Benvolguts,
Avui comentarem un article de l’Avui d’Antoni
Dalmau sobre els càtars. La lectura de l’article m’ha fet rebobinar a quan jo
tenia uns 20 anys. Vejam.
Quan jo tenia uns vint anys vaig conèixer en Jordi Ventura,
de qui ara no se’n parla (no se’n vol parlar) per part dels pseudo-historiadors
com l’Antoni Dalmau. En Jordi Ventura
tenia 30 anys en aquell temps, però ja havia viscut molt. Als 19 anys, l’any
1951 (any de la vaga de tramvies) estava estudiant a la Universitat de Barcelona
i s’havia hagut d’exiliar per problemes polítics. Havia voltat per universitats
franceses i per universitats i sectes dels EUA on s’havia llicenciat en empresarials
i s’havia fet bisbe (?) d’una església de quàquers o mormons (no recordo exactament
quina). De retorn a Barcelona es doctorà en història i feu cursos de
periodisme. També havia esmerçat prou temps com per ser, segons deien, l’estudiós
amb més coneixements d’occità del mon mundial.
L’experiència
més gratificant de la meva amistat amb en Jordi Ventura fou l’estada d’una
setmana l’any 1962 a Bedarius, a prop de Besiers, en el departament de l’Eraut,
en unes jornades d’agermanament occitano-català. Era una mena de Congrés de
Cultura Occitana, organitzada per part catalana per en Jordi Ventura. Alguns dels
participants que recordo eren l’historiador Rafael Tasis (acabava de publicar Joan
I, rei, caçador i músic (1958)), el poeta Tomàs Garcès i crec que en Josep Vicenç Foix.
Estava prevista la presència de Josep Sebastià Pons, però es va morir uns mesos
abans de la trobada. Jo no havia tingut massa contacte previ amb l’occità i va ser
molt agradable adonar-me’n que podia parlar català i entendre l’occità i
viceversa. Però sobretot em va orientar cap a l’aprofundiment i la
divulgació d’aquests valors, les nostres llengües romàniques, cosa que he estat
fent en els més de 50 anys que he viscut des de Bedarius. I ho continuaré fent!
A Bedarius vaig trobar un xicot de la meva edat, en Miqueu, que era de Marsella
i que parlava provençal. I ens enteníem perfectament! Em va regalar un disc d’en
Brassens, dedicat: Al mieu car amic Joan en remembre dals jorns
passats ensems a Bedarius. Miqueu. Com podeu apreciar l’occità
és força semblant al català. Evidentment s’assemblen més el català i l’occità
que el català i el castellà...
Va haver-hi poesia cançons, llengua comparada,
història, en especial dels càtars ja que el país era país
càtar i és difícil separar el catarisme de l’occità.
Els càtars van representar una de les grans
heretgies a què es va enfrontar l'Esglèsia catòlica a l'edat mitjana.
Estesos per tota Europa amb diferents noms, la regió on van tenir més força va
ser el Llenguadoc. Els càtars, amb unes creences fonamentades en la Bíblia, en
especial l'Evangeli de Sant Joan, practicaven unes formes de vida estrictes,
que incloïen la continència sexual, el treball manual i l'abstinència de carn.
Malgrat la seva desaparició cap al segle XIV, els càtars van deixar una forta
empremta en l'actual sud de França.
Simó de Montfort era el cap militar i religiós
de la croada
contra els albigesos, finançada pel Vaticà i pel rei de França. Un
cop Simó de Montfort el 1213, va guanyar les hosts catalano-occitanes
comandades pel rei Pere el Catòlic que va morir en la batalla de Muret, va
continuar escombrant cap a llevant. Agde és un port mediterrani a tocar de
Besiers i la llegenda conta la sinistre frase de Simó de Montfort que havia
ordenat cremar la catedral d’Agde i va ser advertit pels seus lloctinents que
els càtars fugitius i també gent del poble que eren bons catòlics s’havien
refugiat a la catedral. La resposta fou, com ja sabeu: que els cremin tots, Déu ja escollirà els bons
catòlics.
Un dels llibres més imponents d’en Jordi
Ventura que va enllestir als 28 anys i que demostra el seu coneixement de la
Catalunya i l’Occitània del segle XIII, amb una documentació extraordinària és Pere el Catòlic i Simó de Montfort(1960).
Aquest llibre primerenc (què hi ha de primerenc en Jordi Ventura?), va estar
acompanyat del gran i minuciós estudi sobre Els Heretges catalans (1963) i de Les cultures minoritàries europees (1963) on estudia Occitània,
Bretanya, Gal·les, Escòcia i Irlanda. Les seves obres d’abans dels 30 anys ens
mostren la capacitat i la projecció del seu treball, que ha continuat fins a la
seva mort prematura abans de complir els 70 anys. I ens mostren que tenia molt clar cap on volia
enfocar la seva vida d’estudi: cap els Paisos Catalans i la no-nada nació
Catalano-occitana, amb un corolari que explicarem més endavant. I
aquests treballs es fonamentaven en els seus estudis i recerca en economia (la
seva idea directriu), i en història, així com la necessitat de mostrar-nos els
valors que teníem i que no hem aprofitat prou...
Aquest preàmbul serveix per introduir l’article
d’Antoni Dalmau de l’Avui d’ahir. Demà continuarem parlant de l’occità, dels
càtars, del no-nat estat occitano català i d’en Jordi Ventura, amic meu:
A l'estiu, càtars
25/07/13 02:00 - Antoni Dalmau
Qui és
Antoni Dalmau?
Antoni Dalmau, nascut
el 1951 a Igualada, va estudiar lleis i ha dedicat la meitat de la seva vida
adulta a fer de polític socialista. Fou President de la Diputació de Barcelona, des de 1982 fins al 1987, i vicepresident
del Parlament de Catalunya (1988-1995). Ara col·labora
a El
Punt Avui i El Periódico de Catalunya i de fa de tertulià a Catalunya
Ràdio i a Els matins
de TV3.
Ha dedicat una part de
la seva recerca al catarisme. Té dos o tres llibres d’història novel·lada sobre
els càtars.
Un llibre d’Antoni
Dalmau sobre els càtars: El testament
de l'últim càtar
Tan desconegut com era el catarisme fa una
vintena d'anys entre nosaltres i tan viu com està, encara avui, en l'interès de
nous lectors i nous oients
Un any més, amb l'arribada de l'estiu, la memòria dels càtars
i de la seva dissort es torna a fer present en la petició de nous articles, de
cursos d'estiu, de conferències, de rutes guiades per terres occitanes d'amable
bellesa. No hi fa res que, avui dia, s'hagi tornat
gairebé impossible aventurar noves vies de recerca o de divulgació en una
matèria històrica que, a falta de la hipotètica aparició de documentació
desconeguda, sembla haver esgotat ja el seu camp d'estudi per complet. No hi fa
res, tampoc, que, personalment, hom hagi obert altres camins de recerca i hagi
desat curosament la peripècia dels bons homes dins aquelles novel·les i aquells
assaigs que sempre tindran un lloc d'honor en els prestatges del record i de la
biblioteca personal. El cas és que mai no s'atura l'afany de la gent per conèixer,
ni el desig incessant de compadir-se de les víctimes innocents maltractades per
la història, ni la fascinació per un moviment religiós que va fer una entrada
fulgurant en la baixa edat mitjana i va desaparèixer després d'una manera
brutal i sense deixar rastre, víctima d'una gran intolerància. Tan
desconegut com era el catarisme fa una vintena d'anys (1993?) entre nosaltres i tan viu com
està, encara avui, en l'interès de nous lectors i nous oients que continuen
omplint les sales d'actes i les aules amb un interès que no minva.
És clar que tot plegat també forma part de la nostra pròpia
història, que els indrets dels esdeveniments històrics que expliquem i
visitem són molt a prop de casa nostra. I que, si la memòria ens
flaquegés, ja vindria el calendari a socórrer el nostre oblit. Enguany, per
exemple, es compleixen els vuit-cents anys de la batalla de Muret, un episodi
de la croada contra els càtars que constitueix un moment crucial en la història de catalans,
aragonesos i occitans, que gairebé és tant com dir de l'Europa de la
cristiandat del segle XIII. La gent vol saber què va passar en aquella
derrota infausta, què se'n va fer de la sort dels implicats dels dos bàndols,
què va passar en la trajectòria col·lectiva del Casal d'Aragó o per què va ser
impossible allò que se'n va dir després “lo somni occitan”. I demanen, també, quina
va ser la conducta del nostre rei, com podia ser que un monarca anomenat
“Catòlic” encapçalés una coalició contra l'exèrcit del papa, què hi ha de cert
i de llegendari en les anècdotes de Muret que s'expliquen, per què es va perdre
contra pronòstic un combat amb forces tan desiguals... I formulen, com sembla
quasi inevitable, aquella pregunta de resposta impossible que mai no falta en
qualsevol col·loqui: què hauria passat si no hagués passat allò que va passar...
Rescatem, doncs, els nostres apunts i busquem
paraules noves i mirades diferents per explicar doctrines religioses,
mentalitats i conductes, fogueres i setges, lleialtats i traïcions,
protagonistes. I mirem de fer entendre com va ser possible que s'acarnissés
tanta ferocitat contra uns homes i unes dones que, ubicats molt lluny del dogma
romà i de la teocràcia pontifícia, buscaven simplement l'autenticitat del
missatge evangèlic. I quan l'explicació ja esgota els nostres arguments i la
capacitat de resistència de l'auditori, els organitzadors d'iniciatives com la
Universitat d'Estiu Ramon Llull de Puigcerdà –és a dir, la gent entusiasta de
l'Associació Universitària de Cerdanya (Aucer)– ens demanen que acompanyem els alumnes a cercar
algun rastre dels bons homes per les terres occitanes. Només un
tast, és clar: aquesta vegada visitem el castell de Foix, que a penes ens diu
res, avui, de la petja profunda dels càtars i de l'obstinada fe de les dones
dels comtes; ens amarem de la vida, l'obra i els miracles de l'infatigable Domènec de Guzmán
al bellíssim turó de Fanjaus, al cor d'una comarca del Lauraguès que aquests
dies es troba en el moment àlgid de la sega; o ens barregem amb la gentada
d'això que en diuen ara una “fira medieval” –n'hi ha pertot arreu!– a la bella
plaça porxada de Mirapeis, la vila que hauria tingut l'església gòtica més
ampla d'Europa... si no li hagués passat al davant la catedral de Girona... És
un tast, només, forçosament apressat, adreçat gairebé de manera exclusiva a fer
venir més ganes de tornar-hi.
L'estiu és també el temps en què una munió de
catalans passen a l'altra banda de l'Albera i penetren per aquests indrets
d'això que en diem el “país càtar”. A mercè molt sovint de la propaganda
turística o de la literatura més o menys esotèrica, i no pas de la realitat
històrica, se'ls fa difícil saber que no van existir “castells càtars” –llevat
de Montsegur i, en certa manera, de Querbús–, que no hi ha rastres físics del pas dels bons
homes, que Carcassona va ser objecte d'una restauració molt
“imaginativa” o que no hi ha creus ni esteles discoïdals que puguin vincular-se
al catarisme, per més que, fins i tot, en trobin una molt a prop d'on se suposa
que va haver-hi l'anomenat “camp dels cremats”, al peu de Montsegur. I és que, en
matèria de catarisme, no resulta fàcil discernir què pertany a l'àmbit de la
història i què es nodreix de la comercialitat, de l'economia o de la faramalla
llegendària. Però, tant se val: el paisatge hi és esplèndid i, al
cap i a la fi, no és pas tan diferent del mateix que van veure i trepitjar
aquells homes barbuts de fa vuit segles. I per als qui vulguin saber i entendre
de debò, no han de mancar-los certament ni les guies ni uns quants llibres ben
documentats.
Bon viatge!
Bon viatge!
Hem de
dir que tota aquesta febrada pel catarisme (no sé tant per l’occità), no
existia abans de les descobertes d’en Jordi Ventura. I en canvi no se’n parla i
si se’n parla és per dir-ne mal com veurem en l’apunt de demà.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada