dilluns, 5 de maig del 2014

05/05/14. Víctor Alexandre. No volem bisbes renegats. Volem bisbes catalans. Como somos mayoría lo queremos de Almeria. El mot catalans, es referia a la Llengua però fonamentalment es referia a l’estructura mental. I s’hi continua referint!


Benvolguts,

Recuperem un article de Victor Alexandre de l’any 2011 que torna a gaudir d’actualitat. Recordem la campanya de l’any 71 "Volem bisbes catalans" , amb en Franco viu i assassinant, en la que molts, fins els no catòlics i els menjacapellans , els agnòstics i els ateus militants, ens hi varem implicar i que, com explica el Victor Alexandre no va reeixir.

En Victor Alexandre explica la historia des del punt de vista de la Llengua. Però el fons no és la Llengua. És l’ADN, que és més difícil de resoldre!

O sigui en aquest cas el mot catalans, es referia a la Llengua però fonamentalment es referia a l’estructura mental. I s’hi continua referint!

Il·lustrem els comentaris amb una foto de l'època (1968) on es veu la vergonyosa relació de l'església amb el poder, els bisbes continuaven la llastimosa convivencia, el contuberni, amb el Franco, sense el més mínim pudor. Alegres, contents, Per ells l'Espanya franquista estaba destinada a durar cent anys...

El Victor Alexandre no ho explica en aquest apunt, però la frase de contraofensiva dels integristes espanyols, del nacionalcatolicisme virulent a Catalunya, deia:

Como somos mayoría lo queremos de Almeria

Com sempre, com en el temps del dictador Primo de Rivera, com en els 40 anys del franquisme assassí, com ara amb el Wert, ells:

els nostres enemics del PPSOE, el que volen és la total assimilació, la total submissió. El genocidi! L’anorreament. La desaparició de la Nació Catalana que va (anava?) de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

dimarts, 22 febrer 2011

No volem bisbes renegats

per Víctor Alexandre   

Obres d'art sacre de la diòcesi de Lleida

 Ara fa quaranta-cinc anys que Jordi Pujol i Josep Benet, entre d'altres, van promoure una campanya que, malgrat el fre de la censura franquista, va despertar moltes simpaties, fins i tot en sectors de la societat força allunyats de l'Església. En aquella època era Franco mateix qui feia les propostes per al nomenament de bisbes i l'home que va escollir com a arquebisbe de Barcelona va ser l'espanyol Marcelo González Martín, nascut a Valladolid. Això no va agradar gens a diversos àmbits clericals de Catalunya i, reivindicant les resolucions del concili Vaticà II, es va desfermar la campanya "Volem bisbes catalans". Una campanya que no va reeixir a la curta però sí a la llarga, ja que, a banda que només s'hi va estar quatre anys en el càrrec –el 1971 va ser substituït pel selvatà Narcís Jubany– González Martín, empès per Montserrat, va incorporar el català en les cerimònies religioses…
Ara hem arribat a l'any 2011 i Franco és mort, però el control de l'Església catalana no sols continua essent espanyol sinó que a la Conferència Episcopal espanyola hi ha molt franquista disfressat. De fet, aquesta institució no ha deixat mai de ser un instrument d'espanyolització al servei del nacionalisme espanyol. Referint-se als seus membres, l'inoblidable i estimat bisbe Antoni Deig em deia això en el llibre
Jo no sóc espanyol: "Jo diria que en un 75% sí que ho és. La tendència és nacionalista castellana excloent i, per tant, jacobina". I, tot seguit, quan li preguntava si no hi havia tendències espanyolistes en algunes diòcesis catalanes que resten força a Catalunya, em responia això: "Els fets ho diuen: pels seus fruits els coneixereu. Aquestes tendències espanyolistes, certament, ens han fet mal i ens han restat força davant Roma". Doncs bé, en faltar-nos la força catalanista de prelats com Antoni Deig o
Francesc Xavier Ciuraneta, l'espanyolisme dels bisbes catalans ha augmentat espectacularment fins al punt que, adherits de ple al poder de Madrid i Roma, ja no tenen escrúpols de lliurar el patrimoni del seu país als rapinyaires que remenen les cireres en aquelles dues ciutats. Així és com aquests bisbes, amb l'excusa de l'obediència, han redactat un comunicat en què demanen que les obres d'art sacre de la diòcesi de Lleida siguin lliurades a la diòcesi aragonesa de Barbastre-Montsó. Unes obres que, a diferència dels anomenats "papers de Salamanca", no van ser robades sinó adquirides i recopilades pel bisbe Josep Meseguer l'any 1893. Ell, fent una recerca per les parròquies de les diòcesis lleidatanes, les va salvar de la destrucció i de l'espoliació. El lector que vulgui aprofundir en aquesta guerra d'Espanya i del Vaticà contra Catalunya li recomano la lectura del llibre El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art, d'Eugeni Casanova.

Com dic, els bisbes catalans, encapçalats per Joan Piris, s'han posat en contra de Catalunya i han subscrit els desitjos de Renzo Fratini, el nunci del Vaticà a l'Estat espanyol, d'atorgar la propietat de les peces a la diòcesi d'Aragó tot buidant el Museu Diocesà de Lleida. Un Museu que va ser impulsat pel bisbe Meseguer precisament per allotjar-les. Per sort, per damunt del dret canònic, hi ha el dret civil, i la seva preservació correspon al govern de Catalunya. En aquest sentit, l'exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras es va mantenir ferm i ara cal esperar que també ho faci el seu successor, Ferran Mascarell. De moment, vist el comportament dels bisbes catalans, es tornen a fer presents les paraules d'Antoni Deig: "Els fets ho diuen: pels seus fruits els coneixereu. Aquestes tendències espanyolistes, certament, ens han fet mal i ens han restat força davant Roma". Doncs bé, seguint l'exemple de Jordi Pujol i Josep Benet, sembla que potser haurem d'engegar una campanya que digui:

"No volem bisbes renegats".

Víctor Alexandre   

El Singular Digital , 22/2/2011

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada