03/08/12. Els banquers inverteixen, arrisquen i si surt bé, el guany és per ells. Si surt malament es renten les mans i que pagui l'Estat.

Benvolguts,

Fa goig, donar notícies sobre Islàndia i com han resolt la seva crisi. El paradigma del títol presenta la situació:

 Els banquers inverteixen, arrisquen i si surt bé, el guany és per ells. Si surt malament es renten les mans i que pagui l'Estat.

Recollim tres articles:

·         Xavier Moret (enllaç). Islàndia triplicarà el seu creixement. Moret, escriptor i periodista havia publicat el 2002 Islandia. L'illa secreta, quan les bombolles estàven en el començament de l’explosió. I explica com els islandesos han convertit una crisi en una oportunitat

·         A Islàndia es va donar una gran notícia que cap mitjà a Europa ni al món va voler esmentar. Explica amb quatre mots el procés de neoliberalisme galopant, les bombolles immobiliàries i financeres, l’esclat, el poble que no va voler acceptar la situació i com Islàndia es va atrevir a dir no. I aquest acte de dignitat col·lectiva ha portat a un important procés de regeneració democràtica

·         Media.cat. La revolució no està sent televisada. Els prestigiosos periodistes de Media.cat (Grup de Periodistes Ramon Barnils) expliquen amb criteri propi i amb meridiana claredat la conclusió de l’afer Islàndia, explicant com els mitjans d’informació de tot el mon boicotegen la informació sobre el procés islandès

Nota 1: Els documents d’aquest apunt m’han arribat anònimament i per tant no puc citar les fons com sempre faig!

Nota 2: Hi ha altres apunts al Bloc explicant el procés islandès…

1. Islàndia. Xavier Moret 

2. A Islàndia es va donar una gran notícia que cap mitjà a Europa ni al món va voler esmentar

La història.

Islàndia, malgrat el fred, era un dels millors països del món per viure. Un estat de benestar, educació i salut assegurades. Els pobladors d'aquell país vivien bé fins que el 1984 Milton Friedman (Economista de l'escola de Chicago) va entusiasmar al govern islandès amb les seves receptes neoliberals encoratjant a privatitzar-ho tot.

Aquesta visita és llegendària perquè Friedman passava per un dels seus moments inspirats en els que exhibia tot el seu talent propagandístic i sobretot, perquè va arribar just a temps i va donar l'empenta intel·lectual que calia per als canvis «liberalitzadors» de l'illa.

Hi ha un abans i un després de Friedman a Islàndia, ja que els anys que seguirien «van ser un torrent que pocs van comprendre», un dels experiments més extrems de privatització. Baixos impostos, desregulacions i en el seu zenit (a la cruïlla de l'any 2000) el compromís decidit de la banca pels mags de bombolles, els quals van iniciar la seva carrera connectant amb els fluxos endimoniats i sense control de la City, a Londres, Wall Street i l'Europa Continental.

Per això, Islàndia s'omplia a mans plenes amb els diners de Lehman and Brothers i l'illa pagava tipus d'interès del 15% i d'aquesta forma, succionava també els estalvis de austríacs, alemanys i holandesos. La banca (el KB-Bank) fins i tot, va posar en òrbita una excusa publicitària: «els islandesos controlen millor el risc pel seu passat víking», i així van embarcar de ple a Islàndia, al pòquer financer global, fingint bonança i riquesa perquè arribin préstecs a mans plenes.

Aquesta festí desregulat es va desbocar a límits pocs cops vist: els actius crediticis dels bancs van arribar a multiplicar per 9 el PIB islandès (si el que produeix el país és 100, el que presta és 900), perquè arribava molt diners frescos d'altres indrets.

Així, els islandesos van tenir crèdits disponibles per a gairebé tot (cases, actuacions, viatges, producció, tecnologia, consum, etcètera), una política monetària antinflacionaria de poc circulant, acompanyada d'una política fiscal que es va basar en baixar impostos durant 7 anys consecutius: la utopia liberal de Milton Friedman, ni més ni menys, sostinguda en un crèdit artificial. Van ser 10 anys de creixement basats en il·lusió financera més que en realitat productiva, però quan els anglesos van nacionalitzar d'emergència els seus bancs (2009), la clau es va tancar abruptament. Sense aquests diners vinguts de fora (Alemanya, França, Dubai o les Illes Caiman), tota Islàndia es va quedar amb deutes. Formant-se una bombolla immobiliària fins que aquesta finalment va esclatar.

El 2008 el país es va declarar en fallida. Milers d'habitatges van ser embargats i desenes de milers de famílies es van arruïnar. Com va ser que el col·lapse dels bancs d'Islàndia és considerada la major catàstrofe econòmica soferta mai per un país.
 
Els banquers van enfonsar el país i exigien que l'Estat els salvi de la mateixa manera que ho han fet els governs de Grècia, Espanya i Estats Units. El mateix va voler fer el govern d'Islàndia. El govern va ordenar que el poble pagués el deute que aquests bancs tenien amb Anglaterra i Holanda. Havien de pagar 3.500 milions d'euros. A cada ciutadà d'Islàndia li tocava pagar 60 mil euros.
 
El truc neoliberal consisteix a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Els banquers inverteixen, arrisquen i si surt bé, el guany és per ells. Si surt malament es renten les mans i que pagui l'Estat.

La notícia.

El poble d'Islàndia no va acceptar que un deute privat es fes públic. Van sortir als carrers, van sonar cassoles, van protestar i van tombar al govern de dreta. I van exigir noves eleccions. El nou govern elegit va fer un referèndum. Li va preguntar al poble si volien pagar el deute dels bancs privats. 9 de cada 10 islandesos van dir que no. Perquè havien de carregar amb un deute que no era d'ells? Els països d'Europa van dir horrors. I exigien el pagament dels deutes. Sota amenaces que si no pagaven s'enfonsaven.

 
Islàndia es va atrevir a dir no. El govern del president Ólafur Ragnar va posar els interessos públics per damunt dels interessos privats. Va ficar a la presó als banquers responsables del desastre, encara que alguns van aconseguir fugir i estan amb ordre de captura per la Interpol.

Avui, Islàndia està tranquil·la i pròspera. Va a triplicar el seu creixement en aquest 2012. Quin és el seu secret? Islàndia es va negar a salvar els bancs amb els diners dels contribuents. El govern va defensar el seu poble i no a un grapat de banquers corruptes. Aquesta és una revolució de la qual no es parla perquè no volen que el seu bon exemple s'encomani.

3. La revolució no està sent televisada

Si l’encert d’una dita es mesura per la quantitat de vegades que és citada, és obvi que la traducció castellana del documental irlandès Chávez: Inside the coup va ser un ple al quinze. A hores d’ara la revolució no serà, ni ha estat ni està sent televisada, tuitejada ni retransmesa per cap mitjà electrònic, digital o analògic. I l’exemple més clar d’això en aquests moments no és Veneçuela ni Líbia ni cap altre país àrab sinó una petita illa europea de menys de 300.000 habitants: Islàndia.

Media.cat / | 24 Juliol 2012 -

Una petita illa europea de menys de 300.000 habitants: Islàndia.

Mentre les seccions internacionals dels diaris ens delecten –quan no parlen del Nord d’Àfrica- amb les vagues i manifestacions arreu d’Europa, per tal de mostrar com les retallades socials i la fugida endavant del neoliberalisme són inevitables, hi ha un altre camí que  resulta totalment inexplorat. A  pesar que ja es coneix el cas com “la revolució invisible” i que blocs i mitjans alternatius en parlen cada vegada més, la majoria dels grans mèdia es resisteix a publicar res del tema.

Islàndia es convertia, a finals del 2008, en la penúltima víctima de l’enfonsament global de l’economia casino. L’estratègia d’internacionalització agressiva dels seus bancs se n’anava en orris i la gran majoria dels bancs del país entraven en fallida amb uns deutes superiors als 3.700 milions d’euros –més de 10.000 per habitant- als seus clients, majoritàriament anglesos i holandesos.

La primera reacció del govern –dretà- islandès és la mateixa que el de la resta: nacionalitzar les pèrdues, assumir el deute a costa de l’erari públic i demanar un crèdit a l’FMI a canvi de liberalitzar encara més l’economia.

Aquesta via es va trobar amb una resposta sense precedents en un país sense tradició de mobilitzacions i on l’esquerra no havia guanyat mai les eleccions. Manifestacions massives, cassolades, llençament de verdures a la porta del Parlament i una presa de consciència immediata van obligar al Govern a dimitir –dels pocs que ho va fer arreu del món- i a celebrar eleccions anticipades. El nou govern, format per socialdemòcrates i ecologistes va començar una auditoria per establir responsabilitats pel desastre que, per ara, ja ha dut alguns banquers a la presó i altres amb ordres internacionals de recerca i captura. També va preguntar en referèndum als seus ciutadans si s’havia de pagar el deute amb diners públics, al que un aclaparant 93% va respondre que no. També han iniciat un procés per reformar la constitució i s’han convertit en el primer “paradís informatiu” amb una duríssima legislació que protegeix la llibertat d’informació, els periodistes i les seves fonts i que ja ha generat incomoditat als EUA arran del cas Wikileaks. I per si tot això fóra poc, a les eleccions municipals a la capital, Reykjavík, va guanyar el Partit Millor, una formació considerada “de broma” i encapçalada per l’humorista i antic cantant punk Jón Gnarr, qui avui dia és alcalde sense que la ciutat hagi deixat de funcionar.

Naturalment totes aquestes decisions no han estat gratuïtes. L’FMI ha congelat la concessió dels crèdits fins “que no es compleixin les obligacions internacionals” i Holanda i el Regne Unit asseguren que blocarien l’entrada d’Islàndia a la UE, si arribés a demanar-ho, tal i com es va plantejar. Però a pesar d’aquests entrebancs, els indicadors asseguren que l’economia islandesa podria superar la recessió enguany i començar a créixer a partir de 2012 i això sense passar per les “amargues però inevitables” retallades socials que estem patint al nostre país ni assumir el deute generat per grans bancs que mai han hagut de pagar pels seus errors.



http://www.cincodias.com/articulo/economia/islandia-convierte-envidia-europa/20120415cdscdseco_1/

http://www.tribuna.cat/cronica/internacional/islandia-sen-surt-de-la-crisii-sense-fer-de-salvabancs-01-02-2012.html

Joan A. Forès

Reflexions