Benvolguts,
Seguim amb la conya del tal Pere Navarro.
Primer fou en Sala i Martin que va suggerir que potser la senyora de mitjana
edat, era l’amant del senyor Secretari del PSC. Després ha sortit en Quim Monzó
que disfressat de senyora de mitjana edat ha dit que potser era ell. I hi ha
hagut moltes altres interpretacions. Aquí tenim un article d’opinió de l’Eduard Voltas, sense conya, que
explica allò dels trets per la culata
Per cert l’Eduard Voltas és de Sant Martí i el
dissabte passat al matí va passar pel local dels Castellers a votar pel
secretariat de l’ANC:
Eduard Voltas
No és cap broma
«Constates
que allò que havia de ser una jugada per reforçar el frame procés sobiranista
igual a divisió social se t'ha girat com un boomerang»
09/05/2014
a les 00:02h
Tot
hauria pogut quedar en un afer estrictament privat. Se t'acosta una dona, et
clava o intenta clavar-te una bufetada per motius que potser coneixes o potser
no, la cosa no va a més i, com que ets un polític rellevant i ho ha vist molt
poca gent, decideixes que és millor que l'incident no transcendeixi. Ni en
parles a les xarxes, ni ho expliques als mitjans i, per descomptat, no
presentes denúncia. Afer privat, punt i final i demà serà un altre dia.
Però decideixes o et fan decidir que d'allò se'n pot treure rendiment. I ho esbombes, i ho relaciones amb el procés sobiranista, que genera tanta crispació que al final mira, m'han pegat. I jo li vaig veure als ulls que allò anava de política, jo vaig tenir aquest percepció. I a Catalunya ha de guanyar el diàleg per sobre de l'enfrontament, i ara vas a la tele i ara parles per la ràdio, i com és que aquest i aquest no m'han trucat per solidaritzar-se amb mi, no serà que són còmplices de la violència?
I l'afer ja no és privat. Ara ja és públic. Perquè tu ho has volgut. I es va fent gros. I algú et fa notar que si denuncies una agressió als mitjans de comunicació potser hauries de passar per comissaria a presentar la denúncia de debò, la que compta, la que es posa davant de la policia. I et dius ostres, en això no hi havia pensat, i trigues més del compte a presentar la denúncia, i això fa que la gent comenci a sospitar que aquí hi ha alguna cosa estranya. I ara resulta que la policia té l'obligació legal d'intentar trobar l'agressora, i comença a investigar, i comença a fer preguntes als teus familiars, i com que no se'n surt comença a fer preguntes als assistents de la comunió, a demanar-los fotografies d'aquell dia, fins i tot comença a parlar amb els nens que havien pres el cos de Déu per primera vegada. Els nens!
I els periodistes comencen a interessar-se de debò en el tema, i el departament de premsa d'Interior comença a rebre trucades diàries dels mitjans per saber com evoluciona la investigació. I comencen a circular versions i més versions sobre el cas, algunes d'impublicables, i la gent en fa mofa a les xarxes socials però en realitat no és cap broma perquè la cosa continua creixent i creixent, i el conseller d'Interior (el conseller!) és preguntat sobre el tema a la ràdio nacional (a la ràdio nacional), i es veu obligat a insinuar que sí, que tot és molt estrany, perquè és clar, és estrany que una policia professional d'un país normal i corrent no sigui capaç de trobar una senyora normal i corrent de més o menys 50 anys que agredeix polítics a plena llum del dia en ple centre d'una ciutat normal i corrent com Terrassa. I te n'adones que ningú s'ho creu que allò fos una cosa política, i fins i tot hi ha gent que no es creu que allò fos res.
I constates que allò que havia de ser una jugada per reforçar el frame procés sobiranista igual a divisió social se t'ha girat com un boomerang. I gent del teu partit, gent que fins ara t'havia donat suport, comença a desmarcar-se de tu i a dir que potser t'has equivocat, i que a Catalunya no n'hi ha, de crispació. I te n'adones que, com et passa sovint des que ets primer secretari del partit, has aconseguit exactament el contrari d'allò que pretenies.
I aleshores és quan recordes que tot hauria pogut quedar en un afer estrictament privat.
http://www.naciodigital.cat/opinio/8277/no/cap/broma
Però decideixes o et fan decidir que d'allò se'n pot treure rendiment. I ho esbombes, i ho relaciones amb el procés sobiranista, que genera tanta crispació que al final mira, m'han pegat. I jo li vaig veure als ulls que allò anava de política, jo vaig tenir aquest percepció. I a Catalunya ha de guanyar el diàleg per sobre de l'enfrontament, i ara vas a la tele i ara parles per la ràdio, i com és que aquest i aquest no m'han trucat per solidaritzar-se amb mi, no serà que són còmplices de la violència?
I l'afer ja no és privat. Ara ja és públic. Perquè tu ho has volgut. I es va fent gros. I algú et fa notar que si denuncies una agressió als mitjans de comunicació potser hauries de passar per comissaria a presentar la denúncia de debò, la que compta, la que es posa davant de la policia. I et dius ostres, en això no hi havia pensat, i trigues més del compte a presentar la denúncia, i això fa que la gent comenci a sospitar que aquí hi ha alguna cosa estranya. I ara resulta que la policia té l'obligació legal d'intentar trobar l'agressora, i comença a investigar, i comença a fer preguntes als teus familiars, i com que no se'n surt comença a fer preguntes als assistents de la comunió, a demanar-los fotografies d'aquell dia, fins i tot comença a parlar amb els nens que havien pres el cos de Déu per primera vegada. Els nens!
I els periodistes comencen a interessar-se de debò en el tema, i el departament de premsa d'Interior comença a rebre trucades diàries dels mitjans per saber com evoluciona la investigació. I comencen a circular versions i més versions sobre el cas, algunes d'impublicables, i la gent en fa mofa a les xarxes socials però en realitat no és cap broma perquè la cosa continua creixent i creixent, i el conseller d'Interior (el conseller!) és preguntat sobre el tema a la ràdio nacional (a la ràdio nacional), i es veu obligat a insinuar que sí, que tot és molt estrany, perquè és clar, és estrany que una policia professional d'un país normal i corrent no sigui capaç de trobar una senyora normal i corrent de més o menys 50 anys que agredeix polítics a plena llum del dia en ple centre d'una ciutat normal i corrent com Terrassa. I te n'adones que ningú s'ho creu que allò fos una cosa política, i fins i tot hi ha gent que no es creu que allò fos res.
I constates que allò que havia de ser una jugada per reforçar el frame procés sobiranista igual a divisió social se t'ha girat com un boomerang. I gent del teu partit, gent que fins ara t'havia donat suport, comença a desmarcar-se de tu i a dir que potser t'has equivocat, i que a Catalunya no n'hi ha, de crispació. I te n'adones que, com et passa sovint des que ets primer secretari del partit, has aconseguit exactament el contrari d'allò que pretenies.
I aleshores és quan recordes que tot hauria pogut quedar en un afer estrictament privat.
http://www.naciodigital.cat/opinio/8277/no/cap/broma
Eduard Voltas
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada