Benvolguts,
Avui no és un comentari d’article d’opinió aliè sinó que és un
document meu el que poso a la vostra consideració:
Notícia de Catalunya o Catalunya i la
seva circumstància
Carta als votants de
Podemos i de Ciudadanos o tema per a una xerrada a les multiparades de l’Assemblea
1. Preàmbul
Catalunya és un territori
situat a l’extrem nord est de la península ibèrica i actualment està inclòs en
un estat anomenat Espanya.
El territori té una
llarga història.
Llarga història que els
poders públics espanyols, des del segle XVI, absolutistes, franquistes i
borbònico-franquistes, el franquisme sociològic, han amagat i tergiversat tant
com han volgut...
És per això que fa 300 anys en una guerra europea entre les dues
potències del moment, l’Imperi austríac i
l’Imperi francès, encarnada aquí
entre els Àustries i els Borbons, Catalunya va perdre la seva
part de guerra i fou envaïda pel Regne
de Castella, que la va anorrear i la va incorporar al seu territori, por justo derecho de conquista. No era la
primera vegada però els altres cops no havien arribat a la invasió.
I és per això que durant els darrers 100 anys hem sofert l’una darrera
l’altra:
·
1924. Una dictadura feixista i
militar propiciada pel Borbó (8 anys), que va intentar anorrear un cop més
Catalunya i va eliminar la seva Mancomunitat,
·
1936. Una guerra propiciada pel Borbó, l’estament militar,
les ultradretes i el Vaticà que va anular la tímida i jove república (3 anys),
·
1939. Una invasió militar espanyola propiciada
pel Borbó, que com la de fa 300 anys va tornar a anorrear Catalunya i la seva Generalitat, invasió convertida en una altra
llarga ocupació o
dictadura feixista, propiciada pel Borbó (38 anys),
·
1978. I finalment una monarquia hereditària borbònica-franquista entronitzada a dit pel dictador Francisco Franco
Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Diós (que ja dura 38 anys
més).
Si no haguéssim tingut història no ens haurien envaït ni
ocupat el 1714 ni ens haurien envaït ni
ocupat el 1939...
En resum: tots nosaltres, vius i morts des de fa 500 anys
i des de fa 300
anys i més recentment des de fa 100 anys, hem estat assassinats, exiliats,
perseguits, menystinguts, aculturalitzats, sodomitzats i robats, per l’estat
espanyol...
Un detall a tenir en compte és que la guerra, la dictadura i la monarquia l’han soferta tots els habitants dels territoris de
la península ibèrica, excepte Portugal que ja va tenir els seus dictadors
feixistes autòctons. I doncs què? Doncs que a més de totes aquestes desgràcies
Catalunya va patir una ocupació militar i administrativa i una ocupació civil que encara dura. Les dues ocupacions foren molt
diferents: l’ocupació militar, religiosa i administrativa tenia com a objectiu
l’exterminació del poble català i de la seva història, l’ocupació civil era una
conseqüència obligada de la guerra i la dictadura. A Espanya als anys 40-50-60
no hi havia treball ni menjar. A Catalunya (també al País Valencià, a les Illes
Balears i a Euskadi) hi havia treball i en conseqüència, menjar. Per tant a
continuació de l’ocupació militar, religiosa i administrativa hi va haver grans
migracions, per tant una ocupació civil...
2. Les ocupacions militars, religioses, administratives i civils de
Catalunya
L’ocupació militar del 1939 fins el 1975 va fer un mal immens, de la mateixa manera
que el va fer l’ocupació militar del primer Borbó, a partir del 1714. Tanmateix
l’ocupació civil només ha creat un país més gran, el doble de dens de l’any 1939, que ha permès que les noves
generacions de catalans heretessin l’esperit i la
consciència mil·lenàries de la Catalunya d’abans de la guerra i fossin actualment el
territori amb menys atur, amb més PIB,
proporcionalment, amb mes petites i mitjanes empreses, hereves de les que
existien abans de la guerra, amb un nivell de vida més alt que a la resta de la
península, amb una taxa d’exportació molt superior a la resta, amb uns
pensionistes més ben pagats, amb unes universitats i escoles de negoci
homologables a nivell internacional. Tanmateix aquestes possibilitats de
Catalunya s’han desenvolupat amb el handicap de tenir una sangonera de diners que any rere
any s’endú una quarta part de les nostres contribucions que són recaptades per
l’estat espanyol i no tornen a Catalunya...
He subtitulat aquest apunt com a Carta a votants de Podemos i de Ciudadanos perquè aquests dos
partits són “Nuevos en esta plaza” i deuen ser molt atraients per a les noves
generacions de catalans, o sigui els nascuts des de la transacció (que no
transició) del 1975-1981
cap aquí. Quan parlo de noves generacions intueixo que els votants de Podemos i Ciudadanos, degut a la
història negligida o falsificada que ens han administrat els franquistes i els
borbònico-franquistes no són conscients de la història que hi ha darrere del
territori. Cada
habitant de cada territori té la seva història al darrere, és la seva
circumstància, és la motxilla que porta a l’esquena i que no es pot
negligir en absolut. Ortega i Gasset
és l’autor del concepte:
“Jo soc jo i la meva
circumstància”
Els catalans, com
tots els homes, blancs o negres, civilitzats o no, pobres o rics, som fruit de
la nostra història...
El que pretenc explicar amb aquest començament és que el
territori de Catalunya té unes arrels incontestables, una història lligada al
territori i tots els catalans (els que viuen i treballen a Catalunya) en som
hereus, vulguem o no. D’aquestes arrels en podem dir la nostra “circumstància”,
que es converteix en consciència col·lectiva o històrica. Tanmateix,
individualment cadascun de nosaltres té la “seva” història i aquesta història és més o menys diferent per a
cada habitant d’un país. En una bona quantitat de països al llarg de la
història, la història dels seus habitants coincideix en un percentatge elevat
amb la història del país. Però si el país ha sofert grans trasbalsos, guerres,
terratrèmols, inundacions, migracions, les històries individuals i familiars
poden no coincidir amb la història del territori.
La història d’un territori
és doncs única, encara que les històries individuals dels seus habitants siguin
diverses...
La comunitat d’habitants de Catalunya degut a la història
recent, té una història comuna i aquesta història va divergint cap endarrere per
a cada individualitat segons el temps que hagi transcorregut des dels grans
trasbalsos de guerres, terratrèmols, inundacions, migracions, etc. En cada
territori el metabolisme del país ha anat igualant els seus habitants de tal
manera que avui tenim una història comuna pel que respecta als darrers pocs
anys, i una història cada cop més divergent, de manera discreta, segons les
circumstàncies. Avui Catalunya té 7,5 milions d’habitants. Fa 15 anys Catalunya
tenia 6 milions d’habitants. Fa 80 anys Catalunya tenia 3 milions d’habitants. La
població ha augmentat paulatinament en aquest període, fonamentalment degut als
processos migratoris i als creixements vegetatius diferents segons els orígens
i tradicions familiars, circumstàncies que han modelat la piràmide d’edats del
país. Els 25 anys anteriors a aquests 15 no varen tenir grans canvis, en canvi
des de fa 80 anys fins fa gairebé 40 anys hi va haver una forta immigració que
lligada al creixement vegetatiu va fer passar la població de 3 a 6 milions de
persones. Més endarrere hi va haver l’exili i la guerra i encara més endarrere
el creixement fou suau, comparat amb els fenòmens de les migracions dels
darrers 100 anys. A Catalunya hi ha hagut altres migracions però eren de poca
quantitat d’individus respecte a la població total i s’hi diluïen amb facilitat
(vegi’s Els altres catalans de Francesc Candel).
Si la nostra història és la nostra circumstància podem dir que la
homogeneïtat que tenia el país quant a la població de 80 anys endarrere era més
uniforme que la dels darrers 80 anys.
3. Conclusió
Arribats en aquest punt, i amb la premissa d’haver intentat
explicar als catalans el concepte actual de circumstància, lligat al de consciència
col·lectiva, o d’identitat com explica l’historiador Josep Fontana,
pretenc treure’n conclusions!
Crec que els catalans de tota condició, com he explicat més
amunt, hem de ser conscients de la nostra història col·lectiva. Com a catalans
de tota condició, incloc tots els catalans, nascuts aquí o nouvinguts, joves o
vells, de primera, de segona o de tercera generació. A tots aquests catalans va
adreçat aquest escrit. L’escrit és el meu missatge, però és també un toc
d’atenció a qui sense
tenir idea (o sense voler tenir idea) de la història de la península
ibèrica no vol admetre les circumstàncies de Catalunya, la Notícia de
Catalunya, que explicava el malaguanyat Jaume Vicens i Vives.
Tal com hem dit, el
concepte “Sense idea de la història
de Catalunya” vol incloure
els que no la
tenen i els que no la volen tenir...
Crec que s’ha de ser honest i conèixer la història de Catalunya abans de crear
partits polítics, abans de votar partits polítics, abans d’afiliar-se a partits
polítics i abans de rebentar altres opcions que sí que són conscients d’aquestes
circumstàncies...
Un corol·lari evident és que si no és amb aquesta consciència
s’esdevé botifler
i sí que es té
consciència d’una altra circumstància que és la trampa continuada que Espanya,
l’Estat espanyol ha fet als catalans...
·
Podem dir que el PSOE entra totalment dins d’aquesta darrera categoria. I en són
conscients.
·
També hi entra el PP, però no cal donar-ne proves. I en són conscients.
Recordem que PSOE i
PP només estan d’acord en una cosa: A Catalunya ni aigua...I en són conscients.
També Ciudadanos
hi entra, ja que ha sigut un partit creat al laboratori amb un únic objectiu fins avui que era ser
enemic de Catalunya, del català amb la conya del bilingüisme, dels Països Catalans,
objectiu que col·lideix com se sap molt bé amb el feixisme imperant. I en són conscients.
Respecte a Podemos,
cal que siguin honestos. Fa un any, al Velòdrom d’Horta, Pablo Iglesias explicava
que per a ell Espanya parteix de la Constitució del 1978. En aquest cas Podemos i les seves confluències, queden
automàticament inclosos en la categoria dels botiflers perquè no es pot admetre un partit polítyic o una línia de pensament que tingui aquesta partença de la Constitució del 1978 que implica tota la història anterior, el
franquisme, la guerra, l’Alzamiento, el feixisme o absolutisme borbònic, la
Nueva Planta, la desfeta del 1714, etc. Si Podemos
i les seves franquícies volen ser honestos han d’acceptar les regles del joc que
parteixen de la
constatació i assumpció dels constants atacs, de la constant guerra, oberta o
amagada, que Catalunya, el català, els Països Catalans han sofert del Regne de
Castellà, esdevingut fa dos segles Reino de España.
Val a dir que Pablo Iglesias ha adoptat recentment, suposem
que a partir d’adonar-se’n de la realitat i de la circumstància
catalana, una posició que sembla honesta, defensant la realització d’un referèndum
sobre la independència, vinculant, a Catalunya. Esperem que segueixi per aquest
camí. Seria el primer polític espanyol des dels començaments dels segles que
defensés aquesta posició...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada