Benvolguts,
diumenge, 1 de juliol de
2012
Josep Miquel Bausset
Hui s´acompleixen 75
anys de la signatura de la Carta Col·lectiva de l´episcopat espanyol, un
document sobre la guerra civil, de caràcter històrico-doctrinal, redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general
Franco. El document fou signat per tots els bisbes espanyols, amb
l´excepció del cardenal de Tarragona i Primat, Francesc Vidal i Barraquer i de
Mateo Múgika, bisbe de Vitòria, així com també de Joan Torres, bisbe de
Menorca, ja molt ancià.
Aquest document va ser molt divulgat
internacionalment per la propaganda franquista, cosa que ajudà decisivament el
Movimiento Nacional, per reconèixer la sublevació dels revoltats espanyols
addictes a Franco i va esdevenir una
crida patriòtica i militar contra el comunisme.
«La Carta Colectiva del Episcopado Español al mundo entero con motivo de la Guerra de España», adreçada als bisbes de tot el món, començava argumentant el motiu del text, davant "el desconocimiento de la verdad de lo que en España ocurre". Cal dir que el Vaticà no veia clara la sublevació dels militars contra el poder legalment constituït. Per això, els bisbes espanyols afirmaven el caràcter «anticristiano» de la guerra, que causava un «enorme daño a la verdadera España».
Els bisbes es lamentaven de l´opinió negativa que els mitjans de comunicació tenien de la guerra civil, ja que «una buena parte de la prensa católica extrangera ha contribuido a ésta desviación mental, que podria ser funesta para los sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria». Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la Carta defensava que «la guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia i volverlas al reinado de la paz». Per això defensaven la sublevació d´aquells que «se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana».
Segons la Carta Col·lectiva, van ser els polítics de la República «con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país». Per als bisbes, el govern republicà va actuar «anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia» i per això, l´episcopat defensava «el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza». Per als bisbes espanyols només hi havia una eixida a la situació d´Espanya: «o sucumbir en la embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo». Per això els bisbes argumentaven la seua postura davant el Alzamiento: «la Iglesia no podia ser indiferente en la lucha». Per als bisbes, la rebel·lió franquista, qualificada de "«levantamiento cívico-militar», tenia un doble recolzament: «el del sentido patriotico y el sentido religioso» i per això creien que «en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional».
La Carta Col·lectiva declarava que «mientras en la España marxista se vive sin Dios, en las regiones indemnes o reconquistadas se celebra profusamente el culto divino y pululan y florecen nuevas manifestaciones de la vida cristiana».
Com escrivia Tarancon, «en una Església bel·ligerant», els bisbes van firmar la Carta per«"pressions del govern de Franco"»
El record de la Carta Col·lectiva, que va significar la unió de l´Església i del Règim franquista i el naixement del nacional-catolicisme, hauria d´evitar que mai més, l´Església beneiria una opció política concreta.
«La Carta Colectiva del Episcopado Español al mundo entero con motivo de la Guerra de España», adreçada als bisbes de tot el món, començava argumentant el motiu del text, davant "el desconocimiento de la verdad de lo que en España ocurre". Cal dir que el Vaticà no veia clara la sublevació dels militars contra el poder legalment constituït. Per això, els bisbes espanyols afirmaven el caràcter «anticristiano» de la guerra, que causava un «enorme daño a la verdadera España».
Els bisbes es lamentaven de l´opinió negativa que els mitjans de comunicació tenien de la guerra civil, ja que «una buena parte de la prensa católica extrangera ha contribuido a ésta desviación mental, que podria ser funesta para los sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria». Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la Carta defensava que «la guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia i volverlas al reinado de la paz». Per això defensaven la sublevació d´aquells que «se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana».
Segons la Carta Col·lectiva, van ser els polítics de la República «con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país». Per als bisbes, el govern republicà va actuar «anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia» i per això, l´episcopat defensava «el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza». Per als bisbes espanyols només hi havia una eixida a la situació d´Espanya: «o sucumbir en la embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo». Per això els bisbes argumentaven la seua postura davant el Alzamiento: «la Iglesia no podia ser indiferente en la lucha». Per als bisbes, la rebel·lió franquista, qualificada de "«levantamiento cívico-militar», tenia un doble recolzament: «el del sentido patriotico y el sentido religioso» i per això creien que «en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional».
La Carta Col·lectiva declarava que «mientras en la España marxista se vive sin Dios, en las regiones indemnes o reconquistadas se celebra profusamente el culto divino y pululan y florecen nuevas manifestaciones de la vida cristiana».
Com escrivia Tarancon, «en una Església bel·ligerant», els bisbes van firmar la Carta per«"pressions del govern de Franco"»
El record de la Carta Col·lectiva, que va significar la unió de l´Església i del Règim franquista i el naixement del nacional-catolicisme, hauria d´evitar que mai més, l´Església beneiria una opció política concreta.
I a més a més haurien de pagar pel mal que ens han fet. Ja sabem que aniran
a l’infern i això per un catòlic ha de ser molt dur, però cal que paguin i
cremin eternament pels morts que ells mateixos van assassinar, per acció o per
omissió!
P.
Josep Miquel Bausset
Vegi’s també: http://es.wikipedia.org/wiki/Carta_colectiva_de_los_obispos_espa%C3%B1oles_con_motivo_de_la_guerra_en_Espa%C3%B1a
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada