A l’Albert Sáez sota la pell de xai crec que li
surt el llop sociata. Encara que ja sabem que qui li proporciona les garrofes
és El Periódico...
Un recent article seu, Albert Saez. Els enemics íntims de Catalunya és un repàs no massa equilibrat sobre la soledat del manager (Artur Mas) i els perills que l’aguaiten. Sota el prisma de l’autor...
He intentat analitzar l’article. Aquestes són les expressions que crec que mostren les servituds que aquest senyor té:
·
El Pacte fiscal és un mantra d’en Mas: austeritat i pacte
fiscal . O sigui una fal·lera que se li va posar entre
cap i coll i de la qual no es pot deslliurar...
·
Amb l’honrosa excepció de Griñán... Fa la pilota al PSOE...
·
L’eliminació definitiva de l’impost de
successions... Tira
contra CiU...
·
Rajoy, no està per la labor i fins i tot
hi ha raons i veus internes que demanen a Mas que ajorni l’escomesa...Consigna
del PSOE de fer por a Mas...
·
A Mas darrerament l’acompanya ERC sempre que arribi a Madrid amb
l’etèria reivindicació de la “clau de la
caixa”, expressió que els republicans equiparen a la
defensa del concert i de la quota basca
mentre que l’entorn de Mas entén com més li convé en cada moment... L’expressió etèria reivindicació
és una manera de fotre-se’n d’ERC. De passada denigra Mas i el seu entorn...
·
Han mirat més cap als germans del PSOE que
cap a les seves pròpies bases. Reconeix que el PSC(PSC-PSOE) és
un acòlit del PSOE...
·
La proposta catalana arriba a Madrid sense
els vots a favor del PP(c). Circumstància que si s’hagués produït entre els
socis d’un Govern de centreesquerra hauria provocat una crisi nacional. No
ho entenc...
·
CiU, en una jugada miop, hi ha vist una
nova oportunitat per qualificar-los de partit botifler, a costa que la imatge
de la unitat catalana es desdibuixés malgrat els esforços en sentit contrari
del president. És
que els de CiU són una olla!
·
El
PSC, un partit al qual ningú -ni ells mateixos- li ha
valorat l’esforç fet com explicava en un article la diputada Tura. Més raspallada...
·
El mateix partit de Mas ha posat en marxa la maquinària electoral l’endemà de la
resolució del Parlament, una actitud
que no ajuda gens ni mica el president i que no sembla per res haver
sol·licitat. És
que aquests del Mas no s’entenen...
·
L’acció d’altres “enemics” més sigil·losos perquè són íntims: la confraria de presumptes empresaris que viuen de
representar els interessos dels lobbies
espanyols a Cataluny, etc. Em sembla molt encertada l’expressió “enemics
íntims”. I
em sembla molt bé que com més aviat millor es destapin les seves descarades corrupcions…..
Vegem l’article:
Els
enemics íntims de Catalunya
Per Albert
Sáez. – 6
agost, 2012
El president Mas ha aconseguit forjar-se una imatge de persona seriosa en un moment històric tan convuls com l’actual. Primer ho va ser per contrast amb la jocosa imatge que el tripartit es va guanyar en els mitjans i amb els vaivens de Zapatero. Ara ho és davant la indolència de Rajoy i el paper de mariachis de Génova que fan la resta de presidents de les Comunitats Autònomes, inclòs Patxi López amb l’honrosa excepció de Griñán. Mas fa gairebé dos anys que no perd l’oportunitat de plantejar el mateix mantra: austeritat i pacte fiscal. Un excés de zel per la coherència que també ha estat la base del seu principal error tàctic: l’eliminació definitiva de l’impost de successions. Amb aquest bagatge, Mas ara afronta els seus mesos decisius: pàtria o mort, dirien els entusiastes guerrillers del segle passat. Planteja una negociació a Madrid sobre el pacte fiscal enmig del tsunami financer europeu que ens situa en un rescat a terminis d’Espanya i en el moment de la història de l’autonomia catalana en què Madrid té més control efectiu sobre les finances de la Generalitat com li va recordar Puigcercós al Parlament parafrasejant ni més ni menys que Trias Fargas, que va ser conseller abans que fundació. Rajoy, com explicava aquest diumenge al diari Pilar Santos, no està per la labor i fins i tot hi ha raons i veus internes que demanen a Mas que ajorni l’escomesa. ¿Amb quins suports ho afronta?
Després del ple del Parlament de finals de juliol, el president té com a principal acompanyant ERC sempre que arribi a Madrid amb l’etèria reivindicació de la “clau de la caixa”, expressió que els republicans equiparen a la defensa del concert i de la quota basca mentre que l’entorn de Mas entén com més li convé en cada moment. La proposta catalana arriba a Madrid sense els vots a favor del PP(c). Circumstància que si s’hagués produït entre els socis d’un Govern de centreesquerra hauria provocat una crisi nacional. Però els principals beneficiaris d’aquest pacte implícit no li passen factura sempre que no hagin de tornar a pagar impostos després de morts. Finalment, l’aposta de Mas agafa el pont aeri amb el suport indiferent d’ICV i amb el condicionat del PSC, un partit al qual ningú -ni ells mateixos- li ha valorat l’esforç fet com explicava en un article la diputada Tura. Els socialistes, en la seva innecessària croada contra el concert, han mirat més cap als germans del PSOE que cap a les seves pròpies bases desdibuixant la mateixa posició global, i CiU, en una jugada miop, hi ha vist una nova oportunitat per qualificar-los de partit botifler, a costa que la imatge de la unitat catalana es desdibuixés malgrat els esforços en sentit contrari del president. Per rematar-ho, el mateix partit de Mas ha posat en marxa la maquinària electoral l’endemà de la resolució del Parlament, una actitud que no ajuda gens ni mica el president i que no sembla per res haver sol·licitat.
Catalunya ja acumula tres legislatures en estat constituent. I la història, desgraciadament, es repeteix. El president Mas anirà a Madrid a plantejar l’assumpte dels diners tan desarmat com va estar Trias Fargas per demanar el concert el 1979, com hi va anar Pujol a exigir tots els impostos el 2000, com s’hi va presentar Maragall a defensar l’Estatut el 2006 o com va arribar-hi Montilla a salvar els mobles del finançament el 2008: només amb si mateix. Ni tan sols amb el suport incondicional dels propis. La història oficial -això que anomenen el relat- dirà, una vegada més, que la culpa d’aquest fracàs és la suma:
·
de la
voracitat centralitzadora dels partits espanyols, que en tenen;
·
de
la falta de perfil polític a Catalunya del PP, que existeix;
·
i
dels problemes del PSC per unir el seu catalanisme amb la participació al PSOE
i amb la identitat espanyola de molts dels seus votants, que es produeix encara
que amb més o menys fonament.
Però algun dia també haurem de posar al tauler l’acció d’altres “enemics” més sigil·losos perquè són íntims: la confraria de presumptes empresaris que viuen de representar els interessos dels lobbies espanyols a Catalunya coalitzats amb els alts funcionaris que s’alimenten de defensar l’Estat de la Diagonal cap amunt. No parlo de cap conspiració, sinó de la legítima defensa dels propis interessos amb què mai es passen comptes. Les seves accions dels últims mesos han aguditzat la soledat de Mas en la negociació del pacte fiscal i l’han lligat de mans amb el vot a favor de la llei d’estabilitat -perquè aquests nois polítics gasten massa i no ens poden subvencionar- i amb la decisió de no presentar recurs al repartiment del dèficit fins al 2014.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada