El mes passat
Narcís-Jordi Aragó va publicar l’article
Desapareguts. On són els intel·lectuals espanyols disposats a defensar la causa
catalana?
En l'apunt d'ahir parlàvem del silenci còmplice. Vejam si és aplicable a aquest
apunt d'avui...
L’article parla
dels intel·lectuals espanyols que figura que eren partidaris de defensar la
cultura catalana fa 30 anys.
L’article m’ha recordat un acudit gràfic de la
transició, no recordo el nom de dibuixant, Forges, Peridis, Summers, Chumy
Chumez... en que un personatge amb aspecte de fatxa li diu a l’altre: Yo soy partidario de la apertura, i acaba la frase: de cráneos!
I continuo pensant que els intel·lectuals (???)
castellans que feien veure que eren partidaris de l’apertura,
en realitat eren partidaris de l’apertura de
craneos! Fixeu-vos només en algun especímen:
·
Gonzalo Torrente Ballester. Popular per allò del justo derecho de
conquista respecte als papers de Salamanca
·
Fernando
Savater. Popular per allò del Fòrum d'Ermua, i actualment de ¡Basta
Ya!
També penso que els intel·lectuals catalans
anaven amb un lliri a la ma i eren partidaris de la dita “too er mundo é gueno”. No se n’adonaven
que d’acord amb el conte de l’escorpit i la granota, la manera de ser del
nacionalisme espanyol és consubstancial a la seva espècie!
I jo recordo, de la mateix època les abraçades
i la sensació de complicitat dels sociates d’aquí, Joan Manel Serrat, per
exemple, amb la flor i nata dels sociates espanyols, Ana Belen i companyia. Ara desapareguts en
combat?
16/07/12
– Desapareguts.
Narcís-JORDI ARAGÓ
On
són els intel·lectuals espanyols disposats a defensar la causa catalana?
Estic esgarrifat. He retrobat a la biblioteca domèstica
el llibre Relaciones de las culturas castellana y catalana (Generalitat de Catalunya, 1983), que recull
íntegrament les ponències i els col·loquis de la Trobada
d'Intel·lectuals celebrada a Sitges sota els auspicis del govern
català, del 20 al 22 de desembre de 1981. Les intervencions i els diàlegs
transcrits són d'un altíssim nivell, i el clima que se'n desprèn és d'una cordialitat extrema,
a despit de les lògiques discrepàncies. Feia anys que no trobava, com en
aquestes dues-centes pàgines, una mostra tan rica i tan elevada de convivència i de
civilitat.
A la trobada en qüestió van acudir-hi, de Catalunya, una
trentena de les persones que en aquell moment eren inevitables, de Joan Fuster
a Alexandre Cirici, de M. Aurèlia Capmany a Miquel Batllori, de Joaquim Molas a
Joan Triadú. L'esgarrifança apareix quan ressegueixo la llista dels assistents
de la llengua castellana; aquí sí que caldria dir-ne quasi tots els noms: José
Luis L. Aranguren, Joaquín Ruiz-Giménez, Pedro Laín Entralgo, Antonio Tovar,
José Antonio Maravall, Ignacio Sotelo, Fernando Lázaro Carreter, Javier Sábada,
Fernando Savater, José Agustín Goytisolo... S'hi van adherir, a més, Julián
Marías, Raúl Morodo, Antonio Gala, Jesús Fernández Santos i Juan Luis Cebrián.
Els elogis a la llengua i a la cultura catalanes es podrien resumir en aquesta
frase del professor Aranguren:
“Nosotros haremos todo lo que esté en nuestra mano para dar a conocer la calidad creativa de Cataluña.”
“Nosotros haremos todo lo que esté en nuestra mano para dar a conocer la calidad creativa de Cataluña.”
Han passat trenta anys llargs, i les preguntes
esgarrifoses són aquestes: Seria possible organitzar una trobada com aquella?
On són els
intel·lectuals espanyols disposats a defensar la causa catalana?
Alguns, que encara són vius, s'han passat clarament a l'altra banda. Dels morts, on són
els fills o els deixebles? Qui ha sortit a ajudar-nos, o almenys a
acompanyar-nos, en els nostres successius enfrontaments amb Madrid? Què ha succeït a la
pell de brau en els últims trenta anys?
Vargas Llosa acaba de dir que els intel·lectuals
s'extingeixen arreu com els dinosaures. Pel que fa als castellans valedors de Catalunya, és evident
que s'han extingit del tot.
Us recorda el silenci
còmplice?
NARCÍS-JORDI ARAGÓ
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada