dimarts, 12 de març del 2013

12/03/13. Après toi: qui és Rodríguez Sol?

Benvolguts,

En aquest Blog hem fet sortir més d’un cop el Llicenciat en Filosofia i doctorand a Nova York Jordi Graupera. Avui, per mitjà del Singular Digital ens presenta un exhaustiu estudi o buidatge d’arxius per esbrinar qui és un Fiscal de nom Rodriguez Sos. És un biòpic ben portat i agradable de llegir. Us en faig uns quants tasts.

Té paràgrafs molt reeixits com aquest:

El 21 de desembre del 1967, Francisco Franco va signar un decret ‘por el cual se declara en situación de excedencia especial en la Carrera Fiscal a Don Martín Rodríguez Estevan”: son pare. La raó de l’excedència era ben senzilla, molt allunyada de la dimissió forçada del seu fill d’aquesta setmana, i formava part d’aquest suposat entramat jurídic que el franquisme anomenava Estat de Dret: Rodríguez Estevan havia estat nomenat conseller nacional del Movimiento i, consgüentment, procurador de les Corts franquistes, o sia, diputat del partit únic, sector falangista. El càrrec era incompatible amb el de fiscal.

Explica que els Sol eren de Lleida i pel que sembla catalanistes aposentats:

Romà Sol i Mestre, que és l’avi de Rodríguez Sol. Advocat, de la Lliga Regionalista, efectivament Degà, i sobretot, alcalde de Lleida (1901), membre del consell permanent de la Mancomunitat de Catalunya (1919-23) i president accidental de la Mancomunitat quan Prat de la Riba va morir. Al 1917, diu l’Enciclopèdia Catalana, presidí l’assemblea de parlamentaris que formulà i aprovà el primer Estatut d’Autonomia. Va ser conseller de cultura: se’l recorda. Va ser detingut i processat per Primo de Rivera, i acabà essent diputat al Parlament de Catalunya de 1932. A més, va engendrar una nissaga d’historiadors locals catalanistes, en especial l’oncle de Martín, Romà Sol, creu de Sant Jordi. Reconec que em sorprèn que casés la filla amb el fill d’un fiscal franquista.

Continua cercant i troba que:

El besavi Rodríguez fou jutge, i l’avi també. El pare, com hem vist, fiscal (¿el van destinar a Mallorca, i per això és allí on va néixer el nostre ex-fiscal?), i té cosins i oncles fiscals i jutges. Tutti quanti. Una família al servei de l’Estat, la llei i Déu, mani qui mani. L’altra branca. La que li va permetre prosperar. Densitat civil, se’n deu dir d’això.

El 1971, el pare Rodríguez va ser nomenat Gobernador Civil de Logroño.

El nen va estudiar dret, ves què havia de fer. Que no va córrer davant dels grisos ni es va ficar en política es desprèn de la velocitat en llicenciar-se. Era l’any 78 i tenia 22 anys.

Va ser president de l’Asociación de Fiscales des de l’any 2000 al 2004.

És a dir: va ser president del col•lectiu de fiscals més conservador els anys de la majoria absoluta d’Aznar. Aquí n’hi ha per sucar-hi pa. És un quadrienni de corrupció immune, bombolla immobiliària i autoritarisme immiscible. No oblidem que és l’època del cas Egunkaria i les tortures a Martxelo Otamendi, entre d’altres. No és que ell en tingués responsabilitat directa, però era present en les converses on es tallava el bacallà. Vull dir que per molt dialogant, raonable i caritatiu que siguis, ser fiscal a Espanya, i ser a més president dels fiscals conservadors, implica empassar-se uns quants gripaus vius

Fou nomenat fiscal en cap a Catalunya (noti’s que és ‘a Catalunya’ i no ‘de Catalunya’; és allò del tenir cura de todos los aspectos), amb l’arribada de Torres-Dulce i el PP.

Era el primer fiscal conservador que hi havia a Catalunya després dels inefables José María Mena, Carlos Jiménez Villarejo y després Teresa Compte. Progressistes, ehem.

Això donaria per un altre article, però l’estampa bé val dues frases:

Torres-Dulce és el fill d’un jutge del Tribunal de Orden Público, l’òrgan de repressió del franquisme. Hi ha moltes maneres d’explicar la carència de democràcia i divisió de poders a Espanya, però una de les més boniques és recordar que el TOP es va convertir en l’Audiència Nacional sense cap minut de silenci i, excepcionalment, per decret. Una altra anomalia de la democràcia setanta-vuitesca. El mateix dia que es dissolia el primer, es constituïa el segon. Per no canviar, no van tocar ni els cartells de les sales de jutjar. Jutges i funcionaris --que recordem, eren al TOP per decisió pròpia i explícita-- van mantenir els llocs de feina, inclòs Torres-Dulce pare. Que el seu fill acabi destituint delirantment el fill d’un ex-procurador de les Corts franquistes per uns comentaris de sucre sobre Catalunya indica fins a quin extrem Espanya és un destí tràgic per tothom que li vol ser lleial amb un lliri a la mà o amb voluntat de síntesi. Com que n’ha parlat tothom no m’hi entretindré. Diria que ja es veu que la destitució és, alhora, un escàndol monumental i una cosa totalment lògica. El proper fiscal en cap a Catalunya serà, sens dubte, algú que pugui furgar sense manies en la mateixa ferida que Rodríguez Sol encarna.

I dins del text i finalment ens explica com funciona l’intríngulis de simples jutges o de poderosos fiscals.

Em queda només dir que totes les banalitats s’acaben pagant en temps d’excepció com aquest, fins i tot la de triar la carrera fiscal per poder viure en una capital de província, i no en un poble de mala mort.


Llegiu-vos l’article sencer, s’ho val!
-

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada