Benvolguts,
Dintre de la polèmica que
ha estat sempre viva però que s’ha agreujat des del Manifest del col·lectiu
Koiné, trobem aquest magnífic article de la magnífica Marta Rojals: El
castellà és una llengua, el català és una polèmica.
Crec que cal fer una prèvia! En tot l'article i la reflexió es parla dels sentiments de la gent del poble com els tertulians en una conversa, les expressions d'en Josep Pla, el bilingüisme viscut a Catalunya, etc. Personal que no té res a veure amb el personal que fa lleis des de 600 km de distància, sense saber-ne de la missa la meitat ni té res a veure amb els ocupants prepotents, militars, funcionaris, capellans, notaris, que varen invadir Catalunya a partir de l'any 39 i que els que hi erem abans hem hagut d'aguantar...
Respecte a l'article que comentem, com ens passa a tots, el
fet de llegir un escrit polèmic, ens estimula a recordar i expressar els
nostres propis sentiments o vivències que hi estan relacionats. Afegeixo per
tant uns enllaços al Bloc sobre la fal·làcia del bilingüisme com a part del
colonialisme lingüístic, una expressió d’en Josep Pla, el bilingüisme i els
catalans que ens tornen a tocar els collons...
Potser que primer us
llegiu l’article i després consulteu si voleu els enllaços que hi he afegit.
Colonialisme i càlcul de probabilitats aplicat als
catalanets que parlen i/o pensen en català: La Marta Rojals diu referint-se a la fal·làcia del
bilingüisme: Un invent comodíssim que fa que, en igualtat de condicions,
qui hagi de renunciar a la pròpia llengua sempre hagi de ser el
catalanopensant, naturalment...
En l’enllaç hi trobareu en una magnífica explicació matemàtica (per a principiants) com segons el càlcul de probabilitats s’estableixen les llengües de les
converses entre un grup on hi ha colonitzadors i colonitzats:
Definició de Catalunya feta per en Josep Pla:
La Marta Rojals diu:” com les dels primers castellanoparlants que van
pronunciar ‘Buenos días’ a les coves del Toll i els hi van respondre ‘Buenos
días’, com és natural”.
Aquesta ficció ve de com
Pla explicava que ell, que viatjava molt, sabia que era a Catalunya quan sortia
al carrer al matí, deia Bon dia a un vianant i aquet li responia Bon dia...
El cony de catalans:
La Marta Rojals diu referint-se
a les reaccions de segons quins castellanoparlants/ castellanopensants: “Estàvem la mar de bé, i un altre cop ens surten els
catalans amb les batalles lingüístiques (o sigui ens surten els catalans
tocant-nos els collons)”.
Tanmateix, com a
condicionant de la frase anterior, aquí cal afegir-hi una frase molt més
profunda, del Gabriel Rufian en una entrevista, que explica que sent net de
castellanoparlants immigrants als anys 50, havent viscut la infància i la primera
joventut a Santa Coloma de Gramenet en un ambient absolutament
castellanoparlant, sent dels primers infants que va aprendre el català amb la
immersió lingüística, i tot traslladant-se a Badalona per fer el Batxillerat s’adona
que: l’ambient a la nova escola és de gent “que viuen en català!”:
Vegem
ara l’article de la Marta Rojals:
El castellà és
una llengua, el català és una polèmica
«Perquè, dins d'aquest marc de pensament,
qualsevol iniciativa per a la normalització del català és considerada 'de
facto' un atac al castellà, i ja pots buscar complicitats, que de talibà no
baixes»
Per: Marta Rojals
Avui voldria aprofitar l’últim rebombori sobre el
català per deixar anar quatre reflexions. No pas sobre si, en una república
catalana, la llengua ídem hauria de ser oficial, civil, optativa, o prescindible com
és ara, perquè això és competència dels professionals. M’interessa la polèmica
en si, aplicada
als catalanets que parlen i/o pensen en català. I m’interessa la polèmica en relació amb la llengua
territorial de Catalunya, és a dir, l’única que ha sortit del territori català
i no del territori portuguès, d’un pot de Cola-Cao o d’una col-i-flor.
Ho especifico així
perquè de vegades, segons com se’n polemitza, sembla com si el català fos una espècie
invasora que se sembra a traïció des d’avions de la Generalitat sobre una
població nouvinguda i indefensa, mentre que el castellà hi és un patrimoni natural
d’arrels tan profundes com les dels primers castellanoparlants que van
pronunciar ‘Buenos días’ a les coves del Toll i els hi van respondre ‘Buenos
días’, com és natural. Perquè, segons com es polemitza, repeteixo, un hom pot arribar a pensar que el
català no es diu català perquè és l’idioma propi de Catalunya sinó perquè el
nom li va tocar en un sorteig.
Una cosa que em crida
l’atenció sobre les polèmiques lingüístiques de Catalunya –que són les
polèmiques amb el català– és l’asimetria. Per exemple: es considera un deure natural que els
catalanopensants defensem el castellà, però és una exigència intolerable a la
inversa, és a dir, demanar als castellanopensants que defensin el català amb la
mateixa naturalitat. Igualment, es considera que el castellà és un patrimoni
natural dels catalanopensants, mentre que el català, com a patrimoni, no pot ser més que un
artefacte imposat als qui no el tenen com a llengua pròpia. D’aquí fins a instal·lar en l’imaginari que el castellà és l’idioma de tots els catalans, i el català
l’idioma que volen imposar els enemics del castellà, hi ha un pas molt curt.
Un pas molt curt i que ja
s’ha fet. Perquè, dins d’aquest marc de pensament, qualsevol iniciativa per a la
normalització del català és considerada ‘de facto’ un atac al castellà, i ja pots buscar complicitats, que
de talibà no baixes. Aquesta és una de les grans victòries de la filosofia Ciutadans-Ciudadanos, perquè defensar-se d’aquest discurs
—heus aquí el triomf— significa reforçar-lo. Win, win i recontrawin.
De fet, en la
percepció asimètrica dels idiomes català i castellà se sosté la fal·làcia del
bilingüisme. Un invent comodíssim que fa que, en igualtat de
condicions, qui hagi de renunciar a la pròpia llengua sempre hagi de ser el
catalanopensant, naturalment. I funciona de puta mare, perquè mentre els
catalanopensants no tinguin més remei que renunciar-hi, es considerarà un
ploriqueig inútil reclamar la normalització del català, si no un malbaratament
de diner públic, que també ens ho hem sentit dir. Estàvem la mar de bé,
i un altre cop ens surten els catalans amb les batalles lingüístiques. En fi,
que costa molt de plaure a qui troba una obligació que el respectis i troba una
imposició que li demanis el mateix.
Per això i per allò he constatat que, en els debats
lingüístics de Catalunya, el castellà s’hi tracta com una llengua, i
el català com una polèmica.
Només cal veure com reacciona algú que escriu
‘haiga’ quan li diuen que és ‘haya’, i com reacciona algú que escriu ‘m’he
caigut d’esquenes’ quan li fan saber que és ‘he caigut d’esquena’. El primer
s’ho pren com una falta d’ortografia seua, ximpom, ja està,
mentre que el segon s’ho pren com una falta de respecte teua, tu què t’has
cregut, cony de barretinaire pompeufabra, aneu a la merda tu i la teua bandera,
talibans!
(Ficció basada en fets reals.) Però d’aquesta
polèmica ja en parlarem en un altre article que es dirà ‘El català està millor
que mai’.
Marta Rojals
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada