Durant el franquisme no es podia parlar en
públic en català, no hi havia cinema en català, no hi havia ràdios en català, no
hi havia TV en català, a la Universitat es parlava en castellà, no es podia
editar en català i si s’intentava editar alguna cosa era passat per la censura civil,
eclesiàstica (nihil obstat) i militar que eliminava nou llibres de cada deu, no
hi havia teatre en català fora dels Pastorets, de la Ventafocs i de les
Passions d’Esparraguera, Olesa, etc. Els capellans estaven obligats a fer les
prèdiques en castellà (la missa era en llatí i d’esquena al poble), el
franquisme no va permetre que els escolars i estudiants catalans estudiessin Català,
Història de Catalunya, Literatura Catalana, Tradicions, inclús els refranys (a
buen hambre no hay pan duro, etc) els havíem adquirit en castellà i les cançons
de pati també eren en castellà (Donde estan las llaves, matarile, rile, rile,
etc). Un galdós escenari i unes mancances esgarrifoses en la nostra cultura. El franquisme va
trencar la línia de la cultura catalana, a consciència.
En condicions normals, si Catalunya no hagués perdut la guerra d’agressió (1936-1939)
dels falangistes i requetés espanyols, de l’Exèrcit Espanyol, de la Bandera
Espanyola, de l’Església Catòlica Espanyola, dels seus bisbes i cardenals i
dels seus manefles i manaies, dels nazis Alemanys, dels feixistes italians, del
Vaticà amb el Papa Pius XI (1922–1939) (que beneïa els avions italians que
venien a bombardejar Barcelona), etc, en Josep
M. Casasús no hauria escrit aquest article a l’ARA i jo no l’hauria comentat.
Jo no l’hauria comentat perquè de jovenet ja hauria conegut l’obra de
Carles Rahola i en canvi no vaig saber qui era fins fa 4 o 5 anys quan vaig ser
el Comissari de l’Exposició Immersió
que el Museu Marítim de Barcelona i l’Ajuntament de Figueres varen organitzar per
commemorar el 150è aniversari de l’avarada del primer submarí d’en Narcís Monturiol,
l’Ictineu.
En Monturiol va establir les bases de la navegació submarina actual i va escriure
i editar el 1859 un llibre bàsic sobre submarins de títol: Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua. En Monturiol
va escriure el llibre en castellà perquè el català estava prohibit i menystingut
des de feia 145 anys quan Felip V el 1714 va anorrear les Constitucions de
Catalunya, va assimilar els catalans als súbdits del Regne de Castella i va
prohibir l’edició de llibres, va tancar les universitats, va omplir Catalunya i
tots els països de la Confederació Catalano-Aragonesa de militars, capellans,
notaris, secretaris d’ajuntament, i tota mena de funcionaris de nissaga
castellana. Com en Franco el 1939!
Carles Rahola era figuerenc, amic de la família Monturiol i precisament el 1919, en plena efervescència de la Renaixença del català amb la Mancomunitat de Catalunya, les normes i el Diccionari de Pompeu Fabra, va considerar que calia traduir el llibre exhaurit al català. Fou editat el 1919 a Figueres, ja que en Monturiol era de Figueres i en Carles Rahola també. El llibre fou anomenat Assaig sobre l’Art de navegar per dessota de l’aigua.
Carles Rahola fou
afusellat per les forces d’ocupació franquistes un mes després de l’entrada de
les hordes feixistes espanyoles a Girona. Demà, 15 de març, farà 74 anys...
Tret de la Viquipèdia: Rahola va ser, sens dubte, un dels intel·lectuals gironins i catalans de referència, tant per la seva obra com per la seva vida. Després ho ha estat també per la seva mort. Rahola va defensar sempre els valors de la civilitat, del respecte, de la tolerància. "L'execució de Carles Rahola és un dels episodis més traumàtics de la història de la Girona del segle XX. Aquest fet tan brutal ha eclipsat la vida d'un dels intel·lectuals més complets que hi hagut a la ciutat. Se'l pot definir com a periodista i historiador, però també com a escriptor, conferenciant i activista cultural. Una de les màximes preocupacions de Rahola al llarg de tota la seva vida va ser la de fer arribar la cultura a la ciutadania. Rahola -home liberal, progressista i tolerant- va treballar per la socialització del saber des del diari familiar El Autonomista, des de l'Ateneu de Girona, que va presidir des de la seva fundació, i, especialment, a través dels seus llibres d'història, tan acuradament documentats com ben escrits." "Rahola va ser un intel·lectual compromès, sobretot compromès amb l'època, amb el poble, amb la situació que li va tocar viure. Un intel·lectual conscient, que va defugir sempre l'elitisme i la pedanteria. Rahola sabia que «viure és lluitar». Però, també ens ha deixat dit en el Breviari que «el llibre ens allibera». És clar que la seva pretensió era que els seus llibres contribuïssin a aquest alliberament." (Josep-Maria Terricabras).
Aquest preàmbul ve a compte
de l’article de l’ARA d’avui, de títol L'heroisme. El compilador Josep M. Casasús, periodista, assagista i catedràtic a
la UPF és el responsable de la secció Abans
d’ara, en la que recorda llibres, articles o passatges d’obres d’abans. L’article
d’avui copia l’article L’heroisme de
Carles Rahola.
L'heroisme (1938)
ABANS D'ARA
De l'article de Carles Rahola (Cadaqués, 1881 - Girona, 1939) a L'Autonomista
(6-VIII-1938). Demà farà 74 anys que els franquistes el van afusellar com a
autor d'aquest i altres escrits.
CARLES RAHOLA
L'heroisme
"Amb motiu del 24 aniversari de la
violació de la frontera belga pels soldats alemanys, s'han celebrat en aquell
país importants cerimònies. Al matí s'han disparat a Brussel·les unes quantes
canonades, mentre les campanes de totes les esglésies tocaven a mort, en memòria dels qui sucumbiren en la gran guerra. Els diaris dediquen llargs articles a commemorar
la criminal invasió de Bèlgica pels teutons i la nobilíssima i heroica actitud
del rei Albert". (Dels periòdics d'ahir).
A principis del 1915 vam publicar les
següents ratlles com a pròleg a la traducció catalana de L'Heroisme , de Maeterlinck: "Les
hores d'incertesa han passat, i sols les ànimes covardes podrien dubtar avui
del triomf dels Aliats. Contra el que esperaven les ànimes lliurades al
despotisme o a l'esclavatge, la Força bruta comença a ésser vençuda pel Dret
august. L'obra de Joffre, el cabdill català de Rivesaltes, es va acomplint
serenament. Les excelses virtuts de la França immortal tornen a florir com un
miracle sota el cel tempestejat per la guerra.
»Els soldats del kàiser són empesos fora
del sòl sagrat de la dolça França; demà seran foragitats de la Bèlgica màrtir.
L'heroica petita nació tornarà a ésser senyora dels seus destins en la pau i el
treball. Les cases destruïdes per la docta barbàrie alemanya seran
reconstruïdes. Els homes treballaran altre cop amb fe, fecundant les terres que
els bàrbars científics havien convertit en cementiris. La pau -una pau vigilant
i forta- regnarà novament en el poble per sempre més admirable que ha sabut fer
a la dignitat humana el més gran dels sacrificis". [...]
Amb els mateixos
procediments, els alemanys, junt amb els italians, es dediquen avui a la
destrucció metòdica, científica i sistemàtica de Catalunya i les altres terres
germanes. I avui, com ahir, la nostra esperança d'alliberament és ferma i
fervorosa. Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren de la
pacífica Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la
pau i el treball, senyora de la seva llibertat i els seus destins.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada