Els articles hilarants fets per autors que
normalment no fan aquesta mena d’articles, no necessiten comentaris.
A La Mansarda
XAVIER
ROIG
19/07/2013
Sense
voler he anat a parar al famós restaurant La Mansarda. A la taula del costat hi
ha una dona que espera algú que arriba tot seguit. Una altra dona. Se saluden
efusivament, encara que, pel que s'expliquen l'una a l'altra, no s'havien vist
mai abans. Descobreixo que la que estava esperant es diu Lucy. La
que acaba d'arribar es diu Patrícia. La Lucy no està malament. És atractiva, però
se li intueix un aire xavacà -és allò que els castissos madrilenys, que són
molt divertits, qualifiquen com " una jamona de tintorro "-.
A la Patrícia, per contra, els quilos tendeixen a acumular-se-li al cul. Totes
dues parlen amb els aires de suficiència hispana que ens han atorgat els
darrers decennis de prosperitat. Aquelles maneres que desprenen els que han
arribat on són sense saber com. Entre elles parlen castellà. Però als cambrers s'hi dirigeixen en
català -al revés de quan jo era petit, quan al servei se li parlava
en castellà; pel que es veu, s'ha girat la truita.
El personal del restaurant sembla que
coneix la Patrícia. Deu ser clienta habitual: "presidenta" per aquí, "presidenta" per
allà. Ja que ara és una època en què sovintegen les reunions de comunitats de
veïns, arribo a la conclusió que la Patrícia ha estat elegida presidenta de
l'escala. No m'estranyaria, ja que la conversa gira, en bona part,
sobre un veí a qui la Patrícia té els ulls posats. Bé, de fet, a tota la
família del veí. Però resulta que, vatua l'olla!, aquest veí sembla que va ser noviet de la
Lucy. La cosa es posa interessant, o sigui que, mentre mengem, jo
vaig parant l'orella. No és que vulgui escoltar-ho, però criden molt i es fa
inevitable no parar-hi atenció. Elles van menjant i jo també. " ¡Uy, qué
bueno! ", diuen sovint. Han demanat el plat estrella, que, per cert, no fa
ningú: arròs de llamàntol (o es diu llamantol , amb accent fonètic obert a la o
?). Tenint en compte la limitada qualitat de la cuina del restaurant, ja es veu
que les comensals han caigut en la mediocritat gastronòmica que caracteritza
Catalunya, i especialment la ciutat de Barcelona, d'ençà de les Olimpíades.
El cas és que la Lucy explica
intimitats del veí en qüestió, un tal Jordi. Unes intimitats que farien enrogir qualsevol. Una miqueta
marranona la Lucy, ja els hi diré! Esclar que, com que n'hi ha
tants, de Jordis, difícilment algú el reconeixerà. Ara bé, ella en dóna
detalls: números
de telèfon, adreces, negocis, mides, etc. La Patrícia en va prenent nota.
Sembla una mica espessa, la noia. Li fa repetir a la Lucy les coses dues i tres vegades, com si
pretengués que la resposta quedés ben enregistrada... al seu cervell. A
més a més, en pren nota lentament: "La M con la O,
MO; la T con la O, TO; A-MO-TO ".
Ja he
dit que la Lucy es més aviat grollerota. Quan parla del Jordi en qüestió no
s'està de romanços. El titlla una vegada i una altra d'allò que, quan jo era
petit, les nenes de col·legi de monja qualificaven com un " achedepé ". Però ella, com que
és així, ho deixa anar pel broc gros: " ¡El muy hijop...! " En fi, que no se la veu tonta, però sí
un pèl inculta. Quan parla d'uns negocis que el Jordi té al canal
(suposo que deu ser el d'Urgell, o el Segarra-Garrigues) no sap situar-lo al
mapa, malgrat que la Patrícia hi insisteix: " ¿Pero no recuerdas dónde? " L'altra, que no està per
detalls inútils, diu que potser aquest canal és a la Rioja o a Galícia.
Tremenda, la Lucy! Per contra, la Patrícia sembla més orientada a tibar de la
llengua l'altra comensal perquè deixi anar tot el que té al pap. Se
li veuen males intencions. Poc que m'ho esperava jo, de la Patrícia, quan l'he
vista entrar! Quan parla d'ella sembla la reina de Sabà: "
Porque yo he hecho esto... ", " Porque si no fuese por mí... ", etc. Deu ser
per això que ha arribat a presidenta de l'escala, i ara li han pujat els
fums.
La
conversa m'acaba fatigant, i abandono el restaurant sabent que el meu estómac
no perdonarà les sals de fruites. I tot caminant cap al cotxe, i ja lluny del
context, m'adono que els coeficients moral i intel·lectual d'aquelles dues indivídues
desqualifiquen tots aquells que creuen que l'espècie humana té dret a sentir-se
superior a d'altres mamífers vertebrats. ¿S'imaginen què ens
succeiria si mai gentussa com aquesta, o com els que sortien a la seva
conversa, arribés a ocupar càrrecs públics? Mai se sap. El país dóna per molt i
potser algun dia una d'elles es cola en una llista i surt elegida! És aleshores
que em vénen al cap els versos d'en Josep M. de Sagarra:
Dolça
Catalunya,
pàtria
del meu cor;
quan un
de tu s'allunya,
recony,
quina sort!
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada