En Pere Cardús en aquest article filosofa
i finalment troba el camí
de la genialitat. Parla d’en Raimon, parla d’una visió mes ample de la nació
Catalana, parla de la tercera via i diu que: al
revés de la pastanaga, la tercera via serveix per frenar l'ase.
L'experiència
acumulada ens demostra que Catalunya tan sols té dos camins reals i
assequibles: la independència o la dissolució dins d'Espanya. El
primer pot ser complicat,
però el segon és desolador.
L’assimilació de la
tercera via al conte de Tot esperant Godot, és brillant! 'Tot
esperant la tercera via' ens mostra un Vladimir Duran i un Estragó Navarro que
esperen l'arribada d'algú que no arribarem a conèixer mai i que no els passarà
pas a recollir.
Tots esperen Godot, però Godot no
arriba ni arribarà mai. I la tercera via, tampoc.
I continua i acaba amb:
Perquè,
en el fons, el fet important no és qui era Godot, ni per què no arribava mai,
sinó què impel·lia els quatre personatges a esperar-lo indefinidament en
comptes de fer el propi camí.
La gran pregunta existencial era: per què no
prenen la iniciativa i deixen d'esperar? Què porta l'home a cedir la tutela de la
seva vida?
Creieu que els Vladimirs Duran i els Estragóns
Navarro prendan la iniciativa i deixeran d'esperar?
Pere Cardús
08.05.2014
Godot, el regal de Raimon, un
ase, una pastanaga i la Tercera Via
Recordeu allò de la pastanaga i l'ase? Podria ser
una bona metàfora d'això que tenim per costum d'anomenar la 'tercera via'. Però em fa
l'efecte que tots sabem què és i com és una pastanaga i, en canvi, ningú no sap
què carat és la tercera via. Hom s'hi ha referit també amb les
sigles OPNI --objecte polític no identificat--, però tampoc no m'acaba de fer
el pes, per bé que s'ajusta més a la imatge que en tinc que no la pastanaga.
Si bé la pastanaga
serviria per a ensibornar un ase i fer-lo caminar, la tercera via cerca
justament l'efecte contrari: és un giny pensat i creat per frenar l'ase. Els qui
la defensen voldrien que l'ase s'aturés i tornés a preocupar-se tan sols per la
menjadora --el peix al cove, en terminologia de temps passats. I l'OPNI té un
component de fascinació que no em lliga amb l'artefacte en qüestió. No se sap
exactament per què, però tots els ovnis que hem estat capaços d'imaginar tenien
la facultat d'enlluernar. I, permeteu-me tota la sinceritat, això de la tercera
via no fascina ni enlluerna sinó els propis defensors, que em fa l'efecte que,
ells sí, han quedat encegats.
Em costa molt d'entendre que es pugui mantenir una
martingala política durant tant de temps sense concretar-ne el contingut. L'experiència
acumulada ens demostra que Catalunya tan sols té dos camins reals i
assequibles: la independència o la dissolució dins d'Espanya. El
primer pot ser complicat,
però el segon és desolador. I totes les opcions intermèdies que es vulguin
defensar han d'anar acompanyades d'alguna prova que demostri que són factibles.
Altrament, no poden ser ateses com a opcions vàlides. La martingala de la
tercera via tan sols s'aguanta perquè alguns poders --com més va, més febles--
s'esforcen a inflar-la.
Els dubtes i la indecisió són sempre saludables.
Joan Fuster, català de Sueca, defensava sempre l'escepticisme com a medecina
contra les veritats absolutes i les realitats indiscutibles. Però qui coneix
Fuster o els seus escrits sap que mai no hauria acceptat que la conseqüència de
l'escepticisme fos la paràlisi. Del xarop de l'escepticisme, se n'ha
d'administrar la dosi justa per a evitar-ne els efectes secundaris: paràlisi,
rodament de cap, confusió o apatia. I aquesta setmana, un deixeble de Fuster, el cantant
Raimon, català de Xàtiva, ens ha dit que no n'està convençut, d'això de
la independència, per bé que troba que tots els arguments són en aquesta banda.
Aplicant les ensenyances del seu mestre, Raimon és escèptic. I que algú que ha
estat la veu col·lectiva del poble durant tants anys es mostri
escèptic és, ara per ara, un regal caigut del cel. Deixeu que m'expliqui.
Els independentistes estem tan convençuts que la
independència és l'únic camí que podem cometre errors colossals. Totes ens
ponen: les enquestes, l'absència d'arguments del bàndol contrari, l'exemple
d'Escòcia, el lideratge polític, etc. Però si Raimon no n'està convençut és que falla alguna
cosa. I si alerta de les conseqüències de la independència de
Catalunya per a la resta de Països Catalans és que potser hem esquivat un debat
que calia fer sense por. Per mi, una de les lliçons del 'cas Raimon' és que no és
bo d'evitar els debats incòmodes. Que una societat que vol esdevenir
responsable de si mateixa no ha de tenir por de debatre-ho tot, especialment
els aspectes més coents. És allò de deixar que la bola es vagi fent grossa per
no haver volgut agafar el problema de cara.
Lliçons a banda,
l'exposició de Raimon també apunta a l'absència d'alternativa. És ben
evident que ell no desitja de cap manera la dissolució de la catalanitat a
Espanya. De fet, aquesta ha estat una de les seves innegables lluites: 'Cante les
esperances i plore la poca fe.' Raimon expressa amb naturalitat la
perplexitat arran de la dicotomia que comentava suara: independència o dissolució. I la
perplexitat no és per la necessitat de decidir-se o decantar-se, que ell
justifica i defensa, sinó per aquesta absència d'alternativa real. És a dir, per
la constatació de la inexistència d'una tercera via.
Començava aquest escrit descartant la metàfora de
la pastanaga que enganya un ase perquè mai no la podrà atènyer. Els defensors
de la tercera via no volen que l'ase avanci (objectiu prioritari de la
pastanaga), sinó que la bèstia s'aturi. L'estratègia de la tercera
via és deixar Catalunya en espera. I això em recorda la situació dels amics Vladimir i
Estragó, els dos vagabunds que esperen Godot asseguts al marge d'una carretera,
vora un arbre, a la famosa obra de Samuel Beckett.
'Tot esperant la
tercera via' ens mostra un Vladimir Duran i un Estragó Navarro
que esperen l'arribada d'algú que no arribarem a conèixer mai i que no els
passarà pas a recollir. Però ells esperen un dia rere un altre que arribi la
tercera via. No
se'ls acut pas, de cercar el propi camí. No hi pensen, a fer camí en
una direcció o en una altra. Ells esperen que arribi qui hagi d'arribar… També
tenim els nostres Pozzó, el cruel, i Lucky, el seu esclau. També tenim el nen
que cada horabaixa ens anuncia que la tercera via no arribarà avui, però que
demà segur que sí. Tots esperen Godot, però Godot no arriba ni arribarà mai.
I la tercera via, tampoc.
D'interpretacions d'aquesta obra, se n'han fetes
moltes. Beckett va deixar la incògnita sense resoldre. Perquè, en el fons, el fet important no és
qui era Godot, ni per què no arribava mai, sinó què impel·lia els quatre
personatges a esperar-lo indefinidament en comptes de fer el propi camí. La
gran pregunta existencial era: per què no prenen la iniciativa i deixen d'esperar?
Què porta
l'home a cedir la tutela de la seva vida?
'Els escèptics no fan
les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I
res més. D'altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l'odi, ni a la
resignació, ni a la indiferència' (Joan Fuster).
Pere Cardús
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada