Aquest és el primer d’una sèrie d’articles i
entrevistes que ha generat el CCN darrerament. Aquest està signat per l’Albert
Pont, Responsable en
Dret Internacional del CCN i vell conegut d’aquest Bloc i el clip de l’entrevista
a RAC1 també és de l’Albert Pont. Incloc l’enllaç:
Afegits a l’article hi ha una tria de comentaris,
alguns molt encertats, i la resposta de l’autor als que cal.
11.8.2012.
Partir peres (amb Espanya)
Partir peres amb Espanya
serà una tasca descomunal i extremadament complicada, sobretot per a Espanya o per al què en quedi, que
ja us avanço que no serà gran cosa. No m’estic referint al procés d’independència
en sí mateix, sinó al repartiment de béns i deutes
de l’Estat espanyol una vegada Catalunya hagi assolit la plena sobirania.
D’entrada, Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius. Però
al mateix temps, Catalunya no està obligada a arribar a un acord amb Espanya sobre el repartiment del seu deute. Ambdós acords
són intrínsecs l’un de l’altre, formen part d’un tot que el Dret Internacional
anomena successió d’Estats en matèria
de repartiment de béns i deutes de l’Estat, sobre el que predomina el principi d’equitat. Com diuen a les espanyes assistirem a “una merienda de negros”.
«Escolta Espanya...!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innumerables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer: perquè Espanya no pot assumir el seu propi deute, ni farta de vi , menys encara sense Catalunya. «On ets Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon: perquè Catalunya sí que és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que l’hi pertoqui (que al CCN ja tenim calculada). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure». Tercer: perquè davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps... i “ferreros rocher”. No cal que ens precipitem, mentre sigui Espanya qui es precipiti. Catalunya no ha de tenir cap presa en arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement perquè no els necessita; a menys es clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.
«Escolta Espanya...!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innumerables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer: perquè Espanya no pot assumir el seu propi deute, ni farta de vi , menys encara sense Catalunya. «On ets Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon: perquè Catalunya sí que és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que l’hi pertoqui (que al CCN ja tenim calculada). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure». Tercer: perquè davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps... i “ferreros rocher”. No cal que ens precipitem, mentre sigui Espanya qui es precipiti. Catalunya no ha de tenir cap presa en arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement perquè no els necessita; a menys es clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.
COMENTARIS
·
El
que necessita la gent, és molta informació d'aquest tipus. Es l'única manera de
conquerir els que encara tenen por de la independència. En aquest sentit els
del CCN, esteu fent una tasca molt bona. Continueu així.
·
Enhorabona
al CCN! Tant de bo si s’hi sumessin els Col·legis professionals. Per què no ho
fomentem?
·
Només
un detall: dius que "Espanya no està obligada a arribar a un acord amb
Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i
actius". Bé, jo crec que no són
"els seus" béns. Són nostres. Com a mínim en un 20% i pico.
Per tant, si no volen arribar a un acord de repartiment, llavors a tots els
efectes es tractarà d'un robatori.
o
Albert
Pont: Gràcies pel comentari. Efectivament, ho pots veure així, com un robatori.
Per això mateix, perquè són béns comuns, ens n’han de tornar una part, en
funció del nostre pes demogràfic i de la nostra aportació històrica.
Però si no ens tornen la nostra part, tenim un problema, perquè no hi ha mecanismes prou fiables per
obligar a Espanya a fer-ho. Txèquia i Eslovàquia
encara estan negociant el repartiment dels seus béns, i això que era una
dissolució pactada i pacífica. Però a grans mals grans remeis, mentre no hi hagi un acord sobre els béns, Catalunya no
estarà obligada a assumir la part del deute de l’Estat espanyol que li
pertocaria. Aquesta és la idea principal.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada