A mi en particular m’agraden molt les opinions
de l’Albert Sáez, sigui en debats,
tertúlies i com en aquest cas en articles. Encara que sovint se li veu que
coixeja del peu esquerra...
Avui hi ha un article demolidor, contundent que un cop
llegit i paït m’he aplicat la medecina a mi mateix i he pensat que la nostra
història dels darrers 80 anys té dues parts, com ja sabíem: el franquisme pur i
dur, i el post franquisme que prefereixo dir-ne monarquia franquista bananera.
Com que jo he viscut plenament aquesta segona
part, ara me n’adono que polítics, banquers, casta depredadora i extractiva, el
BOE, el sector negocis d’UDC, el Conde de Godó, la llotja del Real Madrid, el
nacional-catolicisme, e tutti quanti, m’han pres el pel i que m’ha passat com quan
veiem una pel·lícula en una sessió de cine-fòrum: estic horroritzat del poc que
he entès i estic aclaparat de la veritat que va traslluint de mica en mica, on
la veritat va apareixent amb les explicacions de les múltiples facetes dels que
sí que hi entenen. Però aquesta veritat apareix al final, quan ja no tens res a
fer per tornar a començar des del 20 de novembre del 1975!
Vintage
Les conseqüències de la
confessió de l'expresident
Albert
Sáez. Director
adjunt
'Cas
Pujol,' ¿I com va començar tot?
L'exlíder
de CiU passa d'"espanyol de l'any" a independentista proscrit
Més
articles de l'autor
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/cas-pujol-casta-espanya-independentisme-3457061
Notícies
relacionades
- Pons:
"S'ha d'aclarir si la mentida del 'cas Pujol' afecta tots els
dirigents de CiU"
- El
PSOE demana a Montoro que expliqui si Pujol es va acollir a l'amnistia
fiscal
- L'Oficina
Antifrau nega haver rebut denúncies sobre Pujol
- La
família Pujol presentarà un recurs contra la comissió rogatòria del jutge
Ruz
Jordi
Pujol,
expresident de la Generalitat, està a l'ull de l'huracà. L'explosió del 'cas
Pujol' es mira i remira per uns i per altres només en relació amb l'independentisme
català. Però té molt a veure també, o sobretot, amb la corrupció i la revolta popular contra la
casta de la transició. El notari López Burniol cita sovint una frase
atribuïda a Azaña
en què identificava tots els mals d'Espanya amb un grapat de famílies amb negocis
que acampen als vessants del Butlletí Oficial de l'Estat. Segons el
republicà, fa
segles que són les mateixes. La seva penúltima operació de
'surfisme' polític va tenir lloc durant la transició. Bancs, companyies energètiques, constructores
d'obra civil, un parell d'editors de premsa i uns quants més van sobreviure la
dictadura en el camp empresarial i encara avui –impulsats per les
privatitzacions de l'últim Felipe González
i les liberalitzacions del primer Aznar-- copen les juntes d'accionistes i els consells
d'administració d'una sèrie d'empreses convertides en multinacionals que han
patit la crisi amb molta menor intensitat que les petites i mitjanes empreses
gràcies al control que exerceixen sobre el BOE, també en democràcia.
Ho explica magníficament César Molinas en el seu últim llibre.
Per
entendre les relacions d'aquestes famílies amb el poder franquista és molt
recomanable veure la pel·lícula La escopeta nacional,
on un genial Saza interpreta un industrial –català, per descomptat-- que
pretén aconseguir que un ministre publiqui un decret que obligaria a implantar
el porter electrònic en tots els edificis de vivendes a Espanya i aspira que
els únics homologats pel Govern siguin els de la seva fàbrica. L'home es gasta
una fortuna per sufragar una cacera en honor del ministre que, finalment, li
demana un percentatge en la nova empresa a més de beneficiar-se la seva
secretària.
La transició va ser tan modèlica que la
van sobreviure gairebé tots els polítics franquistes --excepte els més
significats-- i la totalitat dels jutges, els fiscals, els policies i... els
empresaris com el de La escopeta nacional. Quan passen coses com les de Pujol, o com Gürtel
o com Pretòria o com Filesa o com Pallerols, sempre em ve
aquest assumpte a la memòria. Mai critico els que van fer la transició. Saldar-la
sense trets mereix el silenci sobre tota la resta. Però els actes --tots--
tenen conseqüències encara que responguin a nobles propòsits. Del franquisme, la
transició es va quedar amb el cap de l'Estat però també amb les elits de
funcionaris i d'empresaris que van garantir la continuïtat d'una determinada
manera de fer les coses a favor d'uns determinats interessos.
Els
mateixos que anaven a les caceres aviat van aprendre el caràcter lampedusià de la transició. Per a
això van comptar amb la ingenuïtat de la nova classe política. Atemorits pel pòsit
franquista de la societat espanyola, el consens de la transició va partir de
tres premisses fonamentals:
·
no s'havia
de passar comptes amb el passat,
·
els partits
democràtics havien de ser pocs i forts com ho havia estat la Falange
·
i la
democràcia no podia costar un duro als ciutadans, en aparença.
La crisi
ha posat en evidència aqueses tres claudicacions que les noves generacions ja no toleren, sobretot
quan prenen formes hipertròfiques en assumptes com el rescat de Bankia i les autopistes radials de
Madrid, el sobrecost de l'AVE,
el frau dels ERO a Andalusia,
les comissions de Bárcenas i la
trama dels fills de Pujol.
La
casta i el consens constitucional
Els draps bruts de la transició es van
amagar rere l'eufemisme dels pactes d'Estat, el consens constitucional. Fernando Abril Martorell en
nom de Suárez, Alfonso Guerra en el de Felipe González i Miquel
Roca en el de Pujol van manegar el que era imprescindible:
·
evitar la restauració de la legalitat de la Segona República --i per
tant no jutjar ni els que la van subvertir ni els que van titularitzar el
botí--;
·
garantir un sistema nou de partits sense la Falange, però també
amb el PCE i Esquerra Republicana marginalitzats per reforçar
l'operació d'amnèsia;
·
i, en tercer lloc, crear un mètode de finançament dels partits polítics que
evités la sensació que la democràcia era més cara que la dictadura.
Així és
com es van crear les condicions per al que després aflora. Els mateixos que
clavaven mossegades a la dictadura van passar a treure els nous partits dels
seus maldecaps financers derivats d'un deficitari sistema de finançament
públic. Que la UCD s'acomodés a aquest pacte resulta
del tot previsible. El partit de Suárez
representava els funcionaris, empresaris i ciutadans espanyols que no volien
demolir el franquisme sinó sobreviure'l. ¿Quan van sucumbir al
tracte partits de tradició democràtica amb dirigents empresonats o exiliats pel
franquisme? No
va ser cosa d'un dia sinó un procés lent i imperceptible.
Pujol va obtenir el 1980 una
victòria inesperada en les eleccions catalanes. Comunistes i socialistes havien
arrasat en les eleccions del 1977 i el 1979. Els mateixos que avui es mobilitzen per terra,
mar i aire per frenar l'independentisme van veure en Pujol el mur de contenció contra un govern de socialistes i
comunistes en la Catalunya autonòmica. De manera que l'exdirigent de Banca Catalana --persona de fiar per a
les elits madrilenyes i barcelonines susceptible de ser domesticat-- va rebre
tot tipus d'ajudes, lícites i il·lícites. La més sorprenent --vista
amb la perspectiva del temps-- va ser la injecció que va rebre de la patronal
catalana l'Esquerra Republicana d'Heribert Barrera, furibund
excomunista al qual per això mateix van perdonar el seu independentisme que
mesos abans l'havia deixat fora de la legalitat constitucional. Aquells fills
d'exbancaris catalans que ara s'esquincen les vestidures escrivint un dia sí i
un altre també que l'independentisme el va inventar Pujol a TV-3
i a l'escola, haurien de preguntar a casa qui i per què va pagar a Barrera
la campanya electoral del 1980. Després d'aquests primers temptejos, Pujol ja formava part del sistema i, per tant, quan un parell
d'anys després alguns damnificats d'aquella derrota li van buscar amb males
arts les pessigolles per la seva vida anterior de banquer va rebre la
preceptiva protecció. Aquells experiodistes que ara escriuen dia sí
i dia també que els fills de Pujol robaven a cabassos davant el silenci
de la premsa que s'atreveixen a qualificar de suvencionada haurien d'explicar
com i per què van deixar d'investigar el cas cinc minuts abans de passar a
dirigir la televisió de Pujol per després arruïnar el diari de Prenafeta.
En aquella
operació ja estava ficat l'home que li ha fet la declaració de la renda a Pujol
mentre ha defraudat: Josep Sánchez
Carreté, entre moltes altres coses dirigent del Partit del Treball que va emparar ERC en les seves llistes en les eleccions generals de 1977.
Félix
Martínez ha explicat que ha estat un dels cervells de la confessió de l'expresident.
La definitiva incorporació de Pujol al sistema de treball de les elits
postfranquistes --catalanes i espanyoles-- va arribar després de l'operació Roca. Un assumpte del qual
l'expresident destronat es va mantenir aparentment distant però que no deixava
de ser un intent
de reproduir a escala espanyola l'aliança d'interessos que ell havia liderat a
Catalunya. El preàmbul de l' operació
Roca va ser nomenar Pujol “espanyol de l'any” el 1985 pel diari ABC (títol que encara no li ha
retirat) com a únic bastió enfront de l'hegemonia dels socialistes encara no
plenament domesticats. L'assumpte va sortir malament i la manera de
tapar el forat no és aliena al que ara es destapa: el secretari general del Partit Reformista
Democràtic --avui president del Reial
Madrid-- havia comprat a preu de saldo una empresa anomenada Construcciones Padrós, radicada a
Badalona i en l'òrbita de Banca
Catalana, i que en pocs anys va passar a ser una de les principals
contractistes de l'obra pública licitada per la Generalitat. Així,
l'exsecretari general va amassar prou fortuna per recuperar els avals personals
amb què es va finançar la campanya del PRD. I es va obrir la veda en una Administració de
nou encuny com era aquella Generalitat de Catalunya que va passar a ser una
còpia a escala local d'aquella Administració i aquells empresaris que van
sobreviure el franquisme, fossin catalans o espanyols. Poc després, Pujol va entendre que el control de la caixa podia comportar el control
del partit. Quan Miquel Roca, encoratjat, va alçar el partit
contra el fundador per forçar la seva entrada al Govern espanyol, Pujol va
decidir tallar-li les ales i muntar un sistema alternatiu. Per a això es va
servir de dos alfils: Josep Antoni Duran i Lleida, a l'ombra del qual es
va muntar la trama de Pallerols (ja jutjada) i Lluís Prenafeta, al capdavant del clan Pujol, capitanejat per l'esposa i el primogènit. Allà va començar
tot, no per cap herència.
La
ingenuïtat del PSOE i l'OTAN
Va ser també per aquelles dates quan el
PSOE va perdre la ingenuïtat.
Les primeres campanyes les va finançar amb fons procedents del SPD (“Ni flick
ni flock”, ¿se'n recorden?) i amb els fons públics previstos per als
partits amb representació. Però el 1986 va arribar el referèndum de l'OTAN. I la llei no
tenia previst sufragar la despesa. Va ser aleshores quan es va muntar la trama Filesa (ja jutjada). Les empreses “del
sistema” volien ajudar Felipe González a
guanyar el referèndum i van idear la manera de finançar la campanya amb la
facturació d'estudis inexistents, tot legal en el compte de resultats de les
companyies i il·legal en la comptabilitat dels partits. La història
es repeteix una vegada i una altra, formalment són els polítics els que cometen il·legalitats
però són les empreses les que s'emporten els beneficis.
Faltava
un tercer en discòrdia per assegurar-se la plena impunitat. El PP d'Aznar, absent com ERC
del consens constitucional, va entrar en aquesta dinàmica quan el nou líder de
la dreta va decidir posar al capdavant de les finances el seu mentor polític, Álvaro Lapuerta, imputat en el cas Bárcenas i hereu de la saga Naseiro-Sanchis,
exculpats en un cas de finançament il·legal pel mateix sistema que ara pretén
lliurar-se Pujol querellant-se
contra la banca andorrana: l'eliminació de les proves per estar contaminades en
el seu origen. Amb Lapuerta, Aznar va aconseguir que
el PP deixés de ser la sectorial política de la CEOE que treia i
posava candidats com explica en el seu primer volum de memòries.
Per això
l'editor de Logronyo va seguir al davant del finançament del PP fins a passar la vara de
comandament al seu número 2: Luis
Bárcenas. La resta ja està explicada.
Així
doncs, a principis dels anys 90 del segle passat a Espanya els pactes d'Estat
que van garantir una transició pacífica ja tenien tots els partits amb
possibilitats de governar --i els únics que han governat de fet-- conxorxats en
un sistema emparat pel govern de l'Estat, amb partits forts però mal finançats
i amb una 'omertá' basada en l'acudit del dentista. Quan apareixia un escàndol
vinculat al finançament dels partits, es deien els uns als altres: "¿Oi que no
ens farem mal?" En aquestes condicions, Espanya --amb Catalunya inclosa-- va viure dues
èpoques daurades d'inversió pública --amb les seves corresponents
comissions--: els fastos del 1992 i la bombolla immobiliària a partir del 2000.
Es van fer autovies, edificis públics, autopistes, carreteres, escoles,
universitats, milers de quilòmetres d'alta velocitat, aeroports, ports...Tot construït per
les mateixes empreses que van fer els pantans de Franco i alguna recent incorporació.
I tots sobrefinançats per la Unió
Europea i pels 'pelotazos' immobiliaris. La millor manera d'entendre-ho
és revisitar la sèrie de televisió Crematorio.
La crisi
es va emportar l'aigua dels diners fàcils i va aparèixer el fang de la
corrupció. Nóos, Gürtel, ERO, Palau, Pretòria,
Mercuri, Pujol… Sempre la mateixa història: tripijocs al BOE (concursos,
requalificacions, concessions, reglaments, homologacions) pagats a través
d'empreses fantasmes dirigides pels menys escrupolosos que s'emporten un
percentatge de les comissions i amb la resta paguen els festejos electorals.
La primera reacció per surfejar aquesta nova contrarietat va ser generar al
mapa polític alternatives als partits de la transició però 'low cost', gràcies
a les xarxes socials: així Unió Progrés i Democràcia (fundada per una
exdirigent socialista) i Ciutadans (fundat pel fill d'un expresident de la
Caixa i cosí del penúltim president de Catalunya Banc) es van
dedicar durant la crisi a expandir la idea que la corrupció era cosa dels
polítics mentre que els empresaris eren com les esposes d'Urdangarín i Torres:
firmaven però no en sabien res. En el seu discurs entretenen el personal amb
els excessos en les dietes --que n'hi ha--, amb els excessos en els quadros
dels exministres --que n'hi ha--, amb els excessos en els cotxes oficials --que
n'hi ha--, amb els excessos de càrrecs de confiança --que n'hi ha--, però els becs d'or
de l'antipolítica mai parlen dels excessos d'obra pública, de despesa
farmacèutica o de les assegurances de vida de les concessionàries de les
autopistes. Aquesta feina ha quedat per a Podem, i en menor
mesura IU i Esquerra.
Finalment,
la bomba ha esclatat pel costat de Pujol. El seu suport al desafiament independentista
l'ha expulsat del pacte d'Estat --ja no serveix com a mur de contenció d'ERC ni assegura la unitat de mercat--,
i una vegada proscrit tots s'han recordat dels pagaments que van fer
al seu entorn, 'antes
roja que rota'. La memòria és selectiva. Però tot no va començar el 2012 si no el 1976.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada