Martí Anglada. Un bon periodista i un bon coneixedor d’Europa.
Per què el van treure de TV3?
La Mireia Giné l’entrevista.
Frases impactants:
·
No ens hem d’enganyar. L'únic que ens vol fer creure que es preocupa
per la viabilitat de Catalunya és el Govern de Madrid, però està sol en això
·
A Europa ningú no es preocupa per la viabilitat de Catalunya. Som set
milions d’habitants amb un PIB per sobre de la mitjana europea, no hi ha
cap problema.
·
El gran problema és la viabilitat d’Espanya sense Catalunya
·
Ruiz Gallardón va anar al Cercle d’Economia i davant dels empresaris va
dir que anessin amb compte que si Catalunya surt d’Espanya, Espanya haurà de sortir de
l’euro
·
L’Estat espanyol ha tingut un parasitisme fiscal amb els impostos de
Catalunya històricament
·
Hi ha una sèrie de castes, de l'oligarquia administrativa de Madrid que
mai no es reformen. Hi ha una oligarquia econòmica que inclús va portar-nos a
la Guerra civil.
·
Aquest problema de la viabilitat espanyola sense Catalunya la veu el
govern de Madrid per això fan la campanya de la por.
·
És hora
d'adonar-se que Europa demana reformes a crits i que mentre hi hagi Catalunya
per tirar de la veta, no hi haurà reformes
·
La independència de Catalunya té efectes benèfics per a tot Europa
ELS QUE HI ENTENEN, HO TENEN
CLAR.
Entrevista
a Martí Anglada
|
"Si
Catalunya s'independitza, Espanya haurà de sortir de l'euro"
Martí
Anglada afirma que "la independència té efectes benèfics per a tot
Europa"
Martí
Anglada, periodista expert en política internacional, acaba de publicar
Quatre Vies per a la independència un llibre que, segons ell, és una “recepta
com les de cuina” sobre els processos d’independència d’Estònia, Letònia,
Eslovàquia i Eslovènia.
-
Acaba d’arribar
d’Alemanya. Realment els fa por el futur d’Espanya sense Catalunya?
A
Alemanya, França i al conjunt d’Europa, la gent està preocupada per la
viabilitat d’Espanya sense Catalunya. No ens hem d’enganyar. L'únic que ens vol fer creure
que es preocupa per la viabilitat de Catalunya és el Govern de Madrid, però
està sol en això. A Europa ningú no es preocupa per la viabilitat de
Catalunya. Som set milions d’habitants amb un PIB per sobre de la mitjana
europea, no hi ha cap problema.
-
Els preocupa Espanya aleshores?
Sí, el
problema de viabilitat és Espanya i més si li treuen el 19% del PIB... La pregunta és: Què passa
amb el deute públic si vostès se’n van? Qui respon? El gran problema és la
viabilitat d’Espanya sense Catalunya. Potser és hora d’ampliar el megàfon i
que Espanya pogués decidir si vol viure parasitàriament de Catalunya o volen
fer les reformes que fa 300 anys que no fan. Potser ja seria hora que ho
decidissin.
-
Parasitàriament?
Sí,
l’Estat espanyol ha tingut un parasitisme fiscal amb els impostos de
Catalunya històricament. Vostè pot dir que això és molt fort, però, l’únic ministre que va
tenir un atac de sinceritat va ser Ruiz Gallardón que va anar al Cercle d’Economia i davant
dels empresaris va dir que anessin amb compte que si Catalunya surt
d’Espanya, Espanya haurà de sortir de l’euro. Això vol dir que
l’Estat espanyol no pot continuar amb aquesta ficció, amb la pèssima
administració o amb el desgavell en l’organització territorial i
administrativa. Aquest problema de la viabilitat espanyola sense Catalunya la
veu el govern de Madrid per això fan la campanya de la por.
-
Què li diuen a Europa del procés?
A
Alemanya i França ho he comentat molt. Ells veuen que, per una banda, si Catalunya se’n va està en
perill el deute públic espanyol, que ja ho està ara, però encara més si hi ha
la independència. Però en canvi, també reconeixen que hi ha un cas
com de parasitisme que és que Espanya enganxada a Catalunya i tirant de la
veta catalana no es reforma mai. Sap greu dir-ho però és així. Hi ha una sèrie
de castes, de l'oligarquia administrativa de Madrid que mai no es reformen.
Hi ha una
oligarquia econòmica que inclús va portar-nos a la Guerra civil. A
l’Estat espanyol hi ha una al·lèrgia enorme a les reformes. Des del segle XIX
s’han creat unes capes d’inutilitat i d’ineficàcia administrativa tan grans,
de desgavell territorial i això demostra que mai no ha estat un país
intel·ligent. Recordi
que Espanya ha tret més diners del Fons de Cohesió, és a dir de Catalunya que
de la Unió Europea. Sap per què a Madrid no es queixen?
- Per què?
Perquè
el Fons de Cohesió va anar principalment allà. Cinquanta estacions de metro,
M40, M50... El
forat que crea el sistema de finançament el van tapar amb Fons de Cohesió i,
quan han deixat de rebre, han creat el deute però el crea l’Ajuntament, no la
Comunitat de Madrid. El deute de l’Ajuntament de Madrid és set
vegades superior a la mitjana dels ajuntaments espanyols però mai no han
apujat els impostos. En una enquesta de l’any 90 els barcelonins pagaven un
25% més d’impostos que un ciutadà de Madrid.
-
Ells no es queixen.
És clar
que no es queixen, perquè mai no els han tocat el “voraviu”. Sempre han tapat
el dèficit del finançament amb altres fons o ara amb deute. Potser
que a Espanya se’n comencin a assabentar d’això. És hora d'adonar-se que
Europa demana reformes a crits i que mentre hi hagi Catalunya per tirar de la veta, no hi
haurà reformes. Si s’hi fixa és un cercle pervers.
-
Els europeus simpatitzen amb el moviment català?
Alguns,
no tots. Simpatitzen per la forma democràtica, pacífica, enraonada i europea
amb què s’està tirant endavant. Els espanta el problema del deute però, d'altra banda,
reconeixen que l’Espanya que coneixem o se sacseja o no hi ha qui la reformi,
no és reformarà mai, és endogàmica. Per a què serveixen els
registres de la propietat?
-
Hi ha molts canvis que es podrien fer...
Si
algú m’explica per què no podem ajuntar funcions entre notaris... Vostè sap
qui és el president del Govern espanyol? Un registrador de la propietat.
Diuen que hi ha molts advocats de l’Estat, és clar que n’hi ha molts i intenti
tocar-los el sou. En necessitem tants? L’Administració espanyola, a qui volen
reformar? Però si la vicepresidenta del Govern és advocada de l’Estat, la
Cospedal és advocada de l’Estat... vagin a reformar, a veure com els reben. Això a Europa
també ho saben.
-
Estan a favor de la independència a Europa?
Veuen
que la independència de Catalunya seria la manera de provocar d’una vegada la
reforma espanyola i per altra banda veuen que hi ha el deute públic. Si vostè
és un banc francès o alemany i tenen el 36% del deute públic espanyol dius
“alerta”. El deute públic és negociable. La quota de responsabilitat sobre el
deute es pot pactar.
-
Veu Catalunya independent després de tot això que m’explica?
Jo
veig que pot ser-ho, en té la capacitat. Altra cosa és si em faria
il·lusió...
-
Pregunta obligada, doncs. L'hi faria il·lusió?
Sí, és
clar que me’n faria. Crec que seria bo a llarg termini pels espanyols.
Recordi quan van perdre Cuba i Filipines, seria una altra sacsejada i això
els faria reaccionar i molts dels que ara són establishment haurien de deixar
de ser-ho perquè l’establishment que estem patint de l’Administració
espanyola és penós. Això ho pateix molta gent, també els andalusos, encara
que no vulguin admetre-ho. Acabar amb el parasitisme de Catalunya és una cosa
necessària per les dues bandes.
-
Espanya no ho veu així...
Però
seria bo per a Europa perquè ara té un mal crònic per sempre. Espanya només
creix a cops de bombolla i això no interessa a Europa. La independència de
Catalunya té efectes benèfics per a tot Europa.
-
Al llibre analitza els processos d’independència d’Estònia, Letònia,
Eslovènia i Eslovàquia i com els ha anat després. Catalunya ha de tirar
endavant el procés tenint present com han actuat aquests països?
Ha
d’estar informada del que van fer aquests països, això no vol dir ni que els
hagi de seguir ni que s’hi hagi d’emmirallar. Si hi hagués hagut un país que
s’assemblés molt a Catalunya n’hauria analitzat un i no quatre. No hi ha un
cas igual. Com que no hi ha un cas idèntic o que s’hi assembli molt, n’he
agafat quatre amb els quals tenim alguna cosa en comú. El que he volgut fer
és un receptari d’independències. He mirat les independències més recents a
Europa.
-
Quins errors han comès que no hauria de repetir Catalunya?
D’errors
en van cometre pocs. Jo podia haver fet un llibre dels que no van aconseguir
la independència com Txetxènia o el Kurdistan i explicar el que van fer
malament perquè, finalment, no van arribar a la independència. Els quatre que
jo he agafat tots van arribar a un final d’èxit.
-
En tots els processos menys a Eslovàquia hi ha moments de sang. En tots els
processos hi ha situacions límits?
La
“guerra dels 10 dies”, com així l'anomenen, i que en va durar vuit va passar
a Eslovènia. És l’únic que parla del terme guerra. Hi va haver disset morts.
Als altres hi va haver aldarulls, com en el cas de Letònia. Des d’un punt de
vista pacífic prou bé ho han fet tots quatre. Malgrat que tots quatre han
acabat amb èxit perquè han assolit la independència, no a tots els va igual
de bé després. No hi ha cap història dels quatre que sigui una història de
fracàs però alguns han pres decisions que els han anat millor que a d’altres.
-
Ha de ser un procés ràpid?
Hi ha
un cert tempo d'un, dos, tres anys des de que el procés és seriosament
sobiranista fins que culmina. Hi ha quatre coses que s’han de tenir: un parlament, una
policia pròpia, uns mitjans de comunicació propis i un sistema de recaptació
d’impostos que funcioni; això és l’únic que tenim a mitges, per poder
funcionar des del primer dia. Aquestes estructures s’han de tenir
i, després, també són necessàries majories àmplies.
-
Què vol dir “àmplies” per a vostè?
De dos
terços cap amunt al Parlament. En referèndums cap al 60%. Estem molt a la vora
d’aquestes dades. La majoria social hauria de ser una mica més folgada del
que és.
-
També s’han de tenir amics internacionalment?
Nosaltres
no estem malament. Des de les últimes eleccions fins ara s’està fent amb
molta seriositat i s’estan consolidant canals. No es pot ser molt explícit amb
aquestes coses per l’essència del procés, perquè cap país sobirà sortirà amb
una bandera dient que és amic.
-
Però Catalunya en té pel que diu.
Catalunya
té bona premsa i bona opinió importants. Als Estats Units, a la Gran
Bretanya, a Alemanya. Aquesta última té gran comprensió pel que fa a balances
fiscals i aquests tipus de coses les entén millor que ningú perquè és el pare
de la criatura. A Alemanya hi ha un gran grau de comprensió. Bones relacions
amb el Mediterrani, amb Israel, millorables amb Turquia però força
presentables... Tot i així, s’ha de treballar, consolidar i que sigui un
moment històric propici.
-
Ara és el moment?
Totes les
crisis són marcs que permeten canvis importants històrics. Crisi en tenim,
per tant, és qüestió que el vent de la crisi econòmica bufi i sapiguem
aprofitar aquesta ventada.
-
El Govern sap cap on tira?
Aquest
Govern ho fa el millor que pot. No tinc cap ànim crític ni amb el Govern ni
amb cap dels partits. Crec que fan el que poden, cadascú des del seu lloc. Globalment, fins
ara, s’han fet bé les coses.
- A
Eslovàquia no hi va haver referèndum, els dos es volien separar. Catalunya
sembla que ho té difícil per arribar a aquesta situació.
Aquí
fa la sensació que no, només cal mirar el signes. No ho fan probable, no ens
hem d’enganyar. Els signes que ens vénen d’Espanya i del govern de Madrid no
ho fan gens probable. La via eslovaca no sembla la més factible en aquests
moments.
-
La ruptura entre Catalunya i Espanya es produirà si es fan prevaler les lleis
en l’àmbit català per sobre les espanyoles?
Als quatre
països comencen amb unes eleccions plebiscitàries, cosa que a Catalunya
encara no s’ha fet. A partir d’aquestes eleccions és quan el procés es fa
irreversible i encara no hi som en aquesta fase. El final del procés és la
declaració d’independència i al mig hi ha una ruptura legal que varia en
alguns casos. Permeti’m una ironia...
-
Digui’m
Qui
podria decidir que hi ha hagut una ruptura legal, paradoxalment i irònica,
seria el Tribunal Constitucional perquè resulta que, aquí, hi va haver una
declaració de sobirania i qui la va fer, va dir que no era una ruptura legal,
però els que la van escoltar no ho veuen clar. Per tant, el Tribunal Constitucional
podria acabar decidint que això és una ruptura. Tot i així, crec que aquí no
s’ha arribat encara a la ruptura legal.
-
Els mitjans de comunicació seran clau en el procés?
El que
haurien de fer és explicar la gènesi del marasme econòmic en què estem i,
analògament, altres zones d’Europa amb la mateixa capacitat econòmica que
Catalunya com estan en canvi? Perquè la gent vegi què ens està passant
realment aquí. Si no ho fan els mitjans, qui ho pot fer? Els polítics no
tenen la capacitat d’anar fent conferències cada vegada que parlen.
-
Vol dir que tothom ha de ser independent pel tema econòmic només?
Jo,
l’únic que constato és que les enquestes sobre l’independentisme de Catalunya
han augmentat molt a cavall de la crisi econòmica, i després faig una
hipòtesi: si
hi ha molta gent que ha entès quins són els mals polítics històrics del
nostre moment de crisi econòmica, quan podria ser molt menys, segur que hi ha
molta més gent que ho podria entendre. És clar que hi ha sentiment
però el sostre de la majoria independentista ha augmentat amb la crisi i la
capacitat d’augmentar és sobretot entenent de què va. No estic restant
importància, ni molt menys, al cor identitari que sempre hi ha hagut. Dic que amb la
crisi està creixent i no s’ha tocat sostre. Tots els ciutadans de
Catalunya estan coixos econòmicament quan podrien no ser-ho, tot i la crisi
de l’euro.
Una
entrevista de Mireia Giné
|
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada