dimecres, 25 de juliol del 2012

24/07/12. Per la declaració unilateral d'independència

Benvolguts,

No sé si en sou conscients, però estem a punt de fer fallida com a estat o com a CA o a ser totalment  intervinguts que és més o menys el mateix, sense eufemismes. Catalunya intervinguda per Espanya i Espanya intervinguda per la UE!

Primer caldria preguntar-nos per què a Catalunya que tenim la generació de riquesa, mesurada amb el PIB, més alt d’Espanya, de més de 200.000M€  tenim un dèficit fiscal de 16.500M€ (8,5% del PIB) que no ens permet arribar a tenir superàvit, per tant tenim més despeses que ingressos, o sigui que cada any a Catalunya anem incrementant el dèficit i acumulant deute públic que ja és d’uns 42.000M€?  

Doncs el dèficit que és una diferència entre el que s’ingressa i el que es gasta es pot corregir de dues maneres: gastant menys i/o ingressant més. Des de fa més d’un any tenim retallades en tot, educació, salut, benestar social, i augments d’impostos a dojo i malgrat tot quedem curts. Potser caldria que augmentéssim els ingressos. Però els ingressos estan regulats per Madrid a través de la LOFCA (Ley Orgánica de Financiación de Comunidades Autónomas) i no raja més. Estem doncs condemnats a tenir més dèficit cada any i per tant a augmentar cada any el deute públic de la Generalitat. I això és un cercle viciós ja que cada any tenim més despeses degudes als interessos per pagar el deute (al voltant de 3.000M€ cada any, pujant), i cada any arriben menys diners de l’estat, ja que en general hi ha menys activitat econòmica i baixen els ingressos de l’IRPF i de l’VA i dels impostos especials i augmenten les despeses per pagar l’atur creixent i desbocat. Dels impostos de Societats i dels impostos de la SS, d’acord amb la LOFCA no arriba cap ingrés. Insistim, és un cercle viciós. Com més ens endeutem més difícil serà de sortir del forat. 

En aquest punt també tenim dues alternatives, ens quedem a Espanya que és una sortida sense cap perspectiva o ens independitzem?

Mentre no tenim el valor per independitzar-nos i no hi som a temps jo voldria que la UE intervingués Espanya abans que Espanya intervingui Catalunya! En el segon cas Catalunya quedaria diluïda en el magma espanyol i quan la UE intervingués poca cosa en quedaria i poca veu tindríem. En canvi en el primer cas, en el moment de la intervenció de Catalunya per Espanya, tutelada per la UE, Catalunya podria al·legar, amb números, amb llum i taquígrafs, que és la CA que més PIB genera, segurament entre les dues primeres en pagaments d’impostos i també de les que més espoliació fiscal suporta, i que això provoca el deute públic català tant elevat que tenim.  I si abans que la UE intervingués Espanya, ja ens haguéssim independitzat o hi estiguéssim en procés, i encara calgués intervenció, la forma com la UE faria la intervenció hauria de ser forçosament diferent. De fet el que seria ideal és que la UE intervingui Espanya per un cantó i, si cal, Catalunya per l’altre. Un cop feta la intervenció crec que la sortida i evolució de Catalunya seria molt més ràpida i menys traumàtica que la d’Espanya.

Cal partir d’unes premisses bàsiques. Com els espanyols saben i expressen l’Espanya actual sense Catalunya és inviable i en canvi Catalunya és perfectament viable. El Rajoy al desembre del 2011 va fer unes declaracions on deia que Espanya sense Catalunya i Madrid no és viable. I ja sabem que la desaparició de l’espoliació fiscal de 16.500 o 22.000M€ segons qui ho compti i en quin any, permetria retornar el deute públic actual de 42.000M€ que té Catalunya en pocs anys. I també sabem que Espanya amb o sense Catalunya només pot anar aspirant a fer retallades i a finançar bancs en fallida fins que tot l’estat faci fallida ja que cada cop es demanen més crèdits i es fan més retallades però el forat no disminueix sinó que augmenta. 

A partir d’aquestes reflexions, llegiu-vos atentament l’article d’Assumpció Cantalozella publicat en l’Avui del dissabte. És d’una claredat i rigorositat completa, total. És d’un cartesianisme exemplar. 

Només hi puc trobar una pega. L’articulista diu: És clar que, per poder fer aquesta declaració unilateral, calen una sèrie de contactes internacionals, una sèrie de compromisos amb Europa, amb el govern d'Estats Units, amb els diversos agents internacionals –sense oblidar els xinesos.
Evidentment, però s’ha oblidat d’UDC! Un dels problemes que té CiU és consubstancial al seu ADN. Una cosa és CDC i una altra UDC. CDC pot arribar a ser independentista però a UDC la relació entre els unionistes i els independentistes segons les darreres eleccions internes, Duran versus Vila d’Abadal, és de 80% a 20%...

 Catalans, tenim un problema!

 I ara l’article. Llegiu-vos-el amb calma i paint-lo bé i si teníeu dubtes se us aclariran i estareu d’acord amb l’argumentació de l’Assumpció Cantalozella:


Per la declaració unilateral



email protegit
La declaració unilateral d'independència del Parlament té més avantatges que el referèndum

La indiscutible persecució de la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets històrics i la nostra economia que el govern espanyol duu a terme requereix una ràpida presa de posició de la política catalana, després de la definició feta per la societat catalana amb un 51% de persones a favor de la independència.

La política catalana ha de formular des del Parlament de Catalunya una resposta inequívoca, i tan unitària com sigui possible. I, amb l'acolliment que el ministre Montoro va dispensar al conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, és evident que la proposta de “pacte fiscal” queda obsoleta, si no hi quedava ja abans. Per tant, sense l'esglaó intermedi que, amb paraules del president Mas, ens proporcionaria “la clau de la caixa”, el Parlament només té una solució possible: avançar –de pressa– cap a la formació de l'Estat Català. Arribats aquí, ens hem de preguntar quin full de ruta és el més convenient:

1. Un referèndum convocat pel govern de Catalunya.

2. Una declaració unilateral d'independència feta pel Parlament de Catalunya.

El Referèndum d'autodeterminació, tot i que sona molt bé des del punt de vista democràtic, planteja una sèrie de dificultats “reals” que poden dur el nostre país en una situació difícil:

·         La definició del cens a utilitzar és la primera. El cens, per ser vàlid, ha de tenir en compte la recent població estrangera que viu a casa nostra. Quin acotament de residència es preveuria?

·         El cens, per ser vàlid, també ha d'establir l'acotament adequat i just dels empadronaments procedents de la resta de l'Estat. En aquest segon aspecte, el perill d'una allau d'empadronaments sobtats als municipis catalans de persones procedents d'arreu d'Espanya no és pas política ficció. Coneixem prou bé l'espanyolisme imperant per veure'l capaç de procedir amb el més groller maquiavel·lisme.

El Referèndum d'autodeterminació presenta un altre perill: la fragmentació de la societat catalana. No pas a causa de la llengua, com alguns pretenen, sinó produïda per la ressonància de trompetes de la mort que s'alçarien dels centres de poder espanyols i de retruc de bona part de la societat espanyola. Les amenaces d'infortunis de tota mena se succeirien una darrere l'altra. La identitat personal dels ciutadans seria utilitzada per fer una real fragmentació entre les persones que se senten només catalanes i les que se senten catalanes i espanyoles alhora. Sabem per les enquestes que l'opció d'avançar cap a la independència es manifesta en positiu sense cap discriminació identitària. Però, amb les mentides que se'ns vendrien, resistirien aquests catalans-espanyols les prediccions i els atacs dels Rajoy, de les Sánchez Camacho, dels Aznar, dels Rivera, de les Rosa Díez, dels Navarro, dels Corbacho, de les Chacón, del mateix Rubalcaba, de tota la cort celestial espanyolista? Com en seria de fàcil d'utilitzar una predicció de bandejament de tots aquells que no fossin catalans de soca-rel!

La Declaració unilateral d'independència des del Parlament de Catalunya té un avantatge que posa fre al maremàgnum descrit abans. Evita enfrontaments a priori. Ofereix com un fet consumat la independència de Catalunya que, no ho oblidem, compta com hem dit amb més d'un 50% de suport ciutadà. I pot, des de les plataformes parlamentàries, exposar civilitzadament els arguments a favor i en contra de l'Estat Català. És clar que, per poder fer aquesta declaració unilateral, calen una sèrie de contactes internacionals, una sèrie de compromisos amb Europa, amb el govern d'Estats Units, amb els diversos agents internacionals –sense oblidar els xinesos–. Amb una connivència àmplia del món per ser acceptats com a Estat Català.

Un Estat Català lliure i solidari també amb Espanya amb qui establiria enllaços de col·laboració econòmica amb disminució anual pactada. Un Estat Català “... de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”, com preveia la pregunta de les consultes sobre la independència de Catalunya.

El govern de CiU té l'oportunitat històrica de capitanejar aquest procés. Només depèn de la pròpia voluntat. De la voluntat i el coratge.



Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada