En aquest Blog hem fet sortir més d’un cop el
Llicenciat en Filosofia i doctorand a Nova York Jordi Graupera. Avui, per mitjà del Singular Digital ens presenta un exhaustiu estudi o buidatge d’arxius
per esbrinar qui és un Fiscal de nom Rodriguez Sos. És un biòpic ben portat i agradable
de llegir. Us en faig uns quants tasts.
Té paràgrafs molt reeixits com aquest:
El 21 de desembre del 1967, Francisco Franco va signar un
decret ‘por el cual se declara en situación de
excedencia especial en la Carrera Fiscal a Don Martín Rodríguez Estevan”:
son pare. La raó de l’excedència era ben senzilla,
molt allunyada de la dimissió forçada del seu fill d’aquesta setmana, i formava part d’aquest
suposat entramat jurídic que el franquisme anomenava Estat de Dret: Rodríguez Estevan havia estat nomenat conseller nacional del
Movimiento i, consgüentment, procurador de les Corts franquistes, o sia,
diputat del partit únic, sector falangista. El càrrec era incompatible amb el de
fiscal.
Explica que els Sol eren
de Lleida i pel que sembla catalanistes aposentats:
Romà Sol i Mestre, que és l’avi de Rodríguez Sol.
Advocat, de la Lliga Regionalista, efectivament Degà, i sobretot, alcalde de Lleida (1901), membre del consell permanent de la
Mancomunitat de Catalunya (1919-23) i president accidental de la Mancomunitat
quan Prat de la Riba va morir. Al 1917, diu l’Enciclopèdia Catalana, presidí l’assemblea de parlamentaris que formulà i aprovà el primer
Estatut d’Autonomia. Va ser conseller de cultura: se’l recorda. Va ser detingut i processat per Primo de Rivera, i acabà essent
diputat al Parlament de Catalunya de 1932. A més, va engendrar una nissaga
d’historiadors locals catalanistes, en especial l’oncle de Martín, Romà Sol,
creu de Sant Jordi. Reconec que em sorprèn que casés la
filla amb el fill d’un fiscal franquista.
Continua cercant i troba
que:
El besavi Rodríguez fou jutge, i l’avi també. El pare, com hem vist, fiscal (¿el
van destinar a Mallorca, i per això és allí on va néixer el nostre ex-fiscal?),
i té cosins i oncles fiscals i jutges. Tutti quanti. Una família al servei de l’Estat, la
llei i Déu, mani qui mani. L’altra branca. La que li va permetre prosperar. Densitat civil, se’n deu dir d’això.
El 1971, el pare
Rodríguez va ser nomenat Gobernador Civil
de Logroño.
El nen va estudiar dret, ves què havia de fer. Que no va córrer davant dels grisos ni es va ficar en política es
desprèn de la velocitat en llicenciar-se. Era l’any 78 i tenia 22 anys.
Va ser president de l’Asociación
de Fiscales des de l’any 2000 al
2004.
És a dir: va ser president del col•lectiu de fiscals més conservador els anys de la majoria absoluta d’Aznar. Aquí n’hi ha per sucar-hi pa. És un quadrienni de corrupció immune, bombolla immobiliària i autoritarisme
immiscible. No
oblidem que és l’època del cas Egunkaria i les tortures a
Martxelo Otamendi,
entre d’altres. No és que ell en tingués responsabilitat directa, però era
present en les converses on es tallava el bacallà. Vull dir que per molt
dialogant, raonable i caritatiu que siguis, ser fiscal a Espanya, i ser a més
president dels fiscals conservadors, implica empassar-se uns quants gripaus
vius
Fou nomenat fiscal en
cap a Catalunya (noti’s que és ‘a Catalunya’ i no ‘de Catalunya’; és allò del tenir cura de todos los aspectos), amb
l’arribada de Torres-Dulce i el PP.
Era el primer fiscal
conservador que hi havia a Catalunya després dels inefables José María Mena,
Carlos Jiménez Villarejo y després Teresa Compte. Progressistes, ehem.
Això donaria per un
altre article, però l’estampa bé val dues frases:
Torres-Dulce és el
fill d’un jutge del Tribunal de Orden Público, l’òrgan de repressió
del franquisme.
Hi ha moltes maneres d’explicar la carència de democràcia i divisió de poders a
Espanya, però una de les més boniques és recordar que el TOP es va convertir en l’Audiència Nacional sense cap minut de
silenci i, excepcionalment, per decret. Una altra anomalia de la democràcia
setanta-vuitesca. El mateix dia que es dissolia el primer, es constituïa el
segon. Per no canviar, no van tocar ni els cartells de les sales de jutjar. Jutges i funcionaris --que recordem, eren al TOP per decisió pròpia
i explícita-- van mantenir els llocs de feina, inclòs Torres-Dulce pare. Que el
seu fill acabi destituint delirantment el fill d’un ex-procurador de les Corts
franquistes per uns comentaris de sucre sobre Catalunya indica fins a quin
extrem Espanya és un destí tràgic per tothom que li vol ser lleial amb un lliri
a la mà o amb voluntat de síntesi. Com que n’ha parlat tothom no m’hi entretindré. Diria
que ja es veu que la destitució és, alhora, un escàndol monumental i una cosa
totalment lògica. El proper fiscal en cap a Catalunya serà, sens dubte, algú
que pugui furgar sense manies en la mateixa ferida que Rodríguez Sol encarna.
I dins del text i finalment ens explica com funciona l’intríngulis de simples jutges o de poderosos fiscals.
Em queda només dir que totes les banalitats s’acaben
pagant en temps d’excepció com aquest, fins i tot la de triar
la carrera fiscal per poder viure en una capital de província, i no en un poble
de mala mort.
Llegiu-vos l’article sencer, s’ho val!
-
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada