Un article molt agut i ben pensat del director
de l’ARA.
Trobo alguns conceptes molt
encertats i molt reals. Els veiem o intuïm cada dia:
1. La por de perdre el poder
2. Gestionar el poder des del pànic de deixar de tenir-lo
3. Dedicar cada cop més
percentatge del seu temps i energia a sobreviure
4.
Moltes
organitzacions, acaben tenint com a principal causa la pròpia existència, i no
la missió original
5.
I
els que les lideren tenen dificultats per distingir:
o què
han de fer per fer honor a la seva responsabilitat
o i què han de fer per continuar tenint
aquella responsabilitat,
o i sovint són decisions oposades.
Un exemple clàssic del punt 1, en clau d’humor,
és el pànic que té un personatge anomenat Zambombo, d’un llibre de l’Enrique Jardiel
Poncela de títol Amor se escribe sin
hache, de perdre la seva amant, lady Sílvia Brums. El Zambombo supera el pànic
fent les animalades més impressionants, en una cursa que s’accelera a cada
moment, per tenir lady Sílvia impressionada...
http://onlinelibrosgratis.blogspot.com/2011/10/amor-se-escribe-sin-hache-enrique.html
El punt 4 es pot aplicar directament a un
Departament de la Generalitat de Catalunya que conec que tenia un pressupost
dedicat a dues coses: Subvencionar empreses en determinades condicions i pagar
l’estructura i el personal. A mida que d’any en any el pressupost minvava, s’aprimava
el capítol de subvencions, sense tocar el d’estructura. I ja us podeu imaginar
el final...
De fet, jo ja fa molt de temps que em vaig
preguntar a quin
senyor servien els polítics, a les dretes, a les esquerres, al país?
I de seguida ho vaig tenir clar: se servien a ells mateixos, al seu poder (i a la seva butxaca).
Una darrera consideració: El darrer paràgraf
pot ser que sigui cert, però és la definició d’un dictador (penseu en el
Franco, per exemple):
El poderós ideal seria el que no tem perdre la cadira i es dedica en cos i ànima a
fer el que considera millor,
encara que això li generi nous enemics i posi en perill la seva subsistència.
Però per raons òbvies, pocs personatges així arriben a dalt. Ni encara menys
s'hi mantenen.
I ara l’article:
Els poderosos i la por
de perdre el poder
CARLES CAPDEVILA
19/08/2012 00:00
La meva
feina em permet (fins i tot diria que m'hi obliga) tractar amb molta gent que
presumptament té poder. Parlo de tots els poders, no només el polític, i no dic
presumptament des de la ironia
sinó com una descripció tècnica: la primera constatació és que els que
administren el poder realment en tenen molt poc. Perquè
el que més uneix els poderosos, la característica més compartida i essencial,
és la por de perdre'l.
No és una por infundada, està basada en amenaces reals i properes, perquè les
pitjors són sempre ben a prop. Gestionen, per tant, el poder des del pànic
de deixar de tenir-lo, i aquí comença la gran paradoxa del presumpte poderós:
que cada cop anirà dedicant més percentatge del seu temps i energia a
sobreviure. Moltes
organitzacions, es fundin per al que es fundin, acaben tenint com a principal
causa la pròpia existència, i no la missió original. I els que les lideren
tenen dificultats per distingir què han de fer per fer honor a la seva
responsabilitat i què han de fer per continuar tenint aquella responsabilitat,
i sovint són decisions oposades. El poderós ideal seria el que no tem perdre la
cadira i es dedica en cos i ànima a fer el que considera millor, encara que
això li generi nous enemics i posi en perill la seva subsistència. Però per
raons òbvies, pocs personatges així arriben a dalt. Ni encara menys s'hi
mantenen.
http://www.ara.cat/premium/opinio/poderosos-por-perdre_0_758324183.html
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada