Benvolguts
Carles Campuzano, explica la situació de les
pensions a Catalunya quan s’assoleixi la independència. La taula que publica procedeix
de l’Instituto Nacional de Estadística, l’INE, i és la mateixa que va utilitzar
en Sala i Martin el 2012, i la que utilitza la sectorial de l’ANC d’Economistes
per la independència:
A partir del document de l’ANC vaig fer-ne una
presentació que estem explicant un parell de vegades a cada Racó del Xerraire
des de fa tres mesos. I té molt èxit.
El discurs dels nostres enemics és el mateix i
ja ens el sabem de memòria. Tanmateix, periòdicament diferents membres del PP (la Camargacho i la
Báñez) ens van repetint la mentida, tal com aclaria el Sala i
Martin, com aclareixen els de l’ANC i com aclareix en Campuzano.
Hi ha dues precisions a fer:
·
Les dades que subministra l’INE, poden ser falses segons l’economista Ramon Centeno
expulsat dels cercles de La Moncloa fa poc precisament per no creure’s les
dades de l’INE: http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=INE
·
Aquestes informacions, com jo he
indicat diverses vegades acaben sempre amb dades de 3 exercicis abans, i
per tant queda un buit entre les dades i la possible realitat actual. Per les
Balances fiscals, a part de molts altres malabarismes, també subministren les
dades amb tres anys de retard...
La conclusió explicada per cada economista, i
confirmades per en Campuzano, per contrarestar les mentides del Gobierno és que són
les cotitzacions i els impostos dels catalans allò que permet i permetrà finançar
les pensions dels nostres avis. I
encara més, resulta que amb els
excedents de cotització de Catalunya podem dir que és l’estalvi dels cotitzants
catalans el que està contribuint de manera decisiva a pagar les pensions de
tothom...
Llegiu-vos aquest article, tenint present els
que acabo d’explicar!
Carles Campuzano
Diputat
de CiU al Congrés
Pensions i independència
Dimarts,
6 de maig del 2014 - 12.33 h
Liquidació del pressupost del
sistema de Seguretat Social i liquidació del pressupost dels organismes
autònoms, agències estatals i altres organismes públics INE
S’ha dit
que la veritat és la primera víctima de la guerra; és molt obvi que no som a
cap guerra, però certament el conflicte entre el Govern espanyol i la majoria
de la societat catalana al voltant al dret a decidir masses vegades liquida la
veritat en favor de la propaganda, fet que no permet una discussió reflexiva i
informada, que és allò que es mereixen els ciutadans d’una democràcia seriosa.
Ara fa
uns dies, la ministra Báñez, va irrompre al debat obert amb l’afirmació
que la solidaritat dels ciutadans de la resta de l’Estat és allò que permet
pagar les pensions a Catalunya, tot explicant que la despesa de la Seguretat
Social a Catalunya representà al 2013 26.700 milions d’euros en prestacions i pensiones
del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, enfront d’uns ingressos de
cotitzacions per valor de 22.200 milions d’euros. L’afirmació de la Ministra
no és certa per una obvietat, basada en el caràcter de sistema públic i de
repartiment del sistema de pensions: són les cotitzacions i els impostos dels catalans allò
que permet finançar les pensions dels nostres avis.
Anem
a pams
1- No
deixa de ser curiós que aquells que porten anys defensant el concepte de “caixa única”
de la Seguretat Social per tal d’oposar-se a la gestió d’aquesta per part de
les Comunitats Autonomies que, com Catalunya, tenen reconeguda aquesta competència (article
165 EC), ara apel·lin a la dimensió territorial del sistema. Però ja està bé.
Fins ara s’havien negat a discutir sobre les balances fiscals de la Seguretat
Social i negaven la legitimitat d’aquesta discussió en la mesura que,
afirmaven, el sistema no només responia a un principi de solidaritat
intergeneracional sinó també a la solidaritat intrageneracional que
redistribueix la renda entre les persones. I, des de la seva perspectiva, era
normal que fos així. Ara bé, des de la perspectiva catalana aquest
sempre ha estat un debat interessant en la mesura que ens permetia demostrar
que són els
territoris amb nivells salarials més alts, i per tant amb renda més alta, i més
ocupació aquells que financen la despesa en pensions del territoris amb menys
gent ocupada, menys nivell de renda i més envellits. Tal com
indiquen, per exemple, els informes de l’Institut d’Estadística de Catalunya, els saldos d’aquest
sistema eren clarament favorables a Catalunya entre els anys 1995-2010.
Tant és així, que ha estat l’excedent de cotitzacions a Catalunya durant aquest
període el que ha permès ajudar a finançar les pensions en temps de bonança als
territoris deficitaris i són també aquests excedents els que han fornit el Fons
de Reserva de la
Seguretat Social, el qual ha jugat un paper clau des de l’entrada en
dèficit del sistema de la Seguretat Social, a partir de 2010, per a garantir el
pagament de pensions de tot l’Estat.
2- En la
discussió sobre la despesa en Seguretat Social no crec que sigui encertat
incloure en un mateix paquet les pensions ( de jubilació, viduïtat, orfenesa,
incapacitat permanent, en favor de familiars), les mútues d’accidents de
treball i les prestacions de l’atur, tal i com fa la Ministra. Cadascun
d’aquestes sistemes responen a la cobertura de riscos diferents, tenen
cotitzacions diferenciades i actuen de manera distinta davant el cicle
econòmic. Singularment,
la destrucció de milions de llocs de treball suposa un increment enorme en la
despesa en prestacions d’atur que els ingressos per aquesta contingència de cap
de les maneres poden pagar. Necessàriament des del pressupost de l’Estat es garanteix el
pagament d’aquestes prestacions. Un part significativa del dèficit
públic a Espanya té a veure amb l’increment d’aquesta despesa. Durant aquests
anys la despesa anual en prestacions de l’atur ha girat al voltant als 30.000 milions
d’euros, amb aportacions anuals d’uns 15.000 milions d’euros des del
Pressupost de l’Estat. Barrejar, doncs una cosa i altra no crec que ajudi a
clarificar la discussió. I les xifres de Bañez barregen tant pensions com
prestacions d’atur amb la pretensió d’inflar la dimensió del dèficit, que és
evident que n’hi ha. A Espanya i a Catalunya.
3- Si
ens centrem estrictament en les pensions contributives, el nucli principal de
les quals són les pensions de jubilació, la despesa a Catalunya prevista per
aquest 2014 serà d’uns 20.000 milions d’euros i els ingressos en
cotitzacions rondaran al voltant dels 18.000 milions d’euros. Certament, tal i com ve
passant pràcticament des de 2010 en el conjunt del sistema, els ingressos en
cotitzacions no cobreixen la despesa en pensions. En el conjunt
espanyol el dèficit al 2013 fou d’uns 12.000 milions d’euros. Tant en un cas com en
l’altre, les
pensions s’han continuat pagant fent servir el Fons de Reserva de la Seguretat, i no des de la resta del
pressupost com succeí durant la crisi dels 90. Ara bé en la mesura
que aquest Fons ha sigut possible de manera molt significativa amb els excedents
de cotització de Catalunya podem dir que és l’estalvi dels cotitzants catalans
el que està contribuint de manera decisiva a pagar les pensions de tothom.
Des
d’aquest punt de vista, però, no és menor la discussió sobre el destí dels
recursos del Fons de Reserva en una hipotètica independència. En qualsevol cas
aquesta disputa seria rellevant en les negociacions que sobre les condicions de
la independència s’haguessin d’establir.
4- Per
altra banda, allò
que no té massa controvèrsia és la viabilitat del sistema de pensions públic i
contributiu d’una Catalunya independent. L’activitat econòmica de
Catalunya en el seu conjunt, i les taxes d’activitat del seu mercat de treball en
concret, juntament amb la relació de cotitzants/pensionistes existent
avui i en el passat més immediat, garanteixen la fortalesa d’un hipotètic sistema català de
pensions. Ara bé, aquesta circumstància no treu que Catalunya, de la
mateixa que la resta de societats avançades, no hagi d’afrontar les
conseqüències que per als sistemes de protecció social es deriven,
fonamentalment, del
canvis associats a la jubilació de la generació del “babby boom” i que
impliquen necessàriament canvis i reformes, tal i com ha passa arreu d’Europa.
I de la mateixa manera no podem obviar que la fortalesa financera d’un sistema
de pensions de repartiment està íntimament lligada a l’evolució de l’ocupació i
l’atur. Des
d’aquest punt de vista urgeix la creació de feina i la disminució de l’atur,
com a garantia present i futura del sistema de pensions.
5-
Certament els termes del debat varien si estem parlant d’una independència acordada
i negociada, o d’un procés marcat per l’absència de diàleg; en aquest segon cas
els problemes , les incerteses i els riscos són considerables, sense cap mena
de dubte.
Esperem, de moment, que l’imminent
publicació per part del Govern sobre el conjunt de les balances fiscals ens
doni més llum en aquesta discussió i no deixem que les pors que Báñez vol
sembrar entre els jubilats catalans creixin de manera impune.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada