Catalunya es troba en aquest moments en la
situació econòmica més crítica en que mai no s’ha trobat. Hi ha tres camins:
1.
Fer el mesell com fins ara i acceptar
tot el que ens manin des de Madrid i desaparèixer a molt curt termini.
Genocidi...
2.
Discutir, debatre, posar-se d’acord
amb una majoria suficient i proposar a Madrid un Pacte fiscal. Utopia...
3.
Anar pel dret cap a la independència.
El menys utòpic dels plantejaments...
Avui es discuteix al Parlament la proposta de
CiU de Pacte fiscal, adobada amb invents del PSC(PSC_PSOE_PSOE_PSOE) per tal de
no trencar l’harmonia, amanida amb les aportacions d’ICV del pacte social, i
amb l’oposició frontal dels fatxes de sempre, cada cop més potents i sense
careta. Com ja sabem.
Avui reproduïm l’article de l’Elisenda
Paluzie, economista, degana de la facultat d’Econòmiques de la UB.
En aquest article, com en el de l’Assumpció
Cantalozella d’un apunt anterior, se supera el concepte del Pacte fiscal,
a qui tothom li dóna una molt curta volada i es va directament a actuar davant
l’asfíxia premeditada a la que l’Estat espanyol ens sotmet.
Cal entendre que el joc del nacionalisme espanyol és molt
fàcil, ja que ells tenen el poder (i els tancs):
·
Ens espolien cada any entre 16.500 M€ i 22.000
M€ (un
8-10% del nostre PIB i un terç del valor dels nostres impostos)
·
El dèficit que cada any tenim, com
hem explicat en altres apunts és d’uns 8.000 M€ cada any. Per falta de recursos no podem
arribar a donar els serveis que un estat ha de donar a la seva ciutadania. Ens
endeutem mentre algú ens concedeixi crèdit i a la fi hem de retallar serveis d’educació
de sanitat i de serveis socials, i continuem sense recursos per molt que
retallem
·
En haver arribat a tenir tancat l’accés
al crèdit i amb un deute públic de 42.000 M€, hem d’agenollar-nos davant Madrid i acollir-nos a l'última
trampa parada pels nostres botxins: el fons de liquiditat autonòmica, per tal que ens prestin a uns interessos i amb unes condicions draconianes tal
com explica l’Elisenda Paluzie, uns diners que són nostres i que van a Madrid en
forma d’impostos i no tornen ni en aportacions dineràries ni en obres d’infraestructura.
O sigui demanar un
rescat. O sigui acceptar la intervenció si no vols per força!
Si s’aconseguís un pacte fiscal raonable, explica CiU en el seu somni oníric de “tó er mundo é güeno”, on Catalunya tingués
la caixa i la clau, on hi hagués un pacte bilateral i Catalunya no
estigués sotmesa a la LOFCA, l’espoliació podria ser d’un 1% o com a màxim d’un
3% del PIB
(com a Alemanya). Això vol dir disposar com a mínim de 10.500 M€ més dels que rebem
actualment, i per tant podríem no tenir més dèficit, no augmentar més el deute públic
i anar disminuint-lo amb uns pocs anys...
Però ja sabem que aquesta opció no és
factible ja que el nacionalisme espanyol que vol el nostre anorreament i que
està en més bona posició que en el règim franquista no hi transigirà mai!
L’Elisenda Paluzie cita i comenta el llibre
del malaguanyat Trias Fargas del 1985 titulat Narració d'una asfíxia premeditada. En aquest títol s’hi veu una referència més que explícita al llibre
publicat per Gabriel Garcia Márquez quatre anys abans, de títol Crónica de una muerte anunciada.
L’Elisenda explica que un dels compromisos o
càstigs a què ens exposem si ens intervenen és: Mesures coercitives previstes als articles 25 i 26 de la
Llei d'estabilitat pressupostària (votada favorablement per CiU al Congreso
espanyol, fa pocs mesos).
El que diu l’Elisenda, no per més que sabut, s’ha
de pair, ja que les coses no tan sols s’han de dir sinó que s’han de dir bé,
mol bé, raonades. Com fa ella.
Endavant:
Una
asfíxia premeditada
25/07/12 02:00 - Elisenda
Paluzie
Sembla que no vulguin afrontar que la supervivència cultural, política i
econòmica de Catalunya només pot arribar amb l'exercici de la seva sobirania
Aquest fons funcionarà com una línia de crèdit a les comunitats autònomes que s'hi acullin per fer front als venciments de deute o a les operacions de reendeutament. A priori, doncs, seria un banc, però les condicions d'aquest préstec són draconianes. Caldrà acordar modificacions del pla d'ajustament aprovat que garanteixin el compliment dels nous compromisos adquirits, i l'incompliment d'aquest pla o la no reemissió d'informació significarà l'aplicació de les mesures coercitives previstes als articles 25 i 26 de la llei d'estabilitat pressupostària. Aquestes mesures signifiquen l'anul·lació de l'autonomia de la Generalitat. Davant d'un incompliment, l'Estat enviarà un equip de tècnics del Ministeri d'Hisenda, que poden demanar qualsevol dada de les partides d'ingressos i despeses i exigir mesures en una setmana. Si no s'implementen, el govern de l'Estat, amb aprovació del Senat, pot fer-les executar de manera forçosa donant instruccions directes a qualsevol autoritat de la comunitat autònoma. Per exemple, poden exigir al director de la Corporació el tancament de canals de TV3, saltant-se el president de la Generalitat.
El govern espanyol, humiliat internacionalment, presumeix allà on pot encara exercir la seva autoritat, com un abusa nanos qualsevol. No és casualitat que les comunitats més endeutades que s'acolliran a aquest mecanisme siguin les que han rebut un tracte fiscal pitjor. De fet, aquests dies s'han donat a conèixer els resultats de la liquidació del finançament del 2010, i res del promès amb el nou sistema no s'ha complert. La liquidació del 2009 ja va mostrar que no es complia l'ordinalitat promesa, però van destacar que el finançament estava per sobre de la mitjana. El 2010 ni això no es compleix.
Però aquests dies la majoria de partits parlamentaris semblen aliens a aquests esdeveniments i, immersos en les negociacions d'esmenes i transaccionals a una nova proposta de canvi en el model de finançament, ens fan reviure discussions que s'arrosseguen des del 2003: agència pròpia o consorci; ordinalitat i anivellament parcial; bilateralitat, règim comú o singularitat dins el règim comú? Alguns reprodueixen textualment principis com ara el de l'anivellament parcial de l'Estatut que la sentència del TC va anul·lar. Altres fan esmenes que reprodueixen el sistema actual de finançament. I finalment la proposta del govern, malgrat donar la clau de la caixa a la Generalitat, fixa un límit a la caixa, basat en el rebregat principi d'ordinalitat que amb 1.400 milions d'euros addicionals ja s'hauria complert el 2009, i el 2010, any en què el finançament empitjora, amb 3.282 milions.
Sembla que no vulguin afrontar la realitat, que per totes les vies indica que:
La supervivència cultural, política i econòmica de Catalunya només podrà ser garantida des de l'exercici de la seva sobirania, esdevenint un estat amb el mateix grau d'independència que Dinamarca, Suècia o Islàndia.
Joan
A. Forès
Reflexions
Tenim una sola sortida i és bona: Independència!
ResponEliminaPerò el temps ens va a la contra: El moment és ara!
Senzillament, no podem seguir esperant una situació millor, perquè tot serà pitjor d'ara en endavant, amb l'envestida de l'Estat que tenen perfectament programada.
El procès comença amb les feines prèvies fetes i la D.U.d'I. del Parlament. A partir d'aquest fet es posicionaran totes les actores: Estat, UE, EUA, inclòs PPCC. Si aconseguim falcar totplegat, arriba el referendum de la ciutadania. Aixó és decisiu, si el guanyem tindrem els fonaments ben assentats. Si no és així, haurem d'esperar una altra oportunitat, però haurem obert una porta que ja no deixarem tancar... Penseu que la seguretat de guanyar un referendum no la tindrem mai. I mai com ara la gent cerca un canvi, mai estarà tan predisposada a jugàrsela com ara, perquè ara ja no tenim gairebé res. I les perspectives són pitjors encara!...