Avui presentem un article, de títol Espanya ens toreja i és a punt de la rematada. L’article comenta un altre article de l’Albert Pont, conegut d’aquest BlocNota 1. L’article, que copio més avall es titula El final que s’acosta. No és un article més sobre la independència, la necessitat i la metodologia per aconseguir-la. És un article clarivident, torna a ser la crònica d'una mort anunciada. Catalunya té data de caducitat! Hem de reaccionar abans que hi arribi...
4 d'agost de 2012
Espanya
ens toreja i és a punt de la rematada
-
Catalunya és
l’enemic i és a la idiosincràsia d’Espanya sotmetre-la i asfixiar-la amb un
bloqueig econòmic en tota regla
L’agenda es precipita, el
temps s’acaba
Albert Pont, Responsable de Dret Internacional del CCN, autor de l’article, alerta de la precipitació dels esdeveniments que deixarà fora de joc el Govern i patirem les conseqüències malgrat haver estat durant dècades aportant com els primers, sent últims en les inversions de l’estat, i ara els més aplicats en les retallades. Tot l’esforç però no servirà de res perquè la Generalitat ja no ha pogut cobrir despeses bàsiques perquè ha hagut de fer front a un venciment de deute de més de 400 milions d’euros. Què passarà el novembre quan arribi el venciment de 6.000 milions? L’autor vaticina que serà el toc final de l’autogovern català.
Albert Pont, Responsable de Dret Internacional del CCN, autor de l’article, alerta de la precipitació dels esdeveniments que deixarà fora de joc el Govern i patirem les conseqüències malgrat haver estat durant dècades aportant com els primers, sent últims en les inversions de l’estat, i ara els més aplicats en les retallades. Tot l’esforç però no servirà de res perquè la Generalitat ja no ha pogut cobrir despeses bàsiques perquè ha hagut de fer front a un venciment de deute de més de 400 milions d’euros. Què passarà el novembre quan arribi el venciment de 6.000 milions? L’autor vaticina que serà el toc final de l’autogovern català.
Com sempre, d’en
Farreres se’n pot trobar l’acudit escaient!
Pont, considera que la societat catalana ha d’assumir el seu propi lideratge davant uns representants incapaços de fer-ho, i afirma que “Cal respondre a Espanya amb les seves pròpies armes a fi que no pugui aixecar el cap mai més! O ells, o nosaltres! I ho farem, i tant que ho farem!”.
El final que s’acosta
El final del nostre autogovern s’acosta
irremediablement. Els esdeveniments es precipiten de
forma exponencial. Aviat acabaran superant la capacitat de predicció i de
resposta de les nostres autoritats. Des d’un bon principi l’ordre
constitucional que construïa l’Estat de les autonomies era una autèntica farsa;
una excepcionalitat històrica que no es tornarà a repetir. Espanya ha induït deliberadament el sobre
endeutament de la Generalitat amb una pressió fiscal aclaparadora, donant temps
al temps, amb un clar objectiu: forçar la dissolució de l’Estat de les
autonomies.Ara, la Generalitat ni tan sols pot fer front a les seves despeses corrents. Ens hem hagut d’endeutar com el que més malgrat generar prous excedents per garantir el nostre autogovern i el desenvolupament d’altres regions que mai acaben de desenvolupar-se. Espanya ens hi ha fet abocat més de 256.000 milions d’euros, als quals cal afegir els més de 150.000 milions d’euros de la Unió Europea. Quan assumiran les regions receptores de finançament el pes de la seva responsabilitat? Quan es donaran per satisfetes? Quan es consideraran prou desenvolupades per assumir ni que sigui una part del finançament del seu propi Estat?
Durant dècades hem estat els últims en les prioritats de les polítiques públiques i d’infraestructures de l’Estat, i ara som els primers en aplicar retallades. Però no ha servit de res. Aquest mateix agost algunes partides de despeses socials i salaris de la Generalitat han quedat sense cobrir. El motiu: Catalunya ha hagut de fer front a un venciment de deute de més de 400 milions d’euros. Aquests són només els primers símptomes d’un embat que acabarà enfonsant la nostra autonomia, i amb ella la nostra autoestima. Al novembre, el nou venciment de 6.000 milions que ens espera serà el toc final de l’autogovern català.
El pitjor és ser testimoni de la manca de previsió i del desconcert dels nostres dirigents. A les espanyes ja ho esperen; se’n freguen les mans. Al final, totes les nostres despeses les acabarà assumint el govern central; això sí, només hi dedicaran una petita part de la fortuna que cada any ens espolia. Aquest és el capítol final de l’asfixia premeditadaNota 2 que el 1985 anunciava en Ramón Trias Fargas; això, si abans no hi posem remei, és clar.
Preteníem lluitar despreocupadament per l’ideal romàntic d’una Catalunya independent, mentre ignoraven la crua realitat: Espanya ens concep com a enemics. Forma part de la seva idiosincràsia, i com ha tal ens ha fet la guerra, sotmetent-nos a un bloqueig econòmic en tota regla. Cal prendre el relleu d’una vegada per totes a uns polítics domesticats! Cal que la societat catalana assumeixi el seu propi lideratge davant uns representants capats, mansos, i amb símptomes evidents de patir síndrome d’Estocolm vers aquells mateixos que ens fan la guerra. Cal respondre a Espanya amb les seves pròpies armes a fi que no pugui aixecar el cap mai més! O ells, o nosaltres! I ho farem, i tant que ho farem!
Albert Pont. Responsable de Dret Internacional del CCN.
Nota 2. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/562525-una-asfixia-premeditada.html
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada