El bon amic i ànima del GOAL Lluís Guti, em fa
arribar aquest interessant article de la Liz Castro, catalanista de Massachusetts.
La Liz és informàtica i treballant en
aquest camp va poder viure 6 anys a Barcelona als anys 80. I se’n va enamorar. Ara
té una editorial digital Catalonia Press
i publica llibres com el de Toni Strubell What
Catalonia wants. És una amant de Catalunya (i de la seva dissort fins ara)
i fa esforços de tota mena per col·laborar amb nosaltres per sortir de l’atzucac!
En una entrevista a l’ARA va declarar:
Ara hi
ha moltes eines per anar escampant la veritat! Facebook, Twitter… És que em sembla
tan injust el que passa a Catalunya. Els meus compatriotes van a
Barcelona i no en tenen ni idea de la realitat catalana! Una de les coses que jo sentia quan era
allà és que allò no era Espanya, que Espanya era un altre país.
Madrid sí que ho era.
Aquest article analitza els darrers mesos del
moviment polític a Catalunya, el metabolitza i en fa una interessant disquisició
sobre un concepte de física, de tecnologia i de sociologia anomenat el Cicle de
Gartner, i l’aplica a Catalunya! Gaudiu-lo! I mireu-vos també els Comentaris!
lizcastro | dilluns, 6
de maig de 2013 | 06:06h
Després
dels resultats sorprenents de les eleccions al parlament de Catalunya de l’any
passat, hi ha hagut un canvi important pel que fa a la independència. Encara
que era obvi que les reaccions de Madrid que minimitzaven la qüestió de la
sobirania ja al novembre eren prematures, també és innegable que l’eufòria que
s’havia sentit a Catalunya durant els dos mesos anteriors s’ha refredat molt, i
tot just es pot dir que comença a recuperar-se.
Observo un pessimisme i una angoixa persistent en els articles als diaris, així com a Facebook i a Twitter. “Tenim pressa”, diuen molts, repetint les paraules de l’ex-president d’Esquerra, Heribert Barrera. “S’ha aturat el procés? Hauríem de declarar la independència unilateralment?” diuen d’altres. Fa pocs dies, a la presentació de What’s up with Catalonia? a Nova York, una dona es va aixecar, va dir que havia nascut el 1933, que havia patit els anys de Franco, i estava decidida a viure prous anys com per veure la independència. Però li sortien les llàgrimes dels ulls mentre ho deia.
Observo un pessimisme i una angoixa persistent en els articles als diaris, així com a Facebook i a Twitter. “Tenim pressa”, diuen molts, repetint les paraules de l’ex-president d’Esquerra, Heribert Barrera. “S’ha aturat el procés? Hauríem de declarar la independència unilateralment?” diuen d’altres. Fa pocs dies, a la presentació de What’s up with Catalonia? a Nova York, una dona es va aixecar, va dir que havia nascut el 1933, que havia patit els anys de Franco, i estava decidida a viure prous anys com per veure la independència. Però li sortien les llàgrimes dels ulls mentre ho deia.
(Vídeo de menys de 2 minuts sobre What’s up with Catalonia?
http://www.verkami.com/projects/4146-what-s-up-with-catalonia)
Sóc una
escriptora de llibres de tecnologia, així que potser no és d’estranyar que els esdeveniments
increïbles dels darrers anys, des de la sentència del Tribunal Constitucional
el 2010 fins la constitució del Comitè Parlamentari pel Referèndum
fa una setmana em facin pensar en un cicle que es fa servir en el món de la
tecnologia: el cicle de l’entusiasme de
Gartner.
El cicle
de l’entusiasme de Gartner traça la ubiqüitat i l’adopció de noves tecnologies
al llarg del temps, segons van madurant, i mostra com primer passen ràpidament
al punt de mira de la premsa a mesura que el públic s’hi entusiasma, i més tard
gairebé desapareixen del mapa quan les expectatives topen amb la crua
realitat i la frustració es generalitza. Per exemple, recordem l’entusiasme al
voltant d’internet a finals dels 90 i el crash de les dot.com el
2001. Tammateix, aquelles idees més apaivagades i que no tenen la pressió dels
inversors poden acabar desenvolupant-se de manera més tranquil·la i
racional, la qual cosa sovint produeix resultats més sòlids i determinants en
el món de la tecnologia. Així, per exemple, Inktomi i Geocities fa temps que
han desaparegut i ningú no se’n recorda, però d’internet en tindrem per estona.
Al meu
parer, la independència va tocar el cim de les expectatives excessives l’onze de
setembre del 2012, als volts de les 8 del vespre, hora local. En aquells
moments hi havia 1,5 milions de persones al carrer darrera d’una sola pancarta
on es podia llegir “Catalunya: Nou Estat d'Europa”. Segons el que
tothom comentava, s’hi respirava una atmosfera pacífica, democràtica i alegre.
Precisament en aquell moment els catalans es van sentir invencibles, com si tot
fos possible. Durant els dies següents el president Mas es va adreçar als
organitzadors i manifestants i va deixar molt clar que havia rebut el missatge.
Sense perdre temps, va dur aquest missatge a Madrid, i quan el primer ministre
espanyol Rajoy va desentendre’s del pacte fiscal, Mas va convocar eleccions
anticipades per tal que el missatge dels manifestants quedés reflectit en els
vots per un parlament bolcat a organitzar un referèndum per veure si Catalunya
havia de tenir un “estat propi”. Catalunya anava a totes.
La baixada va ser vertiginosa. La combinació de les declaracions contradictòries del líder d’Unió, Josep Antoni Duran, els informes de la policia, sense autoria, que no es basen en res, els atacs sense rebatre
del
PP durant la campanya, i la campanya electoral malaurada de Mas (en la qual
se’l veia com una mena de Moisès duent el seu poble a la terra promesa), a més a més de la seva reticència
a l’hora de dir la paraula “independència”, tot això plegat va fer
que les aspiracions cap a un estat català s’assemblessin al vaporware, un terme del món de la tecnologia que vol dir un producte que mai
no veurà la llum del dia. El dia 26 de novembre, després que el
partit d’en Mas perdés 12 escons a les eleccions, i malgrat la pujada d’ERC,
clarament independentista, els catalans es van trobar al fons del pou de la desil.lusió.
Tot i
així, en el món de la tecnologia, és precisament quan tornes a l’anonimat que
les coses es posen més interessants. Les expectatives inassolibles escampades
per la premsa deixen pas als projectes pràctics que produeixen aplicacions
concretes en situacions reals. Això és precisament el que li ha passat a la
independència. Mentre
que Catalunya ja ni apareix a la premsa internacional, el govern i el parlament
de Catalunya han anat fent via inexorablement endavant, cap a la independència.
Tot just
després de les eleccions, CiU i ERC van unir forces i van arribar a un acord
legislatiu per tal de garantir el referèndum sobre el futur de Catalunya i
l’estabilitat del govern. Amb aquest nou govern es va crear l’oficina d’afers
exteriors depenent de l’executiu. Al gener el Parlament de Catalunya va aprovar
la Declaració de Sobirania, que ratifica el dret dels catalans de decidir el
seu futur. Al febrer, es va establir el Consell Assessor per a la Transició
Nacional, compost de 14 personalitats que tenen la feina de fer recerca per tal
de desenvolupar les estructures d’estat necessàries, entre d’altres coses. A
més, aquesta mateixa setmana tots els partits polítics del Parlament, excepte
els anticatalanistes PP i Ciutadans, han votat a favor de crear un comitè sobre
el dret a decidir que estudiarà i prepararà les estratègies per fer un
referèndum d’independència.
A mi em
sembla que tots aquests passos són fites en el camí de pujada fins a la il·luminació a
la curva de Gartner. En tecnologia, aquestes fites són molt menys espatarrants
que l’entusiasme fora de mida de les expectatives superinflades, però tenen
efectes a llarg termini, no són volàtils, i serveixen de plataforma vers el
futur.
En una
entrevista de la setmana passada el Ministre d’Afers Estrangers de Catalunya,
Roger Albinyana, va dir que “ningú a la UE dubta que Catalunya pugui ser un estat
viable”. Certament, molts economistes i líders estrangers així ho han
afirmat. Ja comencen a entreveure el final de la corba quan els guanys es
consoliden i el producte es comercialitza de manera generalitzada. Ara cal que
els catalans tinguin confiança i que s’adonin que aquest ascens final, més
gradual, més tranquil, vers la planura de la productivitat no
és res més que la imminent i definitiva independència de l’estat català.
(Aquest
article va publicar-se originalment a Catalan Views. La traducció és
d'Andreu Cabré.)
- Ben
trobat
La utilització de models d'altres
branques per mirar de trobar una racionalitat a fets històrics o presents és
sempre molt interessant i a vegades et porta una visió diferent de la situació.
Jo he estudiat biologia però la major part de la meva vida professional m´he dedicat a la tecnologia informàtica a nivell industrial. M'ha fet gràcia "lo de vaporware" , crec que ara ja ni s'utilitza perquè els temps van tant ràpids que no hi temps ni tant sols de poder parlar d'un nou SOp o aplicatiu, ja que potser quan es vulgui alliberar-lo la tecnologia ha canviat tant que ja es obsolet.
El cicle de l'entusiasme de Gartner aplicat a la cultura llatina com és la catalana junt amb el llast de 300 anys de derrotes potser no es tal com ho pintes, jo crec que haurà encara més ondulacions amb els seus pous de desil·lusió. Però si la classe dirigent i sobretot la societat civil, es prou disciplinada i determinada amb aconseguir l'objectiu final, llavors pot passar que tinguem un model semblant al que s'obté quan es programa un entrenament per un esport professional per carreres de fons.
Per aconseguir l'objectiu de guanyar una carrera de fons, l'esportista ha de programar cicles d'entrenament, a on després d'una sèrie d'entrenaments molts durs que aconsegueixen arribar al cim de la corba (l'equivalent del cim del 11s), inexorablement arriba una baixada de rendiment fins el pou. Llavors si hi ha disciplina i determinació, l'esportista malgrat el cansament, el dolor i també el desànim que provoca haver baixat del cim, torna a entrenar-se fins poc a poc tornar arribar a un cim, però aquest cop, aquest cim està més alt que l'anterior. Llavors torna a caure al pou però aquest pou no és tant baix com l'anterior i tornem de nou a començar. D'aquesta manera a base d'aconseguir cims i pous cada vegada més alts, l'esportista arriba a la fita de la millor forma possible i amb possibilitats d'aconseguir l'objectiu. Això si, s'ha de planificar bé, de no "cremar-se" com d'arribar a la fita quan s'està arribat al darrer cim.
Jo penso que el 29 de Juny serà un petit cim , després haurà un pou però serà més alt que el del novembre passat per arribar el 11S a un cim, que serà, si es fa bé tota la planificació, més alt que el del 11S de l'any passat.
Si en paral·lel, els dirigents polítics catalans fan la feina de crear estructures d'estat i sobretot fer pedagogia com fins ara s'està fent, llavors jo no descarto que el 2014 estarem ben posicionats per aconseguir l'objectiu.
Endavant les atxes!!
Manel
Endavant
Jo he estudiat biologia però la major part de la meva vida professional m´he dedicat a la tecnologia informàtica a nivell industrial. M'ha fet gràcia "lo de vaporware" , crec que ara ja ni s'utilitza perquè els temps van tant ràpids que no hi temps ni tant sols de poder parlar d'un nou SOp o aplicatiu, ja que potser quan es vulgui alliberar-lo la tecnologia ha canviat tant que ja es obsolet.
El cicle de l'entusiasme de Gartner aplicat a la cultura llatina com és la catalana junt amb el llast de 300 anys de derrotes potser no es tal com ho pintes, jo crec que haurà encara més ondulacions amb els seus pous de desil·lusió. Però si la classe dirigent i sobretot la societat civil, es prou disciplinada i determinada amb aconseguir l'objectiu final, llavors pot passar que tinguem un model semblant al que s'obté quan es programa un entrenament per un esport professional per carreres de fons.
Per aconseguir l'objectiu de guanyar una carrera de fons, l'esportista ha de programar cicles d'entrenament, a on després d'una sèrie d'entrenaments molts durs que aconsegueixen arribar al cim de la corba (l'equivalent del cim del 11s), inexorablement arriba una baixada de rendiment fins el pou. Llavors si hi ha disciplina i determinació, l'esportista malgrat el cansament, el dolor i també el desànim que provoca haver baixat del cim, torna a entrenar-se fins poc a poc tornar arribar a un cim, però aquest cop, aquest cim està més alt que l'anterior. Llavors torna a caure al pou però aquest pou no és tant baix com l'anterior i tornem de nou a començar. D'aquesta manera a base d'aconseguir cims i pous cada vegada més alts, l'esportista arriba a la fita de la millor forma possible i amb possibilitats d'aconseguir l'objectiu. Això si, s'ha de planificar bé, de no "cremar-se" com d'arribar a la fita quan s'està arribat al darrer cim.
Jo penso que el 29 de Juny serà un petit cim , després haurà un pou però serà més alt que el del novembre passat per arribar el 11S a un cim, que serà, si es fa bé tota la planificació, més alt que el del 11S de l'any passat.
Si en paral·lel, els dirigents polítics catalans fan la feina de crear estructures d'estat i sobretot fer pedagogia com fins ara s'està fent, llavors jo no descarto que el 2014 estarem ben posicionats per aconseguir l'objectiu.
Endavant les atxes!!
Manel
Endavant
Bet Balagué dilluns, 6 de maig de 2013
Nítid, tot i que la visibilitat és més baixa, ens
indica que no hem de confondre-la amb la productivitat que finalment és la que
compta, no?
Genial per pensar estratègicament.
El cicle de l'aprenentatge funciona de manera similar, hi han moments per interioritzar, altres per conceptualitzar, altres per practicar..., i finalment som competents.
Sovint la feina més important no és visible, ni tampoc és la més lluïda.
Saber on som, on volem anar, quins recursos tenim, quins mobilitzem, com participem en cada moment... i endavant.
El país s'expressa cada cap de setmana, com petits nuclis d'una mateixa xarxa. Estem fent feina de base, veig com la gent s'emociona i s'implica en petits o grans actes, gent que fa dos anys, ni s'ho haguessin plantejat. No estem adormits, no estem deprimits, no estem callats.
Gràcies Liz
Genial per pensar estratègicament.
El cicle de l'aprenentatge funciona de manera similar, hi han moments per interioritzar, altres per conceptualitzar, altres per practicar..., i finalment som competents.
Sovint la feina més important no és visible, ni tampoc és la més lluïda.
Saber on som, on volem anar, quins recursos tenim, quins mobilitzem, com participem en cada moment... i endavant.
El país s'expressa cada cap de setmana, com petits nuclis d'una mateixa xarxa. Estem fent feina de base, veig com la gent s'emociona i s'implica en petits o grans actes, gent que fa dos anys, ni s'ho haguessin plantejat. No estem adormits, no estem deprimits, no estem callats.
Gràcies Liz
- clarivident
i nítida
Liz, l'anàlisi és valuosa, impecable, tant en el fons
com en la forma. Que la "crosta" que ha segrestat Espanya i la lidera
--bàsicament PP i PSOE-- lluitaria aferrissadament per defensar els seus
privilegis, ja ho sabíem. El que no deixa de sorprendre'ns és l'obstinació i les males
arts d'alguns catalans quintacolumnistes disfressats de salvapàtries
(cf. e.g. l'entrevista d'avui, 06/05/13, a J.A.Duran, a RAC1). Amb estratègies de
desgast, desànim, i pretès realisme miren de guanyar temps per arribar a una
mena de pacte amb Espanya, perpetuant així una submissió del tot injusta i
indigna. La teva col·laboració amb la causa de la llibertat i la dignitat
t'honora. Gràcies.
- Fenòmens
naturals
Algú em va dir fa temps: "A mi, quan em passen un
informe on hi ha gràfics amb línies rectes, generalment el torno perquè no és
veritat. Res a la vida és lineal, perquè la vida és logarítmica" (sic).
Potser sonarà un xic pedant però, si us hi fixeu atentament, tot a la vida està format per pujades i baixades i, sobretot, els processos tendeixen a estabilitzar-se en la forma de la corba del cicle de Gartner que es posa com a exemple. Podríem parlar d'una corba resultant del control de variables amb molta inèrcia.
Fixeu-vos que després d'un esclat d'eufòria, provocada per un detonant, ve una acusada caiguda de la mateixa i després es tendeix a recuperar l'equilibri en un seguit de petites pujades i baixades per arribar a un estat d'estabilitat on les variacions son molt poc acusades (però hi son). Un control de temperatura, per exemple, respondria de la mateixa manera.
Per això, comparar el Cicle de l'Entusiasme de Gartner amb el que està succeint pel que fa al procés d'independència de Catalunya em sembla força encertat. Respon a la realitat i és força esperançador.
Potser sonarà un xic pedant però, si us hi fixeu atentament, tot a la vida està format per pujades i baixades i, sobretot, els processos tendeixen a estabilitzar-se en la forma de la corba del cicle de Gartner que es posa com a exemple. Podríem parlar d'una corba resultant del control de variables amb molta inèrcia.
Fixeu-vos que després d'un esclat d'eufòria, provocada per un detonant, ve una acusada caiguda de la mateixa i després es tendeix a recuperar l'equilibri en un seguit de petites pujades i baixades per arribar a un estat d'estabilitat on les variacions son molt poc acusades (però hi son). Un control de temperatura, per exemple, respondria de la mateixa manera.
Per això, comparar el Cicle de l'Entusiasme de Gartner amb el que està succeint pel que fa al procés d'independència de Catalunya em sembla força encertat. Respon a la realitat i és força esperançador.
- Enhorabona!
lizcastro
| dilluns, 6 de maig de 2013 |
Estic totalment d'acord
que l'entusiasme i la cobertura en la premsa són un pas absolutament necessari.
L'excès a que em referia era pensar que es podria aconseguir la independència
l'endemà sense cap problema. No crec que sigui gens excessiu pensar que
s'aconseguirà, i aviat, l'estat propi.
Sobre tot el que volia dir és que el pou de desil·lusió no ha estat el final, i que la fase on estem ara, la feina concreta i més discreta, no és una desviació o una distracció, sinò que ens porta a la normalització de la independència.
Sobre tot el que volia dir és que el pou de desil·lusió no ha estat el final, i que la fase on estem ara, la feina concreta i més discreta, no és una desviació o una distracció, sinò que ens porta a la normalització de la independència.
- Ben
trobat
lizcastro
| dilluns, 6 de maig de 2013
En aquest gràfic el cim no és "el millor",
sinò és la visibilitat del procès. Arribarà un dia en que el fet de que
Catalunya sigui un estat no surti als diaris cada dia, perquè serà un fet
donat, conegudíssim i avorrit.
Ens veiem l'11. No m'ho perdo :)
Ens veiem l'11. No m'ho perdo :)
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada