El diumenge El Punt-Avui va publicar un
interessant escrit del lector Salvador Tarradas. És un reconeixement del
subgrup de llengües romàniques a l’entorn del País Occità, amb exemples molt
evidents. No sé si els lingüistes les classifiquen d’aquesta manera, però
sembla raonable de fer-ho!
L’articulista diu que el nacionalisme espanyol o més ben dit
el nacionalisme
castellà ha negat sempre aquest bloc lingüístic. Per què? Doncs perquè si ho
reconeguessin se’ls desmuntaria una de les baules del seu sinistre negoci. Si
el català no ha existit mai, com pot estar lligat a altres llengües? Si
Catalunya existeix des que la Consti li va donar carta d’identitat (de
nacionalitat) com pot ser que existís anteriorment? Quan van investir el
president Morcilla, ai Montilla, com a 126è
president de la Generalitat algun diari espanyol va exclamar-se: anda, y donde estan los 125 primeros?
Si la llengua valenciana és igual que la llengua catalana, què en fem de l’íber!
I ara l’article:
El comte de Montecristo
14/07/13
- SALVADOR TARRADAS.
GUALTA (BAIX EMPORDÀ)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/662492-el-comte-de-montecristo.html
En
parlar dels
blocs lingüístics romànics, cal remarcar que existeix un grup de llengües llatines que tenen
com a origen comú la llengua d'oc o llenguadocià: l'occità, el llemosí, el
bearnès, l'aranès, el provençal, el gascó, el delfinès, l'alvernià i el català
(i les seves variants dialectals: el valencià i el balear). Aquesta
evidència científica, negada, de sempre, pel nacionalisme espanyol, ha
estat reconeguda a la literatura universal, en diverses ocasions. Dante Alighieri,
que escriví la Divina Commedia
en italià florentí,
usà com a única llengua estrangera el provençal, en alguns dels seus versos (“Purgatorio,
XXVI”, 140-148). L'estudi de la llengua d'oc li permeté conèixer la poesia
trobadoresca provençal i les cròniques en català dels reis d'Aragó.
El monjo dominic Vicent Ferrer, valencià, fill de gironí, factòtum del Compromís
de Casp i flagell d'heretges, fou canonitzat el 1458. La seva gesta reconeguda més miraculosa fou
que, predicant en llengua valenciana, tothom l'entenia, des de Llemotges fins a
Guardamar i des de les landes de Bordeus fins als Alps italians. Segons l'església,
l'Esperit Sant feia que les paraules que sortien de la seva boca fossin enteses
per països i pobles de parles diverses. Però, és clar, no era
l'Esperit Sant.
Era la llengua d'oc, estúpids!
A la
famosa novel·la El comte de Montecristo, Alexandre Dumas, dedica tot un capítol
(el tercer) als catalans arribats per mar i instal·lats a Marsella, els quals parlaven
una llengua estranya (“une langue
inconnue”), que els francesos no arriben a entendre. En canvi, amb els marsellesos
i les autoritats municipals, que parlen provençal, la comunicació és del tot
normal. El mateix protagonista, Edmond Dantès, marsellès, festeja una noia del poblat català.
El que tots aquests escriptors no podien sospitar era que, al segle XXI, uns
grans entesos en llengües i en política farien el descobriment que els ibers de llevant ja parlaven
valencià de València el segle IV abans de Jesucrist, quan a Roma encara es parlava
etrusc.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada