He rebut
aquest correu amb aquestes anotacions al començament que respecto:
Un interessant recull de l'estat
de situació al respecte d'un debat que sembla animar-se…
Per a mi, hi
ha moltes opinions interessants, però una de les que a mi m'agrada, perquè ho
ressumeix bastant, és la de López Tena que, més enllà d'altres consideracions,
apela a qüestions estudiades i conegudes en el món de la lingüística, o fins i
tot, la de Moreno Cabrera, sociolingüísta resident a Madrid.
I jo hi
afegeixo les meves reflexions (de fet és la meva reflexió!)
Hi ha un
tuit interessant de Jaume Clotet, periodista [tuit]: "Jo acceptaria que el castellà fos oficial durant
un període de temps (20 anys) o en un àmbit territorial concret.
Oficial, però amb límits".
En canvi jo
opino que:
Jo acceptaria que durant 40 anys, que és el temps que el català no va existir en la primera dictadura franquista, el castellà no hauria de ser oficial, ni hauria de tenir cap privilegi. D’aquí 40 anys els que hi tornin a pensar, ja decidirán!
Jo acceptaria que durant 40 anys, que és el temps que el català no va existir en la primera dictadura franquista, el castellà no hauria de ser oficial, ni hauria de tenir cap privilegi. D’aquí 40 anys els que hi tornin a pensar, ja decidirán!
El castellà, oficial a la
Catalunya independent? Veus a favor i en contra
Polítics,
lingüistes, sociòlegs i periodistes debaten sobre l'estatus jurídic del català
i el castellà en un hipotètic estat català
ISAAC
SALVATIERRA Barcelona
Diari ARA 14/05/2013
XAVIER
BERTRAL
Les
declaracions d'aquest cap de setmana de la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel
Casals, sobre el fet que el castellà no hauria de compartir l'oficialitat amb
el català en un futur estat català, ha reobert el debat. "Dos idiomes
oficials en un mateix país és una mica estrany. Jo no reclamaria la
cooficialitat del castellà", va dir Casals. L'escriptor i articulista de
l'ARA Sebastià Alzamora l'ha replicat en dos articles ['Constantino Romero i
Muriel Casals' i 'Una altra nota sobre el castellà cooficial'] que han tingut
centenars de visites i comentaris dels lectors.
El debat el
va obrir el febrer del 2012 el periodista Eduard Voltes en dos articles a l'ARA
['En castellà també, sisplau' i 'En castellà també, sisplau [i 2]'].
"Defenso que, en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d'abraçar la
llengua castellana", sosté Voltes. Recollim algunes de les opinions més
significatives al voltant de la qüestió.
Català i castellà, llengües
cooficials
Eduard
Voltes, periodista [article a l'ARA]: "El futur estat català no es pot
construir sobre la base de l'al·lèrgia a la diversitat interna, sinó de la seva
plena assumpció, perquè en cas contrari esdevindrà inviable. El que proposo és
neutralitzar aquest risc des d'ara mateix, fer un pas endavant i assumir el
castellà com una cosa pròpia".
Sebastià
Alzamora, escriptor [article a l'ARA] "En un país en què més del cinquanta
per cent de la població té el castellà com a llengua mare, què volem, que el
partit espanyolista de torn guanyi les primeres eleccions després de la
proclamació de la independència? O que sigui la segona força?".
Artur Mas,
president de la Generalitat [entrevista a 'La Vanguardia']: "El castellà
seguirà sent idioma oficial i d'aprenentatge obligatori a les escoles
catalanes. Aquí no canvia altra cosa que un estatus polític perquè [...] els
set milions i mig de ciutadans de Catalunya visquin millor".
Oriol
Junqueras, president d'ERC [article a 'El Periódico']: "Deixem-ho clar
d'entrada: a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i
oficial del país, la llengua comuna de tothom, però el castellà també serà
oficial a la República Catalana". [Entrevista a Vilaweb]: "Atesa la
realitat del país, no costa gens que el castellà també sigui oficial en el
sentit que, si un ciutadà castellanoparlant vol un document o vol escriure una
carta ho pugui fer en castellà. No caldria, sinó. I qui hi estigui contra, que
vagi a passejar pel país i que ho expliqui".
Joan
Herrera, secretari general d'ICV [qüestionari a Racó Català]: "Nosaltres
pensem que el castellà és patrimoni de Catalunya, per tant, hauria de ser
cooficial, tot i tenir present que el català sigui la llengua pròpia de
Catalunya".
Imma
Tubella, exrectora de la UOC [article a l'ARA]: "Una Catalunya independent
hauria de tenir el català com a llengua nacional, clarament i sense cap dubte;
el castellà, com a llengua cooficial, i l'anglès, com a llengua vehicular
global".
Albert
Branchadell, doctor en filologia catalana [article a l'ARA]: "Si Kosovo,
amb una població sèrbia tan exigua, ha hagut de reconèixer l'oficialitat del
serbi, què fa pensar que Catalunya, on la meitat de la població parla
habitualment castellà, podrà passar per alt la pressió internacional i sobretot
la de la RdE [un membre de la Unió] perquè el castellà mantingui la seva
oficialitat?".
Francesc X.
Vila, professor de sociolingüística de la UB [article a l'ARA]: "En aquest
escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català
com el castellà i l'aranès tindrien funcions oficials, per bé que no
idèntiques" [...]. "Una de les novetats del nou estat seria que
desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen
castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta
exigència seria difícil de sostenir per al català".
Oriol Lladó,
periodista [tuit]: "El castellà, una llengua més en la República Catalana?
Em costa imaginar-m'ho des de Badalona. No és qüestió tàctica, sinó d'entendre
què som".
Només el
català llengua oficial
Muriel
Casals, presidenta d'Òmnium Cultural [entrevista al 3/24]: "Dos idiomes
oficials en un mateix país és una mica estrany. Jo no reclamaria la
cooficialitat del castellà".
Joaquim
Arenas i Sampera, pedagog [article a l'ARA]: "La societat del possible
estat català tindria una llengua comuna i pròpia i una cultura també comuna.
Alhora, tindria manifestacions de cultura diverses que, per ser viscudes i
expressades per ciutadans catalans d'origen diferenciat, també formarien part
de l'àmbit general de la cultura de Catalunya. [...] No cal renunciar a res, i
menys abraçar com a propi allò que ens amenaça i engoleix".
Albert Pla
Nualart, cap de Llengua de l'ARA [article a l'ARA]: "Anar cap al
monolingüisme oficial no és gens fàcil, fins i tot potser és utòpic. Respecto
molt qui per estratègia o conviccions no el plantejaria mai com a meta. El que
és inadmissible i infantil és fer trampes. Fer veure que no sabem que el preu
d'institucionalitzar aquest bilingüisme pretesament simètric és la lenta
dissolució del català. Pot ser un preu raonable per preservar la convivència.
Però no ens enganyem ni vulguem enganyar: suposa tenir a la llarga una llengua
local, residual i antropològica per als actes simbòlics, i una altra
d'universal per viure el dia a dia".
Juan Carlos
Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de
Madrid [entrevista a l'ARA]: "Seria un gran error que el castellà fos
llengua oficial, perquè això seria utilitzat en contra del català, seria una
amenaça contínua. Tot i així, s'hauria de mantenir el castellà dins la
planificació lingüística amb l'objectiu de projectar una visió de l'idioma més
americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en mans d'Espanya".
Jaume
Clotet, periodista [tuit]: "Jo acceptaria que el castellà fos oficial
durant un període de temps (20 anys) o en un àmbit territorial concret.
Oficial, però amb límits".
Alfons López
Tena, secretari de Política Institucional de SI [entrevista a TV3]: "Quan
hi ha una situació de diglòssia, la que surt perdent és la llengua més feble.
El castellà ha de tenir tots els drets reconeguts, però no el caràcter de
llengua oficial; la llengua de cohesió comuna, d'entesa, ha de ser el
català".
Cap llengua
oficial
Salvador
Cardús, sociòleg [article a l'ARA]: "El català, és clar, llengua pròpia i
comuna del nou estat; cap llengua oficial −una categoria fosca per a una cosa
tan viva com una llengua−, i un compromís radical a favor de la diversitat
lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país".
Vicent
Partal, periodista [editorial a Vilaweb]: "Com que el debat torna a ser
intens, vull proposar que cap llengua no tinga la consideració d'oficial i que
el sistema lingüístic del país es regesca com en alguns dels estats més
avançats del món i no pas com s'ha regit tradicionalment a Espanya. Que el
català siga llengua nacional, que cada institució concreta puga proposar un
règim lingüístic diferent i que oferim a Espanya una convenció lingüística,
però basada en la igualtat dels dos estats i no en la imposició històrica del
castellà".
L'opinió
dels lectors de l'ARA
Un recull
dels comentaris publicats als articles de l'Ara.cat
Enric X
[lector de l’ARA]: "El castellà no té un territori, no pot ser cooficial o
tindrem les mateixes televisions en espanyol que tenim ara! L'estatus del
castellà, gallec, àrab ha de tenir, i no és poc, les garanties que dóna un
estat democràtic als ciutadans d'altres llengües. Però mai cooficialitat del
bilingüisme".
Johan
Redbull [lector de l’ARA]: "En el cas d'una república catalana
independent, si establim la cooficialitat de les dues llengües estarem donant
base legal que es pugui qüestionar la immersió i deixar d'afavorir el
català".
Mercurial
[lector de l’ARA]: "Ja sabeu per què en la seva immensa majoria els
immigrants extracomunitaris no aprenen ni tan sols una miqueta de català? Doncs
perquè el castellà el tenen per fer qualsevol tràmit oficial, oi que és
així?".
Cogito BCN
[lector de l’ARA]: "Els que defensen l'oficialitat del castellà semblen
creure que la alternativa n’és la prohibició".
Jaumemascar
[lector de l’ARA]: "Jo també crec que ha de ser cooficial, tret que
vulguem fer com els que tan critiquem: negar una realitat social".
Somdedalt
[lector de l’ARA]: "La futura Constitució de Catalunya –deixem-nos
d'Estatutets– hauria de dir el següent: 'La llengua de Catalunya és el català',
i a partir d'aquí s'obre un ventall molt ampli de llengües parlades a Catalunya
de forma totalment normal, ja que l'evolució social d'aquesta nació està fent
variar el tarannà de la societat catalana".
Taral·lirot
[lector de l’ARA]: "Si associem sobiranisme a 'català, única llengua
oficial', perdrem el referèndum per golejada i farem un ridícul espantós. És
molt bonic i romàntic, això de somiar una Catalunya monolingüe, però si volem
ser independents hem de tocar de peus a terra i treballar al costat de (i no
contra) la gran majoria de ciutadans catalans que tenen el castellà com a llengua
materna".
Jamebada
[lector de l’ARA]: "La veritat és que jo mai dels mais he vist un sol
castellanoparlant (ni dels que viuen a Catalunya ni dels que viuen a fora, i en
conec un munt) que es pensés que en una Catalunya independent el castellà seria
oficial i això no els feia ser-ne més o menys partidaris". "A
Bèlgica, pocs valons saben neerlandès, i el mateix passa amb el francès per als
flamencs. Cada llengua és oficial al seu territori i estudiada com a llengua
estrangera per l'altra comunitat. El mateix passa a Suïssa... Aquests models
haurien pogut ser exemples per a Espanya (estat amb territoris amb llengües
pròpies diferents) però no a Catalunya (llevat de si ho apliquem amb l'occità
de la Vall d'Aran), ja que el castellà no és una llengua pròpia de Catalunya,
sinó que s'hi parla perquè va haver-hi una immigració massiva en un moment
històric en que no es va poder integrar lingüísticament al país".
Lluís
Vilarroig [lector de l’ARA]: "El bilingüisme és una fal·làcia. Molts
experts asseguren que qualsevol sistema multilingüe acabarà amb la pràctica
desaparició de totes les llengües menys una. Perquè arriscar-nos? Quina
necessitat de defensa té una llengua tan poderosa?".
Què entenem
per 'llengua oficial', 'llengua pròpia' i 'llengua comuna'? Elvira Riera ho
aclareix en aquest article
Llengua
oficial: la llengua usada vàlidament pels poders públics.
Llengua
pròpia i llengua nacional: una llengua que identifica una nació i la distingeix
d'altres.
Llengua
comuna: una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua dels usos
públics i els permet exercir la ciutadania.
En podeu
trobar més reaccions en aquest Storify del periodista Oriol Lladó.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada