Francesc Puigpelat. El «no problema» de la llengua.
Els que em coneixeu ja sabeu que jo des de la
mort del Franco i l’apaivagament simulat del franquisme em vaig fer un jurament
a mi mateix que deia: Si m’han obligat a parlar només castellà durant 40 anys,
ara ha arribat el moment de que només parli català, durant 40 o 400 anys més! I
per tant vaig quedar inclòs automàticament en un grup que és el que en aquest
article presenta i que per prudència ningú no havia esmentat fins ara: els catalanoparlants
monolingües.
Precisament l’autor de l’article, de fa dos
mesos però que és intemporal, analitza els opinadors “bonistes” (neologisme que segons Jordi Guillot, s’està utilitzant darrerament per criticar
actituds o propostes que es podrien titllar d’ingènues o naïfs), “bona gent”,
“too er mundo é gueno”, etc. i cita, com molts pensem, l’Antoni Puigverd com a referència
obligada, defensor de que Catalunya és un país bilingüe (per la força de les armes,
oi, Puigverd?).
Tanmateix, la
part important i potent de l’anàlisi és la que afirma que:
· Catalunya no és una
societat bilingüe, sinó una societat amb tres grups: catalanoparlants
bilingües, castellanoparlants bilingües i castellanoparlants monolingües.
El tercer grup és molt nombrós i és el que destrossa tot el suposat equilibri harmònic.
En el paràgraf
conclusiu diu: Hi ha un problema. I potser el que Puigverd ha detectat és
que darrerament hi ha més persones que n’estan tipes, d’aquesta permanent
submissió a la llengua castellana, i generen conflictes privats exercint de catalanoparlants
monolingües davant dels castellanoparlants monolingües.
Doncs benvingudes siguin les persones que n’estan tipes, que la darrera gota ja els ha vessat el vas. I hem de ser-ne conscients:
Doncs benvingudes siguin les persones que n’estan tipes, que la darrera gota ja els ha vessat el vas. I hem de ser-ne conscients:
Hi ha un “no problema” tal com hi ha un “no
nacionalisme espanyol”...
17/01/2013
El «no problema» de la llengua
Actualitzat el 17/01/2013
Ha sorgit tot un sector d’opinadors que pretenen situar-se sobre el bé i el mal, en algun punt intermig entre
el catalanisme i l’espanyolisme. De vegades, donen bons arguments, però sovint també
plantegen les coses de forma tramposa. És el cas del sempre
interessant Antoni Puigverd, que fa uns dies plantejava el problema de la
suposada divisió de la societat catalana ocasionada pel sobiranisme. Deia,
literalment: “Aquests equilibris s'estan trencant en els espais que encara no
es veuen: els espais privats. Són moltes les anècdotes que s'expliquen d'amics,
parents, coneguts i saludats que, acostumats a cedir, ara topen i s'enutgen”.
Pel context, dedueixo que Puigverd fa referència a l’ús de les llengües i, en concret, al canvi de llengua. El que vindria a dir és que cada cop hi ha més conflictes en converses en les quals hi ha algú que no consenteix a canviar de llengua, de forma que es generen problemes que, abans, no solien existir. Puigverd s’abona a un tòpic molt repetit: aquell segons el qual no hi ha problema de llengües a Catalunya, i que explica que Catalunya és un país bilingüe que s’autoregula per a satisfacció de tothom.
Llàstima que aquest tòpic tan estès sigui rigorosament fals. No existeix el suposat “no problema” de la llengua. Hi ha un problema claríssim: que Catalunya no és una societat bilingüe, sinó una societat amb un tres grups: catalanoparlants bilingües, castellanoparlants bilingües i castellanoparlants monolingües. El tercer grup és molt nombrós i és el que destrossa tot el suposat equilibri harmònic. Tothom sap que, davant d’un castellanoparlant monolingüe, la immensa majoria dels catalanoparlants canvia de llengua.
O sigui que allò de l’”exemplar convivència entre les dues llengües” o del “Catalunya és una societat bilingüe” és mentida. Hi ha un problema. I potser el que Puigverd ha detectat és que darrerament hi ha més persones que n’estan tipes, d’aquesta permanent submissió a la llengua castellana, i generen conflictes privats exercint dels catalanoparlants monolingües davant dels castellanoparlants monolingües.
On Puigverd no té raó és en assenyalar que aquest canvi atempta a un suposat equilibri idíl·lic que fins ara hi havia entre català i castellà. No. El que passa és que es posa de manifest, de manera ben clara, que el suposat “no problema” de les llengües era, en realitat, un enorme problema que ningú no gosava mirar a la cara.
Pel context, dedueixo que Puigverd fa referència a l’ús de les llengües i, en concret, al canvi de llengua. El que vindria a dir és que cada cop hi ha més conflictes en converses en les quals hi ha algú que no consenteix a canviar de llengua, de forma que es generen problemes que, abans, no solien existir. Puigverd s’abona a un tòpic molt repetit: aquell segons el qual no hi ha problema de llengües a Catalunya, i que explica que Catalunya és un país bilingüe que s’autoregula per a satisfacció de tothom.
Llàstima que aquest tòpic tan estès sigui rigorosament fals. No existeix el suposat “no problema” de la llengua. Hi ha un problema claríssim: que Catalunya no és una societat bilingüe, sinó una societat amb un tres grups: catalanoparlants bilingües, castellanoparlants bilingües i castellanoparlants monolingües. El tercer grup és molt nombrós i és el que destrossa tot el suposat equilibri harmònic. Tothom sap que, davant d’un castellanoparlant monolingüe, la immensa majoria dels catalanoparlants canvia de llengua.
O sigui que allò de l’”exemplar convivència entre les dues llengües” o del “Catalunya és una societat bilingüe” és mentida. Hi ha un problema. I potser el que Puigverd ha detectat és que darrerament hi ha més persones que n’estan tipes, d’aquesta permanent submissió a la llengua castellana, i generen conflictes privats exercint dels catalanoparlants monolingües davant dels castellanoparlants monolingües.
On Puigverd no té raó és en assenyalar que aquest canvi atempta a un suposat equilibri idíl·lic que fins ara hi havia entre català i castellà. No. El que passa és que es posa de manifest, de manera ben clara, que el suposat “no problema” de les llengües era, en realitat, un enorme problema que ningú no gosava mirar a la cara.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada