Benvolguts,
A partir de l’article d’en Tomàs
Alcoverro sobre el dret penal de
l’enemic, que vaig publicar ahir, he continuat cercant informació sobre
aquest tema i de moment he trobat l’article que el mateix dia 17 d’octubre
havia publicat en Benet Salellas, explicant la seva sorpresa i incredulitat sobre
que el tribunal sigui l’Audiència Nacional (ex-TOP), un tribunal que no
s’esqueia segons la legislació actual i en canvi sí que s’escauria segons la
legislació franquista.
Aquí, segons la Vikipèdia, ens cal
explicar que l’Audiència Nacional és un tribunal d’excepció hereu
literal del Tribunal d’Ordre Públic franquista, per on ha desfilat bona
part de la dissidència política del país, des dels anarquistes fins els
antimonàrquics que cremaven fotos del rei. No hem deixat mai de denunciar que
és un tribunal especial amb fiscals especials i jutges especials,
constituït com l’antítesi de la independència i la imparcialitat perquè centralitza els casos sensibles i els aplica un criteri repressiu uniforme des d’una
òptica extremadament obedient amb els interessos del govern central.
També
ens cal explicar que al TOP no
s’hi accedia per promoció normal sinó que qui volia entrar-hi (segurament per
sadollar el seu odi franquista sobre tothom que no fos franquista) ho havia de
demanar per un procediment també especial.
També podem explicar que la raó de ser
del TOP era per a jutjar polítics, amb el sadisme franquista dels jutges
i fiscals assedegats de sang.
Fou creat a Madrid el 2 de
desembre de 1963 com a continuació del Tribunal
Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme i tenia
jurisdicció sobre tota Espanya. Tenia com a finalitat jutjar els delictes contra
l'ordre públic, en especial els de caràcter politicosocial, contra la seguretat
exterior de l'estat, contra el consell de ministres i contra la forma de
govern, és a dir, el que es considerava sedició,
rebel·lió, desordres públics, i propaganda il·legal.
Tal com explica el paràgraf de més amunt
el TOP es va crear d’un dia per l’altre. De fet, des dels uixers fins
els jutges i fiscals, eren els mateixos el dia 2 de desembre del 1963 que el 4
de desembre del 1963. Vaja, de fet tot era igual però s’havien canviat els
rètols de les parets i les targetes de visita...
Vegem ara l’article d’en Benet Salellas:
Dret penal de l’enemic a la conselleria
d’Economia
«Ells no són
en uns llimbs jurídics perquè ja han davallat a l'infern jurídic que ens
preparen tots aquests funcionaris de l'estat, en una guerra des del dret, des
del dret penal de l'enemic»
Per: Benet
Salellas
Amb perplexitat aquestes
darreres hores hem assistit a l’empresonament de dos homes plens de raó –en
nomenclatura raimoniana– per part de l’Audiència Nacional, els companys Jordi
Cuixart i Jordi Sànchez, en una interlocutòria que ens posa els cabells de
punta a aquells que hem cregut en el dret com a eina de resolució de conflictes
i sobretot en la necessitat de no deixar-lo mai despullat de garanties i de
principis democràtics.
La
decisió d’ahir de la magistrada Carmen Lamela se situa als antípodes de la
justícia democràtica i conté alguns dels elements de la tradició jurídica més
autoritària i més reaccionària que hem conegut.
Cal fer una menció prèvia al tribunal on ha passat, l’Audiència
Nacional, un tribunal d’excepció hereu literal del Tribunal d’Ordre
Públic franquista, per on ha desfilat bona part de la dissidència política
del país, des dels anarquistes de l’operació Pandora fins a la gent d’Aturem el
Parlament o dels antimonàrquics que cremaven fotos del rei. No hem deixat mai de denunciar que és un tribunal
especial amb fiscals especials i jutges especials, constituït com l’antítesi de
la independència i la imparcialitat perquè centralitza els casos sensibles i
els aplica un criteri repressiu uniforme des d’una òptica extremadament
obedient amb els interessos del govern central. Segurament aquest
caràcter de procés polític es revela clarament amb el delicte que els és
imputat, el de sedició, el mateix delicte pel qual va ser encausat Joan
Coma, el regidor de CUP-Capgirem Vic, per haver
dit allò dels ous i la truita.
Als
juristes ens sorprèn que sigui l’Audiència que assumeixi la investigació,
perquè actualment el delicte de sedició es troba en el capítol de delictes
contra l’ordre públic del codi penal del 1995, i això fa competent el jutjat de
Barcelona. Només mantenint el repartiment que feia el codi penal del 1973,
que situava la sedició en el marc dels delictes contra la forma de govern, es
pot continuar investigant a l’Audiència Nacional. Em sembla que el matís
no és pas banal. D’una banda, perquè el codi franquista i el codi del 1995
ens situen en dos universos jurídics diferents i d’una altra perquè entendre
que la clau es troba en l’ordre públic o en la voluntat d’actuar contra l’estat
ens diu quina és la comprensió que fa la judicatura del que va passar el passat
dia 20 a Barcelona.
Hi ha també, seguint el fil del codi franquista, una altra dada que a mi
em fa tremolar. El delicte de sedició, com
explica el fiscal en el seu informe inicial a aquest expedient, és una
‘rebelión en pequeño según concepción decimonónica’. Una manifestació
de la fiscalia que ens demostra la continuïtat jurídica des del segle XIX fins
avui, una continuïtat en què els operadors jurídics de l’estat no distingeixen
entre èpoques democràtiques i èpoques dictatorials, de manera que n’utilitzen
el mateix dret i els mateixos conceptes. De fet, el delicte de rebel·lió i el
de sedició van ser les acusacions amb què es van servir els consells de guerra
franquistes que van portar milers de republicans a la mort. Potser només per
això haurien de ser delictes proscrits en qualsevol sistema jurídic hispànic.
Però ja fa temps que el règim del 78 no té ni memòria, ni vergonya.
Però la intempèrie jurídica en què ens trobem no s’acaba aquí. Els
delictes, al final, només són categories buides, una mena de calaixets que cal
anar omplint de contingut. Quan llegim la
resolució de la jutgessa Lamela ens adonem que allò que dóna contingut a la
imputació, allò que la situa en el delicte de sedició –i no en una altra
categoria, com el delicte de desobediència o el de resistència– és la finalitat
política dels investigats. És a dir, allò que els envia a la presó és que executen
el full de ruta independentista. A la jutgessa no la preocupa si els
Jordis van atacar l’ordre públic –que no–, sinó només que els fets, segons la
seva tesi, constituïen un episodi més del procés sobiranista. I aquest matís fa miques el món garantista. No solament és
pervers i contrari a qualsevol dret democràtic sinó que ens situa en el
paradigma del dret penal d’autor –el model propi de governs autoritaris–, en
què no són els fets sinó les idees que sustenten la interpretació dels
delictes. Diu literalment la resolució d’ahir:
«[…]
els fets esdevinguts els dies 20 i 21 de setembre no van constituir una
protesta ciutadana aïllada, causal o convocada pacíficament en desacord amb
unes actuacions policíaques dutes a terme per un jutjat d’instrucció. Per contra,
les activitats descrites s’emmarquen dins una complexa estratègia amb la qual
des de fa temps col·laboren els investigats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en
execució del full de ruta dissenyat per arribar a obtenir la independència de
Catalunya.»
A
Alemanya, als anys 1930 i fins al 1945, grans teòrics del dret penal (d’Edmund
Mezger fins a l’escola de Kiel) van arribar a raonar i enraonar a fons per
establir que el dret penal havia de ser un dret de lluita per a atrapar l’enemic allà on té el punt de partida,
en la voluntat criminal.
L’enemic del nacionalsocialisme, volien dir, és clar. Van fixar com a
regla d’interpretació l’analogia contra l’acusat, van derogar el principi de
personalitat i van edificar un monstre –com pocs– que
va acabar justificant la pena de mort per als supòsits ‘d’enemistat jurídica’:
el comunisme, l’homosexualitat, l’avortament o els ultratges a la raça. Com a fonament
estructural es parlava de la culpabilitat per ‘conducció de la vida’ que feia
presumir que l’aplicació de la severitat del dret penal no havia de provenir de
cap fet concret que fos delicte, sinó que n’hi havia prou de ser d’una
determinada manera per a poder ser culpabilitzat i castigat. La resolució d’ahir de Carmen Lamela construeix
un primer esglaó en aquesta direcció perquè incrimina
conductes merament ideològiques.
Però, a més, la resolució és tan expansiva que significa un atac a la
taxativitat (la lex certa i,
per tant, al principi de legalitat) que es presumeix de la jurisdicció penal
perquè obre la porta a castigar-ho tot i qualsevol cosa, per petita o gran que
sigui, sempre que s’entengui que es pot
enquadrar en el full de ruta independentista. I així la ciutadania
queda més desprotegida, més insegura i més exposada a qualsevol nou abús.
I
aquest disbarat jurídic s’escau en un procés inconcret i indeterminat. La resolució que
acorda la presó de Cuixart i Sánchez no és gens clara quant als límits de la
investigació, ni sobre els llocs (hi apareixen fets a Sabadell, al local de la
CUP, a la seu del PSC…), ni sobre els temps (fa referència a fets anteriors al
dia 20, com un incident a Badalona, i a dies posteriors com el dia del
referèndum) ni sobre naturalesa o gravetat dels fets (s’hi fa referència a tot
allò que té a veure amb l’activitat independentista). Aquesta obertura tan
àmplia de la investigació –com ha passat també
amb la del jutjat 13 de Barcelona que va ordenar les detencions que ens porten
fins aquí– crea una evident situació d’inseguretat jurídica. No
tenim davant una causa general en
aquest moment, però es van assentant les bases perquè puguin ser-hi en el
futur.
L’any 2006, quan el Tribunal Suprem espanyol va definir Guantánamo
com uns llimbs jurídics dels quals no podíem donar validesa a res en l’àmbit
del dret democràtic, establia tres característiques del dret penal de l’enemic:
1) dret penal d’autor i no del fet,
2) anul·lació de les garanties processals,
i 3) desproporció de les penes
previstes.
Tots aquests trets i
molt més forma part de la resposta jurídica que l’estat espanyol ha donat a Jordi
Cuixart i Jordi Sánchez.
Ells no són en uns
llimbs jurídics perquè ja han davallat a
l’infern jurídic que ens preparen tots aquests funcionaris de l’estat, en una
guerra des del dret, des del dret penal de l’enemic, en la nova foguera
d’aquesta nova Inquisició tan hispànica.
Benet Salellas
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada