Ahir parlàvem de submarins científics. Avui
parlarem de submarins militars.
Quan Narcís Monturiol va disssenyar el primer
Ictineu fa més de 150 anys, va pensar utilitzar-lo per a usos civils (recollir
coral entre d'altres) i no va pensar a la seva utilització com a màquina de guerra.
Després de l’exitosa campanya del primer Ictineu,
Monturiol en va dissenyar un segon amb tracció per màquina de vapor, avarat l’any
1864. Per això el submarí Ictineu del que varem parlar ahir ha sigut anomenat
Ictineu 3!
Monturiol va desenvolupar els dos primers
submarins Ictineus i al mateix temps va escriure un llibre de nom Assaig sobre l’Art de navegar per dessota
de l’aigua en el que hi va dipositar tota la seva ciència, totes les idees,
les proves i els assajos de les solucions científiques als problemes que el
projecte li anava demanant. El llibre va ser publicat el 1885 quan Monturiol ja
era mort. El llibre explicava com fer submarins que suressin, que s’enfonsessin
controladament, que maniobressin per sota l’aigua, que fabriquessin oxigen i
eliminessin l’anhídrid carbònic de l’habitacle de forma que es garantís el
confort dels tripulants i que permetés llargues estades sota l’aigua sense
emergir, que tornés a la superfície controladament, etc. També explicava,
gràcies a la concepció del doble buc, o doble casc, com el submarí podia
enfonsar-se a molta profunditat. Dels dos cascs concèntrics l’interior estava
dissenyat amb parets molt robustes per aguantar la pressió de fins a 50
atmosferes i per arribar per tant fins a 500 metres de profunditat malgrat que
Monturiol no es va atrevir a fer-lo anar més avall de 50 metres. El casc
exterior no necessitava ser robust ja que era senzillament una carcassa i l’aigua
circulava lliurement per dintre i per fora.
Així doncs el llibre explicava com construir
submarins científics, però evidentment també se’n podien usar les instruccions per
a dissenyar submarins de guerra. I així es va fer. 30 anys més tard, el 1914
els alemanys que havien estudiat profundament el llibre de Monturiol varen
començar a fabricar en sèrie submarins de guerra i varen agafar una avantatge
considerable en la guerra submarina enfront de les potències aliades.
Paradoxalment, el desenvolupament del somni de
Monturiol de fabricar submarins científics no va aparèixer fins els anys 40 del
segle XX. Recordem els batiscafs de Picard i sobretot els submarins del
professor Cousteau.
Aquesta introducció serveix per demostrar com
un projecte ben fet porta a resultats correctes i permet estimar molt
aproximadament el cost de l’enginy a crear. Ara us presento un article de El País
sobre el nyap espanyol en la fabricació de submarins de guerra amb uns costos
desorbitats (con
el dinero de todos los españoles) i que com que han estat mal
calculats saben enfonsar-se però no tornar a sortir!
Llegiu-vos primer l’article de El País : Un
submarino con sobrepeso, que us centrarà
en el problema i després llegiu l’article que ve a continuació: Submarino
disfuncional, en el que el propi diari El País se’n fot del nyap español…
Algún alto cargo de
defensa y algún directivo de Navantia deberían estar explicando públicamente la
naturaleza del problema, cómo se solucionará y quiénes son los responsables del
esperpento
MARCOS BALFAGÓN
Mal hay que diseñar un
submarino para equivocarse en el peso en 75 toneladas (quizá el error sea de
100 toneladas, todavía no está claro); muy mal hay que desarrollar un proyecto para que ese
exceso de peso condicione la flotabilidad de la nave, cuya gracia, como su
propio nombre indica, está en que pueda sumergirse y emerger a voluntad y con
rapidez. El S-80 diseñado por Navantia, llamado (ahora sabemos que
con sorna) Isaac Peral, se parece mucho a aquel submarino disfuncional de Gila,
que los marineros tuvieron que hundir para descubrir después que era un barco. La historia parece
un episodio chusco de la polémica sobre la ciencia española que tanto preocupó
a Menéndez Pelayo. Tras romper contratos con el grupo tecnológico
francés DCN, Navantia,
crecida en pundonor y trapío, se atrevió a construir su propio
submarino, el citado S-80. A lo peor el Señor no nos ha llamado por el camino de la
tecnología, a pesar de todas las invocaciones al I+D+i; el caso es que el S-80
es una nave obesa y con graves problemas en su propulsión hipermoderna.
Pepe Gotera y Otilio han rechazado hacer las chapuzas necesarias para
rectificar el desaguisado. En estos momentos, el dilema es o se construye el
submarino made in Spain con 75 toneladas de sobrepeso y un sistema de propulsión del
montón, de esos que obligan a emerger cada pocas horas, o se
corrigen los diseños, se aplaza la entrega a la Marina y se pagan los costes
del arreglo que encarecerán el presupuesto. Cabe una tercera solución, en el espíritu de
Gila: que cuando haya de sumergirse se hunda a pedradas y que cuando toque
emerger lo haga con flotadores de patito.
Los asuntos de dinero son
muy serios. Algún
alto cargo de defensa y algún directivo de Navantia deberían estar explicando
públicamente la naturaleza del problema, cómo se solucionará y quiénes son los
responsables del esperpento submarino. Es clamar en el desierto, porque
los Gobiernos —el proyecto S-80 tiene una larga vida— son reacios a explicar
las cosas; pero hay que recordar que los éxitos y los fracasos tienen
responsables. Dijo
ufano el presidente Rajoy que “ya nadie duda de España”. Nadie,
excepto los españoles y los que tengan que navegar en el S-80.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada