Us passo sense comentaris la opinió de Victor
Alexandre sobre Telemadrid.
Opinió. Víctor Alexandre
14/05/2013
Telemadrid o la teleescòria
"Un poble mai no es pot autoimposar la
seva pròpia llengua per la senzilla raó que sense aquesta llengua no existiria
com a poble"
Cal demanar al govern de Catalunya que
denunciï a les instàncies pertinents –especialment les europees– el reportatge
repugnant titulat “La imposición y perversión del lenguaje” elaborat
per la cadena pública ultranacionalista espanyola Telemadrid pel seu contingut
catalanofòbic. Hi ha límits ètics que un mitjà de comunicació no pot traspassar
sense rebaixar la professió periodística al nivell de la femta, i l’esmentat
reportatge traspassa aquests límits amb escreix. Jo mateix em sumaré a la
denúncia, si el govern m’ho demana, com a part afectada per la utilització de
dos llibres meus –“Senyor President” i “Èric i l’Exèrcit del Fènix; l’obra
teatral”–, com a elements associats a l’estalinisme i al nazisme. També hi
apareix el cartell d’aquesta obra, que va ser estrenada al Teatre Borràs de Barcelona
sota la direcció de Pere Planella, i els dos llibres que Èric Bertran va
escriure sobre el seu cas personal després que l’Audiència Nacional espanyola
(refregit del Tribunal de Orden Público franquista) l’acusés de terrorisme per
demanar l’etiquetatge en català.
El reportatge, per altra banda, hauria de ser incorporat a les facultats de periodisme com a model del que n’hem de dir ‘teleescòria’, que és un graó més baix que la teleescombraria. Mentre aquesta última acostuma a fer brou de les misèries humanes per tal de fer negoci, la ‘teleescòria’ va més lluny i no té escrúpols a mentir, a manipular, a injuriar, a satanitzar i a servir-se de règims sanguinaris, com ara l’estalinisme i el nazisme, per criminalitzar els drets democràtics d’una col•lectivitat nacional. El reportatge, per tant –i aquest és l’element que les facultats de periodisme poden abordar a fons fins a despullar-lo–, esdevé per si mateix, imatge a imatge, paraula a paraula, entrevistat a entrevistat, l’exemple més il•lustratiu d’allò que, suposadament, denuncia. És a dir, que, qui vulgui saber a quins extrems de perversió del llenguatge pot arribar una cadena televisiva en la praxi de la catalanofòbia, només ha de mirar aquesta fètida producció de Telemadrid. Amb el nas ben tapat, això sí.
En el decurs del reportatge, Telemadrid utilitza talls de veu de polítics catalans en l’instant que pronuncien els mots “consulta”, “consultar-nos”, “dret a decidir” i “autodeterminació” per associar-los al nazisme, ja que els considera eufemismes d’independència; i, és clar, qui no diu obertament ‘independència’ és un nazi. Això, però, no vol pas dir que Telemadrid sigui enemiga dels eufemismes i amant de la independència. En absolut. La intenció és una altra. El que vol Telemadrid és que els polítics catalans deixin d’emprar conceptes que són l’essència de la democràcia, i davant dels quals Espanya queda en fals internacionalment, i que parlin d’independència –moltíssims catalans també ho volem, però per altres raons–, per poder entrar en el cos a cos. I això no és pas perquè la independència no sigui un concepte tan essencialment democràtic com els altres –és el més elemental de tots!–, sinó perquè Espanya ha criminalitzat aquest mot sempre que vagi associat a Catalunya. Així, segons Espanya, la independència de Catalunya és antidemocràtica, reaccionària, totalitària i un munt de barbaritats més, de manera que qui la defensi, a més de blasfemar, també comet heretgia contra els dogmes de l’Espanya sagrada i eterna. I què diuen aquests dogmes? Doncs diuen que Catalunya no és un subjecte polític, diuen que els catalans no som ningú i que, consegüentment, la sola pretensió de ser algú ens converteix en nazis.
Finalment, en un altra mostra de perversió del llenguatge, Telemadrid parla d’“imposició” de la llengua catalana, cosa que és grotesca, ja que es tracta de la llengua pròpia i nacional del país. La imposició d’una llengua només és possible en un territori on no és llengua pròpia. Seria una imposició, per exemple, que el català pretengués ser llengua pròpia a Castella, això sí, de la mateixa manera que és imposició que el castellà pretengui ser llengua pròpia a Catalunya. Però un poble mai no es pot autoimposar la seva pròpia llengua per la senzilla raó que sense aquesta llengua no existiria com a poble.
Comparteixo les paraules del conseller de Presidència, Francesc Homs, quan diu que la praxi de Telemadrid “constata la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol”. Però caldria saber si, a banda d’aquestes paraules, el govern de Catalunya pensa fer alguna altra cosa o s’estima més resignar-se i transmetre el missatge que “contra Catalunya tot s’hi val”. Estem parlant d’un fet gravíssim que no es pot negligir, ja que Telemadrid –que no només no s’ha retractat, sinó que s’ha reafirmat– llança en el seu reportatge dos missatges complementaris repugnants: d’una banda associa els drets nacionals de Catalunya a uns règims que van cometre milions de crims contra la humanitat; i, de l’altra, banalitza de manera subliminar aquell terror, atès que, sabent-se, com se sap, l’indiscutible tarannà pacífic i democràtic del poble català, hom pot arribar a concloure que el nazisme va ser un episodi força més insignificant del que diuen els llibres d’història. En altres paraules, alimenta les tesis del negacionisme per mitjà de la perversió del llenguatge.
El reportatge, per altra banda, hauria de ser incorporat a les facultats de periodisme com a model del que n’hem de dir ‘teleescòria’, que és un graó més baix que la teleescombraria. Mentre aquesta última acostuma a fer brou de les misèries humanes per tal de fer negoci, la ‘teleescòria’ va més lluny i no té escrúpols a mentir, a manipular, a injuriar, a satanitzar i a servir-se de règims sanguinaris, com ara l’estalinisme i el nazisme, per criminalitzar els drets democràtics d’una col•lectivitat nacional. El reportatge, per tant –i aquest és l’element que les facultats de periodisme poden abordar a fons fins a despullar-lo–, esdevé per si mateix, imatge a imatge, paraula a paraula, entrevistat a entrevistat, l’exemple més il•lustratiu d’allò que, suposadament, denuncia. És a dir, que, qui vulgui saber a quins extrems de perversió del llenguatge pot arribar una cadena televisiva en la praxi de la catalanofòbia, només ha de mirar aquesta fètida producció de Telemadrid. Amb el nas ben tapat, això sí.
En el decurs del reportatge, Telemadrid utilitza talls de veu de polítics catalans en l’instant que pronuncien els mots “consulta”, “consultar-nos”, “dret a decidir” i “autodeterminació” per associar-los al nazisme, ja que els considera eufemismes d’independència; i, és clar, qui no diu obertament ‘independència’ és un nazi. Això, però, no vol pas dir que Telemadrid sigui enemiga dels eufemismes i amant de la independència. En absolut. La intenció és una altra. El que vol Telemadrid és que els polítics catalans deixin d’emprar conceptes que són l’essència de la democràcia, i davant dels quals Espanya queda en fals internacionalment, i que parlin d’independència –moltíssims catalans també ho volem, però per altres raons–, per poder entrar en el cos a cos. I això no és pas perquè la independència no sigui un concepte tan essencialment democràtic com els altres –és el més elemental de tots!–, sinó perquè Espanya ha criminalitzat aquest mot sempre que vagi associat a Catalunya. Així, segons Espanya, la independència de Catalunya és antidemocràtica, reaccionària, totalitària i un munt de barbaritats més, de manera que qui la defensi, a més de blasfemar, també comet heretgia contra els dogmes de l’Espanya sagrada i eterna. I què diuen aquests dogmes? Doncs diuen que Catalunya no és un subjecte polític, diuen que els catalans no som ningú i que, consegüentment, la sola pretensió de ser algú ens converteix en nazis.
Finalment, en un altra mostra de perversió del llenguatge, Telemadrid parla d’“imposició” de la llengua catalana, cosa que és grotesca, ja que es tracta de la llengua pròpia i nacional del país. La imposició d’una llengua només és possible en un territori on no és llengua pròpia. Seria una imposició, per exemple, que el català pretengués ser llengua pròpia a Castella, això sí, de la mateixa manera que és imposició que el castellà pretengui ser llengua pròpia a Catalunya. Però un poble mai no es pot autoimposar la seva pròpia llengua per la senzilla raó que sense aquesta llengua no existiria com a poble.
Comparteixo les paraules del conseller de Presidència, Francesc Homs, quan diu que la praxi de Telemadrid “constata la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol”. Però caldria saber si, a banda d’aquestes paraules, el govern de Catalunya pensa fer alguna altra cosa o s’estima més resignar-se i transmetre el missatge que “contra Catalunya tot s’hi val”. Estem parlant d’un fet gravíssim que no es pot negligir, ja que Telemadrid –que no només no s’ha retractat, sinó que s’ha reafirmat– llança en el seu reportatge dos missatges complementaris repugnants: d’una banda associa els drets nacionals de Catalunya a uns règims que van cometre milions de crims contra la humanitat; i, de l’altra, banalitza de manera subliminar aquell terror, atès que, sabent-se, com se sap, l’indiscutible tarannà pacífic i democràtic del poble català, hom pot arribar a concloure que el nazisme va ser un episodi força més insignificant del que diuen els llibres d’història. En altres paraules, alimenta les tesis del negacionisme per mitjà de la perversió del llenguatge.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada