Benvolguts,
El company dels GOAL Lluís Solà ens recomana aquest article. És extraordinari. Explica
coses que són de
sentit comú si has viatjat molt i coneixes les idiosincràsies de
gent de països molt diversos, però que no són de sentit comú si no tens aquest bagatge o
currículum... I ho explica amb claredat, metòdicament i raonant cada
una de les nocions que dóna. És una eina indispensable si és que escrius en
anglès per arribar al mon, o senzillament per fer-nos càrrec amb més claredat
de les expressions que usem normalment i que segons ell, és molt millor de no
usar en possibles circumstàncies de conversa, carta, article, piulada, etc...
L’autor dóna alternatives als mots que
considera tòxics,
però hi trobo a faltar una alternativa al mot secessió, que l’autor proscriu!
En llibres i articles he vist utilitzar dos mots molt més agraïts: “devolution”
que usen els britànics en el contenciós d’Escòcia amb Anglaterra o la “restitució”
de la sobirania catalana segons l’Albert Pont (Delenda est Hispania), de
significat semblant.
Escrivint en anglès sobre Catalunya: cinc regles d'or
Àlex
Calvo
Expert en seguretat i defensa a l'Àsia i catedràtic
convidat a la Universitat de Nagoya (Japó)
Un
aspecte essencial de la batalla per la llibertat és imposar la nostra narrativa a nivell
internacional, evitant que la propaganda espanyola distorsioni la realitat del
que està passant al Principat de Catalunya.
En
aquest sentit, és una gran notícia veure com cada cop és més elevat el volum
d'informació que els catalans publiquen en llengua anglesa, única garantia que
el nostre missatge no serà distorsionat. Per sobre de tot hem de
recordar que en aquest món globalitzat on vivim,
"o expliques la
teva història, o te l'expliquen".
En
termes pràctics: si fas o dius res, i no ho expliques en anglès, ho farà la premsa
espanyola i ho traduiran els corresponsals internacionals basats a Madrid.
Per mandra (no és res personal), sovint es limitaran a reflectir el que diuen els espanyols, sense molestar-se a contrastar-ho. Ens podem queixar, podem enviar cartes al director ... però és molt més efectiu prendre la iniciativa i transmetre directament el nostre missatge al món en la primera llengua internacional, sense que això impliqui naturalment deixar d'emprar-ne d'altres. A l'hora de fer-ho, però, és molt important centrar-se en la qualitat del llenguatge emprat, evitant caure en paranys que poden girar-se en contra nostra. A continuació indiquem, i comentem breument, cinc punts clau a tenir en compte:
1.- "Nationalist", paraula "tòxica". Els catalans no ens hem d'auto-descriure mai com a "nationalist", mot que en canvi interessa emprar per a descriure als espanyols. Com va explicar recentment Jordi Vàzquez (editor de Help Catalonia), a una conferència recent amb Liz Castro (editora de l'edició anglesa de Vilaweb), es tracta d'un mot de fortes connotacions negatives. Curt i ras: d'un mot "tòxic". Com a alternatives podem emprar, per exemple, "pro-Catalan", "Patriot" (especialment si ens adrecem a un públic nord-americà), o "democrat" si el contexte és l'exercici del dret a l'auto-determinació.
2.- "Secession", un altre mot "tòxic". És aquesta una altra paraula a evitar totalment, per les seves connotacions negatives. Aquestes connotacions actuen com a mínim a dos nivells: per una banda, donen la impressió que s'està trencant una nació, quan de fet és una nació conquerida que està exercint el dret a l'auto-determinació, i per l'altra banda ens associa a un règim esclavista i contrari als drets humans més elementals, quan és Catalunya la que és esclavitzada i lluita pels drets civils. No és casualitat que el règim espanyol empri constantment aquest mot, no caiguem en el parany d'adoptar-lo.
3.- "Conquered in 1714", afegitó imprescindible. Sempre que parlem de Catalunya és necessari indicar que fou conquerida per Espanya l'any 1714. A nosaltres ens pot semblar obvi, però la gran majoria de polítics, intel.lectuals, periodistes, i altres personalitats estrangeres no ho saben. Ho ignoren, no en tenen ni idea. No oblidem que Catalunya ha estat completament exclosa dels llibres de text, els documentals, i els programes acadèmics. La nostra història no existeix al món, ens han esborrat, ens han eradicat. Per tant toca repetir-ho insistentment. A cada article, a cada conferència, a cada comentari a les xarxes socials: Espanya va conquerir Catalunya el 1714. D'aquesta manera podem apel.lar al principi d'auto-determinació dels pobles, que no és d'aplicació generalitzada però sí que en gaudeixen les nacions conquerides com la nostra.
4.- El context i els descriptors, essencials. Quan escrivim en català sovint emprem mots que no descrivim perquè inconscientment entenem que el lector ja els coneix. En adreçar-nos a una audiència internacional hem d'entendre però que sovint aquesta no té ni tan sols una primera idea del que és i representa Catalunya. La majoria dels nostres lectors no saben que les nostres Corts foren les primeres del món, que la Generalitat nasqué el 1359, o que Artur Mas és el seu 126è president, i és el nostre inexcusable deure explicar-ho. O ho expliquem nosaltres, o no ho explicarà ningú. Si no ho fem, estem caient en el parany espanyol de presentar Catalunya com una regió espanyola, fruit de la descentralització administrativa post-franquista, que senzillament cerca fugir del Titànic per motius egoistes.
5.- Ni dèficit fiscal ni A nivell internacional, quan es tracta d'explicar les raons per les que Catalunya cerca recuperar la seva independència, no podem caure en el parany d'emfatitzar el maltractament econòmic i l'espoli sistemàtic que pateix Catalunya. Per molt reals que siguin, no justifiquen a nivell de dret internacional el reconeixement de Catalunya com a subjecte del dret a l'auto-determinació, i a més a més suposen caure en el parany espanyol de presentar Catalunya com a regió relativament rica que cerca deixar anar llast per a sortir de la crisi.
A Londres i a Washington no els interessa que el metro no arribi al Prat, que la RENFE ignori Reus i Girona, o que a Extremadura hi reparteixin portàtils a les escoles a càrrec del contribuent català. En canvi, emfatitzant que Espanya ens va conquerir, que la nostra "incorporació" al Regne d'Espanya fou involuntària, i que en exercici del dret a l'auto-determinació (reconegut internacionalment i que ambdós països ja van declarar a la Carta de l'Atlàntic, signada per Roosevelt i Churchill l'estiu de 1941) votarem per a decidir el nostre futur, ens situem en terreny favorable. No oblidem mai que una de les màximes militars és escollir el terreny més favorable, com il.lustra la nostra gran victòria a Cefes.
Recapitulant:
Per mandra (no és res personal), sovint es limitaran a reflectir el que diuen els espanyols, sense molestar-se a contrastar-ho. Ens podem queixar, podem enviar cartes al director ... però és molt més efectiu prendre la iniciativa i transmetre directament el nostre missatge al món en la primera llengua internacional, sense que això impliqui naturalment deixar d'emprar-ne d'altres. A l'hora de fer-ho, però, és molt important centrar-se en la qualitat del llenguatge emprat, evitant caure en paranys que poden girar-se en contra nostra. A continuació indiquem, i comentem breument, cinc punts clau a tenir en compte:
1.- "Nationalist", paraula "tòxica". Els catalans no ens hem d'auto-descriure mai com a "nationalist", mot que en canvi interessa emprar per a descriure als espanyols. Com va explicar recentment Jordi Vàzquez (editor de Help Catalonia), a una conferència recent amb Liz Castro (editora de l'edició anglesa de Vilaweb), es tracta d'un mot de fortes connotacions negatives. Curt i ras: d'un mot "tòxic". Com a alternatives podem emprar, per exemple, "pro-Catalan", "Patriot" (especialment si ens adrecem a un públic nord-americà), o "democrat" si el contexte és l'exercici del dret a l'auto-determinació.
2.- "Secession", un altre mot "tòxic". És aquesta una altra paraula a evitar totalment, per les seves connotacions negatives. Aquestes connotacions actuen com a mínim a dos nivells: per una banda, donen la impressió que s'està trencant una nació, quan de fet és una nació conquerida que està exercint el dret a l'auto-determinació, i per l'altra banda ens associa a un règim esclavista i contrari als drets humans més elementals, quan és Catalunya la que és esclavitzada i lluita pels drets civils. No és casualitat que el règim espanyol empri constantment aquest mot, no caiguem en el parany d'adoptar-lo.
3.- "Conquered in 1714", afegitó imprescindible. Sempre que parlem de Catalunya és necessari indicar que fou conquerida per Espanya l'any 1714. A nosaltres ens pot semblar obvi, però la gran majoria de polítics, intel.lectuals, periodistes, i altres personalitats estrangeres no ho saben. Ho ignoren, no en tenen ni idea. No oblidem que Catalunya ha estat completament exclosa dels llibres de text, els documentals, i els programes acadèmics. La nostra història no existeix al món, ens han esborrat, ens han eradicat. Per tant toca repetir-ho insistentment. A cada article, a cada conferència, a cada comentari a les xarxes socials: Espanya va conquerir Catalunya el 1714. D'aquesta manera podem apel.lar al principi d'auto-determinació dels pobles, que no és d'aplicació generalitzada però sí que en gaudeixen les nacions conquerides com la nostra.
4.- El context i els descriptors, essencials. Quan escrivim en català sovint emprem mots que no descrivim perquè inconscientment entenem que el lector ja els coneix. En adreçar-nos a una audiència internacional hem d'entendre però que sovint aquesta no té ni tan sols una primera idea del que és i representa Catalunya. La majoria dels nostres lectors no saben que les nostres Corts foren les primeres del món, que la Generalitat nasqué el 1359, o que Artur Mas és el seu 126è president, i és el nostre inexcusable deure explicar-ho. O ho expliquem nosaltres, o no ho explicarà ningú. Si no ho fem, estem caient en el parany espanyol de presentar Catalunya com una regió espanyola, fruit de la descentralització administrativa post-franquista, que senzillament cerca fugir del Titànic per motius egoistes.
5.- Ni dèficit fiscal ni A nivell internacional, quan es tracta d'explicar les raons per les que Catalunya cerca recuperar la seva independència, no podem caure en el parany d'emfatitzar el maltractament econòmic i l'espoli sistemàtic que pateix Catalunya. Per molt reals que siguin, no justifiquen a nivell de dret internacional el reconeixement de Catalunya com a subjecte del dret a l'auto-determinació, i a més a més suposen caure en el parany espanyol de presentar Catalunya com a regió relativament rica que cerca deixar anar llast per a sortir de la crisi.
A Londres i a Washington no els interessa que el metro no arribi al Prat, que la RENFE ignori Reus i Girona, o que a Extremadura hi reparteixin portàtils a les escoles a càrrec del contribuent català. En canvi, emfatitzant que Espanya ens va conquerir, que la nostra "incorporació" al Regne d'Espanya fou involuntària, i que en exercici del dret a l'auto-determinació (reconegut internacionalment i que ambdós països ja van declarar a la Carta de l'Atlàntic, signada per Roosevelt i Churchill l'estiu de 1941) votarem per a decidir el nostre futur, ens situem en terreny favorable. No oblidem mai que una de les màximes militars és escollir el terreny més favorable, com il.lustra la nostra gran victòria a Cefes.
Recapitulant:
"nationalist"
els espanyols (mai nosaltres), "secession" paraula tòxica, repetició
insistent que Catalunya fou conquerida el 1714, termes clau sempre explicats de
zero, i l'espoli fiscal i bloqueig d'infraestructures reservats al front
domèstic.
Àlex
Calvo
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada