Ahir la Pilar Rahola ens va parlar d’infraestructures
ferroviàries, de vies de trens...
Va acabar el seu article a La Vanguardia així:
Tal vegada la via de la insubmissió és difícil i tortuosa, però sabem
perfectament que l'altra és una via morta.
En l’article s’explica succintament com va
anar l’episodi del tancament de caixes del 1898. Període de la
Història de Catalunya que s’hauria d’estudiar a totes les escoles...
Després que el 1880
tingués lloc el Primer Congrés Catalanista, després
que s’hagués presentat al rei Alfons XII el 1885 el Memorial de Greuges dels diputats de
l’antiga Corona d’Aragó, després que el 1891 s’hagués fundat la Unió Catalanista, que redactà les Bases de Manresa,
i després de no haver trobat cap mena d’enteniment amb Madrid, es va produir l’episodi
de tancament de
caixes. La Pilar Rahola explica l’episodi,
el compara amb l’estat actual de les relacions Catalunya-Espanya i es pregunta per què no ens
declarem insubmissos i ens plantem?
Si en voleu saber més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalanisme
I ara l’article,
molt interessant, per cert:
Per què no ens declarem insubmissos d'una vegada, i ens plantem? En algun moment haurem de dir no
Atès el poc coneixement de la
nostra història, és probable
que molta gent no sàpiga que la primera campanya pel concert econòmic no la va
fer ERC fa quatre dies, sinó la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona,
presidida per Sebastià Torres, que la va promoure al 1898. La idea (els sonarà...) era tenir un concert
com el del País Basc, per tal de frenar l'abusiva contribució
catalana a l'Estat, administrat de manera arbitrària per Madrid. El
suport del país va ser unànime, des de diputacions fins a ajuntaments, passant
per la societat civil de l'època. Tanmateix, i lluny d'atendre la petició,
l'Estat va augmentar la pressió tributària per tal de sortir del malpàs de la
crisi del 98, i
la mamella va ser Catalunya.
Fou així com, després d'haver explicat l'ofec català i intentar negociar una sortida, la mateixa Lliga va decidir el que seria conegut històricament com el tancament de caixes. És a dir, van deixar de pagar la contribució per la via de donar de baixa comerços i indústries, una manera "molt catalana" de no complir la llei sense incomplir-la. Resultat: la premsa espanyola va titllar els catalans de separatistes i antiespanyols; l'alcalde de Barcelona, el famós doctor Robert, va dimitir per tal de no permetre l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, tal com li exigien amb ordre reial inclosa; els comerços van tancar en protesta i, finalment, Madrid va dissoldre la Lliga i va declarar l'estat de guerra, que assimilava l'impagament al delicte de sedició. També es varen empresonar comerciants i tancar comerços, fins que la resistència va claudicar asfixiada per la força de l'Estat.
És a dir, que tot ve de lluny... De lluny ve el nostre espoli i la nostra protesta i de lluny ve la persistent repressió que l'ha anada ofegant. Emperò, aquest estrany país ho intenta una vegada i una altra, i és per això que tenim aquesta sensació asfixiant de dia de la marmota, perquè sempre estem al mateix punt. I és aquest intens moviment cap enlloc el que ens obliga, novament, a fer un cop a taula, talment diu el Govern que farà, però que de moment no fa.
Per això mateix no entenc aquest anunci de portar al Tribunal Constitucional les lleis espanyoles que envaeixen les nostres competències i mentrestant aplicar-les. Al Constitucional? Aplicar-les? Realment estem en un punt en el qual val la pena empassar saliva, aplicar lleis que ens menyspreen i marejar la perdiu en un tribunal polític, pensat per a tutelar i retallar la minsa autonomia? Per què no ens declarem insubmissos i ens plantem? En algun moment haurem de dir que no apliquem les lleis que ens són lesives, i veurem què passa. No només es tracta d'una qüestió de dignitat, sinó també d'utilitat. Tal vegada la via de la insubmissió és difícil i tortuosa, però sabem perfectament que l'altra és una via morta. Aleshores, què fem recorrent-la una i altra vegada? Fem el ximple.
Fou així com, després d'haver explicat l'ofec català i intentar negociar una sortida, la mateixa Lliga va decidir el que seria conegut històricament com el tancament de caixes. És a dir, van deixar de pagar la contribució per la via de donar de baixa comerços i indústries, una manera "molt catalana" de no complir la llei sense incomplir-la. Resultat: la premsa espanyola va titllar els catalans de separatistes i antiespanyols; l'alcalde de Barcelona, el famós doctor Robert, va dimitir per tal de no permetre l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, tal com li exigien amb ordre reial inclosa; els comerços van tancar en protesta i, finalment, Madrid va dissoldre la Lliga i va declarar l'estat de guerra, que assimilava l'impagament al delicte de sedició. També es varen empresonar comerciants i tancar comerços, fins que la resistència va claudicar asfixiada per la força de l'Estat.
És a dir, que tot ve de lluny... De lluny ve el nostre espoli i la nostra protesta i de lluny ve la persistent repressió que l'ha anada ofegant. Emperò, aquest estrany país ho intenta una vegada i una altra, i és per això que tenim aquesta sensació asfixiant de dia de la marmota, perquè sempre estem al mateix punt. I és aquest intens moviment cap enlloc el que ens obliga, novament, a fer un cop a taula, talment diu el Govern que farà, però que de moment no fa.
Per això mateix no entenc aquest anunci de portar al Tribunal Constitucional les lleis espanyoles que envaeixen les nostres competències i mentrestant aplicar-les. Al Constitucional? Aplicar-les? Realment estem en un punt en el qual val la pena empassar saliva, aplicar lleis que ens menyspreen i marejar la perdiu en un tribunal polític, pensat per a tutelar i retallar la minsa autonomia? Per què no ens declarem insubmissos i ens plantem? En algun moment haurem de dir que no apliquem les lleis que ens són lesives, i veurem què passa. No només es tracta d'una qüestió de dignitat, sinó també d'utilitat. Tal vegada la via de la insubmissió és difícil i tortuosa, però sabem perfectament que l'altra és una via morta. Aleshores, què fem recorrent-la una i altra vegada? Fem el ximple.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada