Avui comentem un article del nostre company de barri i d’ideologia Eduard Voltas. Ho explica tot sobre com som Catalunya i els catalans respecte a Castella i els castellans. Els catalans ja no som els mesells del peix al cove que varem ser durant 40 anys després de la mort del Franco (Fins i tot en Jordi Pujol reconeix que ell hi creia i ara no hi creu i segurament se’n penedeix d’haver minusvalorat la potència del poder espanyol, i la seva capacitat per fer-ho enfotent-se’n al mateix temps...). I explica com els espanyols del PPSOE continuen ancorats en el passat, de quan nosaltres creavem riquesa i ells se la patejaven! Ep! Ells estan encara en aquesta tessitura, però nosaltres ja fa 4 anys, després de la sentència del TC i de les primeres consutes populars a Arenys de Munt, ja hem avançat dos o tres pantalles, que es diu ara, i fa temps que hem ultrapassat el punt de no retorn. Houston, ja no tenim cap problema...
Eduard Voltas
Sóc de Barcelona (1970).
Periodista i editor. Actualment professor de periodisme a Blanquerna (URL) i
editor de Time Out Barcelona.
Tuitejo compulsivament des de @eduardvoltas però no
em busqueu a Facebook perquè no m'hi trobareu.
· És vostè un dels pocs polítics espanyols que no ofèn quan parla de Catalunya. No ens ha dit nazis, ni lil·liputencs, ni hobbits, ni insolidaris, ni bojos...
· Fixi's a quin punt hem arribat, quan es parla del nostre país sense faltar al respecte ens crida l'atenció (com solen dir els periodistes de que un gos mossegui una persona no és notícia, però que una persona mossegui un gos sí que n’és!)...
· Que és que Catalunya segueixi formant part de l'Estat espanyol. Això és el contrari del dret a decidir que reclama la majoria social a Catalunya. Decidir significa decidir, i això inclou la possibilitat de decidir quedar-se, és clar que sí, però també la de decidir marxar...
· Vostè proposa un mètode de dalt a baix i aquesta vegada el catalanisme reclama un mètode de baix a dalt, on el punt de partida i d'arribada és la voluntat popular ...
· El seu és un plantejament d'abans que “lo nuestro se jodiera”. Disculpi la grolleria, està presa del títol de l'últim llibre del periodista Arturo San Agustín, que parla de la relació Catalunya-Espanya i es titula precisament així, Cuando se jodió lo nuestro. I és que ja no hi ha la confiança imprescindible per iniciar un procés com el que vostè proposa...
Perquè allò innegociable no és la independència. Allò innegociable és el dret a decidir el nostre futur. Posin urnes, si us plau!
Carta oberta a Ramon Jáuregui
Eduard Voltas
| Actualitzat el 12/05/2014 a les 22:13h
Benvolgut Sr.
Jáuregui,
Ha passat vostè per Catalunya amb motiu de la campanya electoral i ha dit coses. Fa mesos que vostè diu coses sobre Catalunya i la qüestió del dret a decidir. Recordo per exemple un interessant article aLa Vanguardia que anava més enllà de la doctrina
oficial del PSOE i que no sé si avui tornaria a escriure. És vostè un dels pocs polítics espanyols que no
ofèn quan parla de Catalunya. No ens ha dit nazis, ni lil·liputencs, ni
hobbits, ni insolidaris, ni bojos. O almenys no em consta. Fixi's a
quin punt hem arribat, quan es parla del nostre país sense faltar al respecte
ens crida l'atenció.
Hi ha un fil argumental constant en les seves intervencions. Vostè reclama una negociació entre les forces polítiques que eviti la independència a través d'un nou pacte constitucional de tipus federal. Vull explicar-li per què aquest és un plantejament, en el fons i en la forma, molt allunyat de l'actual centralitat social i política catalana i, per tant, sense possibilitats reals de prosperar. Ho resumiré en tres punts.
Primer. El seu és un plantejament tancat perquè només imagina un final possible, que és que Catalunya segueixi formant part de l'Estat espanyol. Això és el contrari del dret a decidir que reclama la majoria social a Catalunya. Decidir significa decidir, i això inclou la possibilitat de decidir quedar-se, és clar que sí, però també la de decidir marxar. Si al final només pots votar si et quedes o et quedes, no estàs decidint. I la gent aquí a Catalunya no acceptarà aquesta limitació democràtica.
Segon. El seu és un plantejament vell. De política antiga, vull dir, de la que es fa de dalt a baix: les elits polítiques de Madrid i Barcelona es tanquen en un despatx amb línia telefònica directa amb les respectives elits econòmiques i cuinen un acord que posteriorment se sotmet a votació. No dubto que en la major part d'Espanya aquesta manera de fer política segueixi plenament vigent, però ha de saber que aquí a Catalunya això s'ha acabat. La majoria dels partits han entès que ara, i almenys en aquest tema, haurà de ser a l'inrevés: primer s'haurà d'obtenir un mandat democràtic popular, i després anar a Madrid a traslladar-lo, ja sigui aquest mandat “negocieu per quedar-nos” o bé “negocieu per anar-nos-en”. Vostè proposa un mètode de dalt a baix i aquesta vegada el catalanisme reclama un mètode de baix a dalt, on el punt de partida i d'arribada és la voluntat popular .
Tercer. El seu és un plantejament d'abans que “lo nuestro se jodiera”. Disculpi la grolleria, està presa del títol de l'últim llibre del periodista Arturo San Agustín, que parla de la relació Catalunya-Espanya i es titula precisament així, Cuando se jodió lo nuestro. I és que ja no hi ha la confiança imprescindible per iniciar un procés com el que vostè proposa. No sé si n'és conscient, però el que va passar amb l'Estatut va significar una brusca i profunda fallida de confiança que per a molts, moltíssims, no té marxa enrere. El gruix central del catalanisme social i polític ja no es refia de la classe política espanyola. No és que no es refiï del PP sinó que ara ja tampoc no es refia del PSOE. Van dir que respectarien l'Estatut que aprovés el nostre Parlament i el van retallar (amb conyeta inclosa: “Li hem passat el ribot”). Tot i això, i sense entusiasme , el vam aprovar en referèndum. I llavors va venir el Constitucional i es va carregar el que els ciutadans havien votat en referèndum. Va ser un via crucis amb final de mort. Pretén vostè que ara els catalans ens tornem a ficar en un procés d'aquest tipus, encara més complicat que la reforma de l'Estatut, i on al final sempre acaba manant la majoria PP-PSOE?
Deu pensar que si tot això que li explico és cert, la societat catalana ha canviat molt. És cert, ha canviat molt. Però tampoc reclama res que pugui sobtar a un demòcrata, perquè allò innegociable no és la independència. Allò innegociable és el dret a decidir el nostre futur. Posin urnes, si us plau.
Eduard VoltasHa passat vostè per Catalunya amb motiu de la campanya electoral i ha dit coses. Fa mesos que vostè diu coses sobre Catalunya i la qüestió del dret a decidir. Recordo per exemple un interessant article a
Hi ha un fil argumental constant en les seves intervencions. Vostè reclama una negociació entre les forces polítiques que eviti la independència a través d'un nou pacte constitucional de tipus federal. Vull explicar-li per què aquest és un plantejament, en el fons i en la forma, molt allunyat de l'actual centralitat social i política catalana i, per tant, sense possibilitats reals de prosperar. Ho resumiré en tres punts.
Primer. El seu és un plantejament tancat perquè només imagina un final possible, que és que Catalunya segueixi formant part de l'Estat espanyol. Això és el contrari del dret a decidir que reclama la majoria social a Catalunya. Decidir significa decidir, i això inclou la possibilitat de decidir quedar-se, és clar que sí, però també la de decidir marxar. Si al final només pots votar si et quedes o et quedes, no estàs decidint. I la gent aquí a Catalunya no acceptarà aquesta limitació democràtica.
Segon. El seu és un plantejament vell. De política antiga, vull dir, de la que es fa de dalt a baix: les elits polítiques de Madrid i Barcelona es tanquen en un despatx amb línia telefònica directa amb les respectives elits econòmiques i cuinen un acord que posteriorment se sotmet a votació. No dubto que en la major part d'Espanya aquesta manera de fer política segueixi plenament vigent, però ha de saber que aquí a Catalunya això s'ha acabat. La majoria dels partits han entès que ara, i almenys en aquest tema, haurà de ser a l'inrevés: primer s'haurà d'obtenir un mandat democràtic popular, i després anar a Madrid a traslladar-lo, ja sigui aquest mandat “negocieu per quedar-nos” o bé “negocieu per anar-nos-en”. Vostè proposa un mètode de dalt a baix i aquesta vegada el catalanisme reclama un mètode de baix a dalt, on el punt de partida i d'arribada és la voluntat popular .
Tercer. El seu és un plantejament d'abans que “lo nuestro se jodiera”. Disculpi la grolleria, està presa del títol de l'últim llibre del periodista Arturo San Agustín, que parla de la relació Catalunya-Espanya i es titula precisament així, Cuando se jodió lo nuestro. I és que ja no hi ha la confiança imprescindible per iniciar un procés com el que vostè proposa. No sé si n'és conscient, però el que va passar amb l'Estatut va significar una brusca i profunda fallida de confiança que per a molts, moltíssims, no té marxa enrere. El gruix central del catalanisme social i polític ja no es refia de la classe política espanyola. No és que no es refiï del PP sinó que ara ja tampoc no es refia del PSOE. Van dir que respectarien l'Estatut que aprovés el nostre Parlament i el van retallar (amb conyeta inclosa: “Li hem passat el ribot”). Tot i això, i sense entusiasme , el vam aprovar en referèndum. I llavors va venir el Constitucional i es va carregar el que els ciutadans havien votat en referèndum. Va ser un via crucis amb final de mort. Pretén vostè que ara els catalans ens tornem a ficar en un procés d'aquest tipus, encara més complicat que la reforma de l'Estatut, i on al final sempre acaba manant la majoria PP-PSOE?
Deu pensar que si tot això que li explico és cert, la societat catalana ha canviat molt. És cert, ha canviat molt. Però tampoc reclama res que pugui sobtar a un demòcrata, perquè allò innegociable no és la independència. Allò innegociable és el dret a decidir el nostre futur. Posin urnes, si us plau.
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada