A l’Avui en Jordi Cabré, escriptor, fa un article de títol 1714 i
llengua. Fa unes interessants aportacions al coneixement del setge constant
del nacionalisme espanyol al català. El subtítol és: Es pot escriure una
novel·la en castellà sobre el 1714? Sí!
A partir del títol i del subtítol podeu saber de què va? No!
Per això cal saber que un altre escriptor català i en català fins al present, Albert
Sánchez Piñol, publicarà a la tardor una novel·la històrica sobre el 1714. La
novel·la té com a títol "Victus" i l'ha escrita en castellà.
I en aquest apunt no continuarem parlant d’en Jordi Cabré (que el deixarem per
demà com a segona part d’aquest) sinó d’en Sánchez Piñol.
En Sánchez Piñol és un autor català, molt conegut i valorat, nascut el
1965, antropòleg, que va començar a publicar l’any 2000. Trec de la Viquipèdia
els títols publicats:
·
Compagnie
difficili. Ed Literalia, 2000
·
Les
edats d'or. Barcelona: Ed
Proa, 2001
La seva novel·la La pell freda ha estat traduïda a l'espanyol, a
l'alemany, al txec, al danès, al francès, al grec, a l'holandès, a l'anglès, a
l'italià, al portuguès i al romanès.
Sánchez Piñol, com Jaume Cabré o Quim Monzó o Hèctor Bofill o Albert
Salvadó i com havien fet Manel de Pedrolo o Pere Calders o Mercè Rodoreda només
havien publicat en català. I havien tingut èxits esclatants i traduccions a
dojo. Ara Sánchez Piñol és a punt de publicar
una novel·la en castellà, i ho explica per TV3 dient que es va posar a escriure i li va
sortir en castellà...
Potser perquè la seva decisió ha estat molt comentada, el dissabte passat
va escriure un article a l’ARA (jo diria que d’auto-desgreuge) de títol Els
bojos del violí. En la introducció ens diu:
El debat català-castellà mai no m'ha interessat per un motiu molt simple:
perquè és un debat etern, que existirà mentre el país existeixi, i les coses eternes acostumen a avorrir. I per un segon motiu:
hi ha un sector del catalanisme cultural que quan es pronuncia el verb revisar el que
escolta, captiu d'una mena de dislèxia ideològica, és recular .
Sí que li deu interessar el debat català-castellà ja
que en parla...
En Els bojos del violí usant la seva metodologia sempre cartesiana
ens presenta una rebuscada paràbola metafòrica sobre un violinista que va
etzibant cops de violí als vianants. Fins que els vianants exclamen: "Odio
els violins i els odiaré per sempre!" I en treu la metàfora: el violí és la llengua castellana, el pobre
vianant la catalanitat. El pobre vianant demana
protecció, o intenta ser conciliador: no res, el boig no se'n va del barri, i
continua atacant-lo a cops de violí. I al final, un dia, el pobre vianant
esclata: "Odio els violins i els odiaré per sempre!"
Els francesos en diuen trompeuse d’aquesta analogia. Això li permet
escriure:
La reacció
del vianant és comprensible. I tanmateix no és justa. En mans d'un dement un
violí pot convertir-se en una arma assassina, és cert. Però aquesta no és la
seva naturalesa. Els violins són instruments musicals que poden elevar-nos
l'esperit, fer-nos més sensibles. Fer-nos millors. Bé
doncs, bona part del catalanisme encara adopta la perspectiva del pobre
vianant: els violins són un fàstic, i qualsevol relació que hi mantinguem ens
serà perjudicial.
A partir d’aquí el discurs sembla tret d’un manual del PSC(PSC-PSOE), o del
PP o dels C’s, amb bones dosis de bonisme i d’auto-inculpació:
No seria possible assumir les dues premisses que
apuntàvem a dalt, i alhora mantenir una postura que no vol negligir el
castellà, i que això no impliqui renúncies?
Aquí ningú està proposant carregar-nos la immersió -ni
molt menys!- o que l'ARA es torni bilingüe. Però encara que només sigui des
d'un punt de vista egoista, com s'explica que els partits sobiranistes no usin
el castellà ni en les pancartes electorals?
Ningú s'ha adonat que els pitjors enemics de la
catalanitat, almenys els líders que els representen, sí que fan servir el
català, i sempre que poden? En conseqüència: si la Catalunya actual està plena
de polítics que intenten destruir-la fent servir el català, no seria possible
intentar construir-la fent servir (també) el castellà? No hauríem d'emprar el
castellà ni per defensar el català?
Fins i tot des de l'opció independentista més radical:
algú es creu de debò que es poden fer progressos ignorant gairebé el 50% -la
meitat!- de catalans que per motius històrics viuen d'esquena al català?
El que cal és esbombar
els motius històrics i fer que els fills, nets i besnets dels invasors,
acceptin la culpa col·lectiva. I reneguin del seu comportament colonialista i
etnocida...
La definició del català com a llengua pròpia de Catalunya
és prou adequada? Què vol dir? Que hi ha llengües impròpies ? No seria millor
buscar una altra fórmula, com originària o autòctona ?
I jo hi afegeixo: o
indígena o aborigen o vernacle o prehistòrica o dialectal o primària o
mindungui...
En qualsevol cas, quants segles ha de conviure un idioma
amb un territori perquè se'n consideri propi?
No és qüestió de
segles sinó de parlants. El castellà serà propi a Catalunya (com a sudamèrica)
quan no quedi cap catalanoparlant...
De tots els països emancipats d'Espanya cap ni un ha
renunciat al patrimoni que significa la cultura castellana. Serem nosaltres els
primers?
Més trampa! Una cosa
és renunciar al patrimoni (que no ho hem de fer de cap manera, al revés d’ells
que no volen que els seus fills accedeixin al nostre), l’altra és ajudar la
llengua invasora (por justo derecho de
conquista) a que continuï proliferant! No sé quin és el
rerefons del seu pensament però sembla que imagini una Catalunya emancipada amb
el castellà com a llengua oficial (i única?). Com a sudamèrica! És evident que,
com en els vasos comunicants de la física, si una llengua es va parlant més
perquè arriba a tenir més prestigi, l’altra s’anirà parlant menys amb la
mateixa proporció i pels mateixos motius!
I si realment aquest país acabés tenint un estat, com
actuaríem respecte al castellà? Ens convertirem en una mena d'Espanya diminuta
i a la inversa? Catalunya és un ideal infinitament més elevat.
Més trampes. Torna a
confondre “el culo con las témporas”, què hi pinta l’ideal català elevat en
aquest discurs?. Nota: La meva cultura castellana incrustada a sang i foc en el
meu intel·lecte infantil i el furt cultural que em van fer a l’escola, no em va
permetre conèixer prou refranys catalans i els meus referents en aquest camp
que hauria de ser molt ric, tristament són castellans.
I després de tantes preguntes em permeto una afirmació: a
fora no ho entenen. Lamentablement, és així. Nosaltres coneixem la història del
boig i del vianant, però no tenim el control de la informació i la imatge que
es projecta de nosaltres ja sabem quina és: la d'uns bojos que odien els
violins.
Evidentment, la
història l’escriuen els guanyadors. I el control de la informació encara més.
Ara bé, això ha de ser un estímul per nosaltres, no una visió pessimista de com
ens veuen des de fora. Amb un estat propi, ho corregirem...
Saben el que passa realment? Que ens estem equivocant de
pregunta. Ens plantegem una vegada i una altra una qüestió irresoluble, d'un
partidisme infantil: "Castellà sí, castellà no", quan la pregunta
decisiva és una altra: "I aquí
qui mana?"
Aquí, per primer
cop en tot aquest raonament trampós l’encerta!:
Mentre manin els sorges, els esclaus no hi tenen veu!
He
copiat també uns quants Comentaris interessants. N’hi ha molts
més:
14.07.2012 -
23:09h
No cal la justificació. M'encanten els violins si els toquen bé, siguen com
siguen. Ara bé, no ens enganyem, acostar-nos als castellans sacrificant la nostra llengua
és errar l'objectiu. No vull un poble
independent però culturalment insípid. Ens hauríem equivocat totalment.
14.07.2012 -
10:00h
Lamentablement, discrepe amb l’Albert (un dels meus escriptors preferits). A València,
les classes dominants van adoptar aquest bilingüisme “enriquidor”. Cal explicar quin ha estat el resultat? Crec que els
catalans hauríeu d’estar més pendents del que passa, o ha passat, al país dels
valencians. Ni que siga per no entropessar en les mateixes pedres. O quina penseu
que era la llengua dels avantpassats dels Camps, Fabra, Barberà...?
14.07.2012 -
10:43h
Estic d'acord amb l'Albert, sols que no és un violí sinó una pluja de violins, un
camió sencer de violins a tota velocitat. Cal posar normes i cal fer-les complir per tal de protegir els vianants
de la fúria dels violins sense control.
Perquè no escrius mateixa carta al diari La Razon o El Mundo en castellà
defensant el català ...
14.07.2012 -
11:47h
Francament, la majoria dels polítics fan un ús
diglòssic de les dues llengües. De cara a la propaganda, el català, però
després, es fan un tip de canviar de llengua a les primeres de canvi.
Pel que fa al fet de no obviar la riquesa del castellà, vas ben errat. Aquesta és l'excusa de la major part de catalanoparlants que llegeixen sistemàticament en castellà i únicament en castellà.
Tenen més arguments:
1. que si s'han de llegir les obres en la seva llengua original (mentida, només llegeixen en castellà),
2. que si els llibres en castellà són molt millors i de més qualitat (l'excel·lència depén del nombre de parlants, no de les capacitats dels escriptors?),
3. que si no es poden comparar les traduccions al castellà amb les que es fan al català, molt més dolents (tothom és un gran expert i fan literatura i traducció comparades,...)
4. que quin català més infecte el dels llibres i el dels diaris,...
I tot això dit per gent que llegeix exclusivament en castellà. Res de català, i molt menys anglès o francès, ... Però llueixen cosmopolitisme.
Pel que fa a Espanya, ignora no solament la llengua, sinó la literatura catalana. Ja s'han fet traduccions, ja. Quantes se'n venen? Alguns articles de F. Mira són ben significatius, en aquest aspecte.
Tot i el respecte que em mereixen les altres cultures i llengües -que jo sí que poso en pràctica-, la situació del català no està, ni de molt, per a fer volar coloms i cal ser molt prudent. Els catalans sempre caiem en el paranys de la prudència, del respecte,... i ens enfonsem nosaltres sols.
http://www.ara.cat/premium/opinio/bojos-del-violi_0_736726350.html
Pel que fa al fet de no obviar la riquesa del castellà, vas ben errat. Aquesta és l'excusa de la major part de catalanoparlants que llegeixen sistemàticament en castellà i únicament en castellà.
Tenen més arguments:
1. que si s'han de llegir les obres en la seva llengua original (mentida, només llegeixen en castellà),
2. que si els llibres en castellà són molt millors i de més qualitat (l'excel·lència depén del nombre de parlants, no de les capacitats dels escriptors?),
3. que si no es poden comparar les traduccions al castellà amb les que es fan al català, molt més dolents (tothom és un gran expert i fan literatura i traducció comparades,...)
4. que quin català més infecte el dels llibres i el dels diaris,...
I tot això dit per gent que llegeix exclusivament en castellà. Res de català, i molt menys anglès o francès, ... Però llueixen cosmopolitisme.
Pel que fa a Espanya, ignora no solament la llengua, sinó la literatura catalana. Ja s'han fet traduccions, ja. Quantes se'n venen? Alguns articles de F. Mira són ben significatius, en aquest aspecte.
Tot i el respecte que em mereixen les altres cultures i llengües -que jo sí que poso en pràctica-, la situació del català no està, ni de molt, per a fer volar coloms i cal ser molt prudent. Els catalans sempre caiem en el paranys de la prudència, del respecte,... i ens enfonsem nosaltres sols.
http://www.ara.cat/premium/opinio/bojos-del-violi_0_736726350.html
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada