Us
passo un gran article del vell conegut nostre l’Albert Pont, President del Cercle
Català de Negocis
L’article fou publicat
primerament al Vilaweb Article sobre una secessió no pactada
Albert Pont, President del Cercle Català de Negocis
Comparteixo un coherent article sobre les raons d'una hipotètica independència no pactada, escrita per l'Albert Pont, el President del Cercle Català de Negocis, al diari electrònic VilaWeb, es titula S'acosta tempesta.
Opinió personal
Se'ns dubte aquesta la
via de la secessió no pactada està
esdevenint cada cop més clarament una via viable per assolir la independència,
però és també una via en certa forma "tensa". Ningú vol tensions
evitables, però molta gent sent amb tensió el cinisme polític de l'unionisme
espanyolista i vol ser independent. Com es resol doncs aquesta situació? Potser, tal i com fa
l'Albert Pont, cal començar a parlar de la seva necessitat i començar a
mentalitzar a la gent de que aquesta via està prenent força i raó de ser. Qui
sap,
· potser persones que ara ignoren a consciència el
procés canviaran d'actitud,
· potser persones que justifiquen el seu raonament
per manca d'empatia cultural,
· potser persones que han renunciat a creure en la
justícia universal i a comprendre els passos de la humanitat com un camí al que
no es pot renunciar.
· Potser ajuda a que l'autoritat política i institucional
faci un acte de civisme -i de dignitat- i impulsi un referèndum vinculant, dirigit a la
societat catalana, perquè decideixi ser allò que vol ser.
Hi estic d'acord des d'un
punt de vista ètic, penso que cal parlar amb més convicció, clar i català.
Andreu Marfull i Pujadas
31 de juliol de 2014
L'article de l'Albert
Pont
Article sobre una
secessió no pactadaArticle en format PDF
S'acosta tempesta
Aquests últims dies he
estat enfeinat a l'hort de casa, mentre sobre la Serralada Litoral creixien
núvols que anunciaven tempesta. Aprofitant alguna estona de repòs, he pogut
veure la desafortunada entrevista que TV3 oferia a l'ambaixador d'Israel i les explicacions
del professor Sala i Martín sobre com la Generalitat presenta el repartiment de
béns i deutes de l'estat espanyol. Com sempre, una classe magistral.
Ni l'autor de l'informe del CATN no
ho hauria pogut fer millor si n'hagués tingut l'ocasió. I, en acabat, he tornat
a l'hort des d'on observo i reflexiono; encara que darrerament l'única cosa que
hi veig créixer és la meva inquietud.
Ja fa temps, el Cercle Català de Negocis es va
manifestar a favor d'una candidatura unitària a les passades eleccions
europees. Per nosaltres, era una proposta de mínims. Allò que veritablement
volíem era rebentar les urnes amb una candidatura de la societat civil, abans
que altres capitalitzessin el descontentament social originat per la crisi, les
retallades i una classe política cada vegada més qüestionada. Però ens vàrem
quedar sols. I ara ja és tard. No vàrem voler insistir-hi, per un excés de
prudència. No volíem que ningú es pensés que hi teníem cap interès personal,
simplement perquè no n'hi teníem cap. Tanmateix, aleshores ja érem conscients
que ens havíem de jugar l'èxit del procés en el camp internacional. I així és.
La diplomàcia espanyola es mostra molt efectiva, entre esnobismes mesurats i
'Ballons Bleus' agitant copes de Teso de Monja del 2008 amb un raget generós de
cola. I és que la diplomàcia és com un bon vi. Vol temps i experiència; però
cada un se'l pren com vol.
Catalunya ha deixat el procés en mans
d'acadèmics, líders estantissos del maig del 68 i alguna donzella
'polioperada'. I ara paguem el fet que la nostra representació bilateral a
l'exterior respongui a absurdes quotes imposades pels partits. La lògica dels partits, sempre topem amb la
lògica dels partits... I, tanmateix, hem de reconèixer que tots fan tant com
poden, però això no serveix de gaire, si els nostres representants no dominen ni
la llengua del país, ni ningú no els proporciona instruccions i una bona agenda
de contactes. Les
polítiques d'estat no s'improvisen i la representació internacional al més alt
nivell d'una nació que aspira a esdevenir estat no es pot deixar en mans d'un
entrenador de futbol; per bo que sigui i per molt que ens l'estimem. Ens pot
molt ben passar que no ens prenguin seriosament.
Tanmateix, aquestes
últimes setmanes n'hem après molt, fins i tot dels nostres propis desencerts. Ara ja veiem clar
que la secessió no és solament un acte de força contra un estat. Si cal, ha de
ser un acte de força contra tota la comunitat internacional. I ha de
ser així, perquè en diplomàcia hi ha un principi darwinista que diu que si una
nació és capaç de mostrar-se ferma, lúcida i unida davant el món sencer,
aleshores mostra la seva maduresa, la capacitat de sobreviure i d'integrar-se
en la comunitat d'estats. És, doncs, un error estratègic mirar de reclamar l'atenció i
despertar les simpaties dels líders internacionals. Altra feina tenen. A més,
Espanya no ho fa pas. La diplomàcia espanyola no deixaria mai una qüestió de
seguretat nacional, com és la seva integritat territorial, en mans de la lògica
borrosa. Simplement juga la carta de la dissuasió. I funciona.
Ara per ara, la diplomàcia
catalana només pot tenir un objectiu: trencar el discurs propagandístic espanyol que afirma que el
procés català és una qüestió interna de l'estat. La independència de
Catalunya és un afer internacional, té conseqüències més enllà de les nostres fronteres
i, com a tal, hem d'aconseguir introduir-la a l'agenda dels estats.
· El procés català no és un afer intern de l'estat
espanyol per motius històrics, als quals la Generalitat sembla haver renunciat:
la nostra annexió va ser el fruit d'un despropòsit del qual mitja Europa va ser
còmplice.
· No ho és, per motius polítics: Europa no pot
tancar els ulls a un moviment cívic, pacífic i tan multitudinari que canalitza
les peticions democràtiques de tot un poble.
· No ho és per motius econòmics: des de l'inici de la crisi (2007) Catalunya
acumula una espoliació fiscal de 120.000 milions d'euros, mentre veu créixer el
propi deute i hipoteca el seu desenvolupament futur. Si el procés de reforma de
l'estatut d'autonomia s'hagués resolt civilitzadament tal com reclamava la
societat civil catalana, avui Catalunya ni tindria deute, ni hauria
d'obligar-se a fer retallades per poder pagar els interessos; i a més
disposaria de 60.000 milions d'euros addicionals. Només una Catalunya sense límits en l'autogovern
podrà satisfer part del deute generat per una oligarquia malbaratadora que
encara s'entesta a foradar Espanya i lligar els propis descosits amb fils
d'acer.
· Tampoc no ho és, un afer intern, pel simple
interès dels estats del nostre entorn. Al cap i a la fi, el respecte dels drets
dels estrangers a Catalunya, la lliure circulació i la seguretat jurídica que
tant reclamen els inversors estrangers depenen del fet que l'estat català
integri els organismes internacionals i hereti les obligacions que n'emanin i
que des de fa dècades s'han incorporat al nostre ordenament.
· I finalment, no ho és perquè hem de tenir la
voluntat de ser generosos amb Espanya i amb Europa. Ara, si el món ens fa
passar pel pedregar hi passarem; però, en acabat, la nostra actitud amb l'estat
veí i el seu deute haurà de ser molt diferent. Europa sap valorar molt bé el risc i per aquest
motiu sembla decantar la balança a favor d'Espanya. Per tant, Catalunya ha de
ser capaç a de proporcionar-li variables capaces de modificar el resultat del
seu càlcul a favor nostre.
I això ho hem de fer
bo i sabent que, a hores d'ara, el debat no és sobre independència sí o no; el debat és sobre
si l'accés a la plena sobirania ha de ser pactat amb tots els actors afectats o
no. A hores d'ara ja sabem que Espanya ens vol portar a una secessió
no pactada, malgrat que els informes del CATN encara prevegin aquesta hipòtesi.
A més de poc realista, pactar la secessió amb Espanya dins el seu marc polític
i constitucional pot ser un gran error estratègic. Simplement, condicionaríem
la independència a l'acord. I, sabent això, Espanya ens posaria unes condicions tan
draconianes que ens resultarien inacceptables. I, mentre no hi hagués acord, no
hi podria haver independència. Fàcilment, arribaríem a un punt mort com el de
la sentència del TC del2010 sobre la reforma de l'estatut d'autonomia. La
contrapartida de la secessió pactada és que la independència i l'accés del nou
estat a la comunitat internacional és avalada per l'estat matriu.
Tanmateix, el valor real de l'aval de l'estat espanyol no és equiparable al
valor de l'aval del Regne Unit, si ho comparem amb el cas d'Escòcia.
En canvi l'opció de la secessió no
pactada és diferent. Si no hi ha pacte haurem de tirar pel dret. I aleshores,
una vegada assolida la plena sobirania, tindrem tot el temps del món per a
pactar allò que convingui dins el marc del dret internacional. Però, arribats a aquest punt, i atesa la situació
econòmica d'Espanya, les condicions les podrem posar nosaltres. Renunciant al
pactisme, Espanya no impedirà la independència; simplement admetrà de manera
tàcita de deixar de ser part en el procés. Per part nostra, és molt més
intel•ligent pactar amb els seus creditors i avaladors.
Bé, ja em disculpareu
però jo me'n torno a l'hort. Al final la tempesta d'aquests dies no ha estat
res més sinó una breu pluja. Encara haurà estat profitosa.
Albert Pont, president del Cercle Català de
Negocis.
30 de juliol de 2014
Andreu Marfull
i Pujadas | 31 juliol 2014 a
les 12:26 | Etiquetes: Cercle
Català de Negocis, Declaració
de Sobirania | Categories: Notícies | URL: http://wp.me/p2o1fC-248
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada