Benvolguts,
Mireu que m’agrada en
Roger Palà de qui hem penjat molts dels seus articles en aquest Bloc. Tanmateix
malgrat que d’entrada tinc objeccions a fer a l’apunt d’avui, després m’adono
que potser té raó l’articulista perquè les dues (o tres) meitats de
Convergència sembla que reflecteixin molt la realitat. I són eventualment
coincidents els motius de les divisions de les CUPs
i les de CDC!. Els que vàrem votar
la CUP el 27S ens
adonàrem després de les eleccions que de fet hi havia un mínim de dues CUPs, que més endavant vàrem comprendre
que es denominaven entre d’altres Endavant
i Poble lliure. I en el vodevil per
ejacular Artur Mas va quedar claríssim ja que els 1.515 contra els 1.515
ens ho va demostrar a bastament. I aquest article ens explica que pot ser que
la situació es repeteixi, però l’article ajuda a clarificar...
Un cop els arguments mig en
contra mig a favor cal parlar dels arguments positius que són molt clars,
perquè explica el que la gent intueix però no s’acabava de creure i que és:
tot el
que volies saber sobre Convergència i no t’havies mai atrevit a preguntar
D’altra part, molt encertada la
comparança amb “Good
by Lenin!”Nota 1.
Vegem l’article:
La
meitat de Convergència
Roger Palà
dilluns, 11 abril 2016
El
president Mas imposa la medalla al president Puigdemont. Foto: Generalitat de
Catalunya
“La meitat de la CUP s’ha aliat amb els poders
fàctics de l’Estat que volien tallar-me el coll”. Ho va
dir Artur Mas en una entrevista a El Punt Avui el passat 31
de gener. No era el primer cop que l’expresident de la Generalitat emprava
aquesta formula –“la
meitat de la CUP”– per referir-se a
l’esquerra independentista. Ho va fer per primera vegada a la roda de premsa
del 5 de gener de 2016, en el moment de màxima pressió contra els cupaires, que
seguien negant-se a investir-lo a cinc dies de vèncer el termini legal per
convocar noves eleccions. “La meitat de la CUP comet un error gegantí”. La
referència era òbvia: l’assemblea cupaire empatada a 1.515 entre
partidaris d’investir a Mas i partidaris de no fer-ho.
Des dels temps de Juli Cèsar, dividir
per vèncer és un dels clàssics de l’estratègia política. Divide et impera. A Espanya ho
estem veient aquests dies amb Podem. A Catalunya ho hem vist amb ERC, víctima de
l’esquarterament intern sovint gràcies a
l’habilitat de l’entorn mediàtic convergent per
atiar-ne el foc de les contradiccions (ERC ha patit en els darrers vint anys tres escissions, i no pas
pel flanc esquerrà).
El que no s’explica tant, però, és que també a
Convergència hi ha a hores d’ara dues meitats. No ens
referim al sonat divorci amb Unió, sinó a una altra cosa molt més
profunda, latent i poc verbalitzada. Dit ràpid:
hi ha
una meitat de Convergència disposada a pactar i cedir davant d’ERC i la CUP
per seguir fent passos en el procés sobiranista.
I hi
ha una altra meitat de Convergència que no està disposada a pagar aquest preu,
i que només vol jugar al joc del procés si pot
tenir-lo del tot sota control (l’“Scattergories és meu i me l’emporto”). La primera
meitat la representa el president Puigdemont. L’altra la representa
l’expresident Mas.
La
Convergència de l’acord sobiranista
La meitat de
Convergència que representa Puigdemont no
són independentistes eixelabrats. Potser s’ho pensaran dues vegades abans de
desobeir l’Estat com defensa la CUP. I en el pla social tindran diferències
importants també amb ERC, la seva principal adversària en molts municipis. No
han renunciat –ni molt menys!- a l’ideari liberal convergent. Però en el pla
nacional, aquesta Convergència és capaç d’entendre’s amb altres partits: sembla
haver assumit que el sobiranisme
és plural i que la política, en aquest camp, necessàriament ha de passar pel
pacte.
Aquesta meitat de Convergència és un partit
d’ordre, però no té vincles especialment estrets ni amb el poder de Madrid ni
amb les grans empreses de l’ÍBEX. El
peix al cove els queda lluny perquè no l’han practicat gaire. Són gent que
sempre ha estat del morro fort. La majoria, de Catalunya endins. Coneixen
poc –i també temen– la Catalunya dels ‘Comuns’ metropolitans. Alguns
d’ells –com el mateix Puigdemont– no s’ha sumat a l’independentisme
fa quatre dies, sinó que vénen de lluny. Quan això de ser
sobiranista era una excentricitat, ells ja ho eren encara
que els miressin d’una manera estranya. No són de l’upper Diagonal, però representen
bé gran part de
les classes mitjanes i benestants del país.
Se
senten més còmodes a les manis de l’ANC que a les trobades de Foment del
Treball, tot i que volen ser als dos llocs.
La
Convergència del ‘masisme’ agre
La Convergència que representa Artur Mas,
en canvi, és una Convergència més antiga. No ha
paït el fet d’haver deixat de ser hegemònica en el si del sobiranisme. No va llegir bé els resultats del 27-S i el desplaçament a l’esquerra de l’independentisme.
És una Convergència que voldria “corregir les urnes” –el
mateix Mas ho va verbalitzar així en la compareixença en què
va anunciar l’actual pacte amb la CUP.
Aquesta Convergència
és la que primer va ser alumna avantatjada de l’austeritat i les retallades, i
que des de 2012 ha volgut passar pantalla cavalcant el tigre del procés amb l’objectiu de
domesticar-lo, després d’anys de fer lobby a Madrid per als grans poders econòmics locals. Hi
ha una connexió inevitable entre aquesta Convergència i aquell obscur “sector
negocis” del pujolisme. L’ombra de la corrupció, del 3% i
dels #PanamaPapers la sobrevola de prop. Aquesta meitat de Convergència ho va fiar tot a
l’hiperlideratge de Mas i ha sortit molt tocada del darrer
cicle electoral. Però no està ni molt menys desactivada. Al contrari: mana molt.
I és que, a diferència
del que sembla passar amb la CUP, les
dues meitats de Convergència no són d’idèntica mida. La
Convergència que representa Puigdemont connecta
bé amb el cos electoral del sobiranisme, però no és ni molt menys hegemònica en el si del partit.
El President no representa la gent que ha manat sempre a Convergència. No forma part d’aquella burgesia
barcelonina que ha dirigit CDC les últimes dècades. Però els atzars del procés han situat
la Convergència de l’acord sobiranista en una posició de lideratge
institucional. Serà quelcom durador? O, per contra, som en un moment
d’interinatge?
La pugna en el si de la
formació convergent és molt forta. La vella guàrdia està tensa. Hi ha molta gent desorientada. Mas continua
sent el President Mas per als seus més estrets col·laboradors, però per a molts
convergents, el President Puigdemont, de moment, és només “en Puigdemont”. O pitjor encara: en “Puigdi”. Hi
ha un efecte “Good
Bye Lenin” en alguns ambients de CDC. També a Palau. Són uns quants els
qui semblen creure que Mas continua
sent el President i que el dia 10 de gener mai no va existir.
Dues
meitats… o tres: socialdemòcrates, renovadors d’ordre i vella guàrdia
Fet i fet, podria ser
que no hi haguessin només dues meitats de Convergència, sinó tres. El lideratge de la formació se’l disputen en aquests moments tres
sectors: els autodenominats socialdemòcrates, els qui podríem batejar
com a renovadors d’ordre i la vella guàrdia:
·
Al primer espai hi trobem noms com l’actual
conseller de Territori, Josep Rull, o la presidenta de la Diputació
de Barcelona i alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa.
·
El segon l’encapçalen Jordi Turull,
home fort de CDC al Parlament, i Miquel Buch, alcalde de Premià i
president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM).
·
El tercer el lidera l’exconseller de
Justícia Germà Gordó, qui sempre ha estat pròxim a Oriol
Pujol i a la vella guàrdia del partit, i és reaci al pacte amb la CUP i poc
partidari d’aventures.
El moment clau serà el congrés previst per al mes
de juny. Mas, mentrestant, ho sobrevola tot amb
la promesa de mantenir-se neutral. I Puigdemont? Del President
sempre s’ha dit que va per lliure, però la lògica diria que, de connectar amb
algú, ho tindria més fàcil amb el sector Rull/Conesa, en teoria el minoritari. Puigdemont,
un home de Poblet
-com destaca aquest bon article d’Àlex Milian a la revista El Temps–
és ara el lideratge institucional més visible del Partit de Montserrat.
Ho és gràcies a un pacte d’orfebreria amb la CUP i en el marc d’una operació excepcional, Junts pel Sí, en una legislatura
que hauria de servir per fer passos definitius cap a la independència.
Assumirà
el President un rol d’interinitat, a l’espera d’un hipotètic retorn de
Mas? O, per contra, voldrà jugar la partida?
Aquest és un dels grans assumptes que caldrà
dirimir durant els pròxims mesos.
Roger Palà
Joan A. Forès
Reflexions
Nota 1. Sinopsis Good by Lenin:
Berlín, octubre de 1989. Unos días antes
de la caída del Muro, la madre de Alex, una mujer orgullosa de sus ideas
comunistas, entra en coma. Cuando despierta ocho meses después, su hijo hará lo
posible y lo imposible para que no se entere de que está viviendo en una
Alemania reunificada y capitalista. Su objetivo es convertir el apartamento
familiar en una isla anclada en el pasado, una especie de museo del socialismo
en el que su madre viva cómodamente creyendo que nada ha cambiado.
(FILMAFFINITY)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada