El 27 de juliol del 2010, feia pocs dies de la
sentència del TC, que declarava el català NO PREFERENT
a Catalunya i de la vergonyosa carta al El País dels traïdors nacionalistes
espanyols Chacón i González: La ribotada no arriba al 5%, van tenir la barra de
dir...
Així que vaig escriure el següent apunt al
Bloc:
·
Des d’ara endavant quan
t’adrecis en català a un que no et vulgui entendre, cambrers, notaris, grisos, empleats de
ferrocarrils, metges, guàrdia civil, empleats de l’Administració
ejpañola o catalana, no podràs fer altra cosa que fotre’t ja que ells estaran emparats pel
merda-estatut que ha quedat
Amb
aquest petit detall del NO PREFERENT es continua el Genocidi Cultural que fa
segles que dura. Cada cop més intensament!
Us he fet
aquesta introducció per tal que entengueu la carta a la bústia de l’Avui d’una
senyora de Girona, i perquè aneu assumint i practicant el reflexiu fotre’s (que en castellà en diuen joderse!):
“Lo
entiendo, lo hablo y no pienso utilizarlo”
20/07/12
- CRISTINA VILÀ PIBERNAT
Ahir a la tarda vaig fer una escapada de Girona a Barcelona per estar una
estona amb la meva filla. Vàrem agafar el metro per desplaçar-nos fins on
volíem anar. Per accedir-hi, vam utilitzar totes dues la seva targeta, la vam
marcar dues vegades i després d'aixecar-se dos cops la barrera vam entrar. A la
sortida hi havia un control i allí ens van comunicar que ens posaven una multa
de 100 euros (50 € si la pagàvem al moment) perquè la targeta era personal i no
es podia compartir. Fins aquí d'acord, vam pagar la multa, pensant a fer,
posteriorment, una reclamació.
El problema
va venir quan la meva filla li va demanar a la senyora del control si es podia
adreçar a nosaltres en català. La resposta va ser molt clara: “Lo entiendo, lo
hablo y no pienso utilizarlo”.
Aquesta mateixa frase ens la va repetir tres vegades al llarg de tota la conversa.
No sé si podran entendre que una situació com aquesta et fa bullir la sang.
Nosaltres li vam respondre que pensàvem fer pública aquesta experiència tan
desagradable als diaris i que, a més a més, ho teníem gravat al mòbil. Fou aleshores quan
en un acte que jo atribueixo a l'ús i l'abús del poder, li va demanar a la meva
filla el DNI i li va dir que la multava per amenaces i gravacions, que ja
rebria una carta de la Generalitat (no ens va dir si la carta seria en català o
en castellà).
Quan nosaltres li vàrem demanar que ella també
s'identifiqués només ens va voler donar un número, que no publicarem per respecte (tot el respecte que
ella no va tenir amb nosaltres).
Dues
preguntes per si algú me les pot respondre:
-No caldria que fos un requisit indispensable
parlar en català, per poder accedir a un lloc de treball d'un servei públic de
casa nostra?
-Quin dret té una persona treballadora d'un
servei públic de Catalunya a emetre una multa per amenaces i gravacions, quan
se li demana de parlar en català i respon que no ho pensa fer?
Impotència,
tristesa, decepció i fins i tot, i per què no, ràbia! Són els quatre sentiments
que me'n vaig endur, ahir al vespre, de tornada cap a Girona.
Cassà de la
Selva (Gironès)
Jo li puc
respondre ràpidament:
El TC els autoritza a fer-ho. No et pots
queixar. Només fotre’t!
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada