Llegim al Singular.cat,
escrit per Jofre Llompart:
Des que Pujol va confessar,
Madrid no ha parat de vendre-ho com una victòria: “No era Espanya qui robava als catalans, sinó
Pujol”, deia ahir Esperanza
Aguirre. Com si des de divendres, el dèficit fiscal hagués desaparegut (des de divendres
fins avui, 135 milions d’euros). Com si des de divendres la llei Wert ja no existís. Com si
des de divendres els peatges haguessin desaparegut i els plans per reduir els canals de TV3
haguessin estat una imaginació. Ho estan intentant des de divendres,
que el cas Pujol
ho tapi tot. I encara que aquesta és de les més doloroses per a molts catalans,
aquesta estratègia els sortirà també malament.
I llegim al Directe.cat, escrit per Guifré
Jordan:
El pes de la història del món
també cau sobre Espanya
Opinió
amb independència. Dimarts, 5 d'agost de 2014 10:22 h
Europa després de l'armistici de
1918
4 d'agost de 1914. Gran Bretanya declara la guerra a Alemanya. El conflicte bèl·lic a
Europa és una realitat, i aviat tot el món estarà implicat. Una Espanya esgotada
i empobrida es queda al marge. Després de quatre anys de desgast, el
president dels Estats Units, Woodrow Wilson, afirma que l'única manera per reorganitzar
Europa és garantir el dret a l'autodeterminació dels pobles.
Així, part de l'elit del catalanisme, que surt beneficiada econòmicament del conflicte, es planteja fer ús del dret a l'autodeterminació a les acaballes de la Primera Guerra Mundial per construir un país més ric i autònom. La demanda s'acaba rebaixant en favor del consens català a un estatut d'autonomia (1919). Tot i això, Espanya el refusa i, degut a la neutralitat de l'Estat en la Gran Guerra, la comunitat internacional ignora la petició i Catalunya ha de continuar treballant per aconseguir més autonomia.
Cent anys més tard, i a causa de l'efectiva estratègia espanyola d'imposició i por durant gran part del segle, Catalunya és al mateix punt. Els per quès del clam independentista són els mateixos que en èpoques de Puig i Cadafalch i Francesc Macià. Les veus que ara s'escarrassen a desmuntar l'ideari sobiranista amb l'argument que Pujol és qui ha de retre comptes a l'expoli fiscal ho fan en va. Abans que el pare de l'expresident de la Generalitat guanyés la seva primera pesseta, el Principat ja debatia com recuperar la sobirania perduda el 1714. El pes de la història és massa gran com perquè Esperanza Aguirre i Ana Botella intentin liquidar el procés amb provocacions oportunistes arran de l'escàndol Pujol.
La independència dels polonesos, ucraïnesos, estonians, letons, lituans, txecs, eslovacs, romanesos, eslovens, croats, serbis i d'altres a resultes del final de la Primera Guerra Mundial no va ser perfecte. El problema no es va resoldre del tot ja que alguns pobles van continuar dominant sobre uns altres, però sí que era un primer pas per la conformació del mapa de l'Europa actual, que està gairebé lliure de grans estats aglutinadors. No va ser fàcil, ja que milions de persones van morir en el camí per buscar l'equilibri. Un segle després, Espanya té la responsabilitat de donar resposta a la demanda catalana, al contrari del que va fer l'Imperi Austro-Hongarès amb els pobles que englobava. L'objectiu és no fer vessar ni una gota de sang. S'ha d'aprendre de la història.
Així, part de l'elit del catalanisme, que surt beneficiada econòmicament del conflicte, es planteja fer ús del dret a l'autodeterminació a les acaballes de la Primera Guerra Mundial per construir un país més ric i autònom. La demanda s'acaba rebaixant en favor del consens català a un estatut d'autonomia (1919). Tot i això, Espanya el refusa i, degut a la neutralitat de l'Estat en la Gran Guerra, la comunitat internacional ignora la petició i Catalunya ha de continuar treballant per aconseguir més autonomia.
Cent anys més tard, i a causa de l'efectiva estratègia espanyola d'imposició i por durant gran part del segle, Catalunya és al mateix punt. Els per quès del clam independentista són els mateixos que en èpoques de Puig i Cadafalch i Francesc Macià. Les veus que ara s'escarrassen a desmuntar l'ideari sobiranista amb l'argument que Pujol és qui ha de retre comptes a l'expoli fiscal ho fan en va. Abans que el pare de l'expresident de la Generalitat guanyés la seva primera pesseta, el Principat ja debatia com recuperar la sobirania perduda el 1714. El pes de la història és massa gran com perquè Esperanza Aguirre i Ana Botella intentin liquidar el procés amb provocacions oportunistes arran de l'escàndol Pujol.
La independència dels polonesos, ucraïnesos, estonians, letons, lituans, txecs, eslovacs, romanesos, eslovens, croats, serbis i d'altres a resultes del final de la Primera Guerra Mundial no va ser perfecte. El problema no es va resoldre del tot ja que alguns pobles van continuar dominant sobre uns altres, però sí que era un primer pas per la conformació del mapa de l'Europa actual, que està gairebé lliure de grans estats aglutinadors. No va ser fàcil, ja que milions de persones van morir en el camí per buscar l'equilibri. Un segle després, Espanya té la responsabilitat de donar resposta a la demanda catalana, al contrari del que va fer l'Imperi Austro-Hongarès amb els pobles que englobava. L'objectiu és no fer vessar ni una gota de sang. S'ha d'aprendre de la història.
Article escrit per Guifré Jordan
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada