28/04/2016. Vida i miracles del senyor Ferran Valls i Taberner, acadèmic notable, franquista més notable encara. Cultivador de l’autoodi retrospectiu. Cultivador de l’endofòbia? L’any 1939 va escriure un article (més aviat un libel) a La Vanguàrdia, que duia per títol La falsa ruta. La tesi de l’article és que la culpa de la guerra no fou dels falangistes, dels feixistes, dels militars i de l’Església, sinó dels catalanistes que eren molt dolents!

Benvolguts,

No sé si heu sentit parlar mai del senyor Ferran Valls i Taberner. Si jo us digués que n’he sentit parlar força, us ho podeu creure, encara que no m’havia mai mirat a fons la seva fitxa a la Viquipèdia. I ara ho he fet. De fet el senyor Valls i Taberner és com el doctor Jeckyll i Mister Hide. Va viure simultàniament dues vides, en total esquizofrènia. O bé és un exemple claríssim d’autoodi retrospectiu. D’aquesta característica en vaig parlar en un comentari del magnífic i recomanable article d’un vell conegut del Bloc, en Lluís de Yzaguirre, de títol L'endofòbia i la ultradreta espanyola. En Lluís, que per cert és de Sant Martí, vaig tenir el goig de conèixer-lo personalment en l’autocar de la darrera Assemblea de l’ANC a Manresa. L’enllaç al meu apunt és:

17/02/14. *. Lluís de Yzaguirre. L'endofòbia i la ultradreta espanyola. L'endòfob rebutja el dret de ser diferent d'una persona que reconeix com a membre del seu món ('et reconec com a membre del meu món i et nego el dret de ser diferent de com jo l'identifico')

A l’article,  en Lluís de Yzaguirre, desenvolupa un concepte molt interessant, relacionat amb l’autoodi, que ell anomena l’endofòbia que atribueix a la ultradreta espanyola i que defineix com:

Es tracta d'un concepte complementari del de xenofòbia. Partint de la idea que el xenòfob rebutja la persona diferent excloent-la de la seva comunitat ('et reconec el dret de ser diferent i et nego el dret de formar part del meu món'), l'endòfob rebutja el dret de ser diferent d'una persona que reconeix com a membre del seu món ('et reconec com a membre del meu món i et nego el dret de ser diferent de com jo l'identifico').

Avui no parlarem d’endofòbia sinó d’autoodi. Parlarem d'en Ferran (Fernando) Valls i Taberner.

El que jo en sabia d’en Valls i Taberner era que era de la Lliga Regionalista d’en Cambó, que havia estat un bon medievalista, que havia escrit força sobre la història medieval catalana, i que havia col·laborat amb en Ferran Soldevila, un dels més grans medievalistes que hi ha hagut a Catalunya.

També en sabia que s’havia exiliat en començar la guerra d’Espanya contra Catalunya, que s’havia passat als franquistes i que havia entrat a Barcelona amb les forces d’ocupació franquistes.

També en sabia que el mateix any 1939 va escriure un article (més aviat un libel) a La Vanguàrdia, que duia per títol La falsa ruta. La tesi de l’article és que la culpa de la guerra no fou dels falangistes, dels feixistes, dels militars i de l’Església, sinó dels catalanistes que eren molt dolents! L’article  La falsa ruta l’afegeixo com annex a aquest apunt. Per cert que un altre fatxa de nom Carles Sentís també va escriure un article de característiques semblants en el mateix diari, també a la Barcelona acabada d'"alliberar", de nom Finish Cataloniae?

També en sabia que just acabada la guerra, un dia caminant per  Barcelona va ser saludat per un antic amic que li va dir “Hola Ferran!”. Ell li va respondre amb rapidesa i li va dir “Me llamo Fernando!”

I encara en sabia que de forma molt directa estava entroncat amb la família propietària del Banco Popular.

Amb aquesta informació acumulada a la memòria he volgut aprofundir més en Valls i Taberner perquè vaig trobar-me amb un fet insòlit en intentar treure diners d’un caixer automàtic precisament del Banco Popular, Us ho explico al final de l’apunt.

Per aprofundir un xic més us afegeixo un resum de l’article de la Viquipèdia sobre en Ferran (Fernando) Valls i Taberner, que inclou l’article La falsa ruta, així com una declaració de principis definitòria i definitiva:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ferran_Valls_i_Taberner:

Ferran Valls i Taberner (Barcelona 1888 - Barcelona, 1942) fou un advocat, polític i historiador medievalista català, fill de l'enginyer Isidre Valls i Pallerola, i germà de l'empresari Josep Valls i Taberner.

El 1910 es va llicenciar en dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble d'Antoni Rubió i Lluch. Una beca de la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid li va permetre d'ingressar a l'École des Chartes de la Facultat de Dret de la Universitat de París, ciutat on va residir els cursos de 1910 i 1911. El 1912 es doctorà en dret per la Universitat de Madrid i el 1915 en història per la mateixa universitat. A partir del curs 1913-1914 i fins al curs 1926-1927, va esdevenir professor d'Història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans.

El 13 de juliol de 1913 va accedir per oposició al Cuerpo de Archivos y Bibliotecas i se li va assignar plaça el 1914 a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En fou nomenat director el 23 de novembre de 1929, encara en plena dictadura de Primo de Rivera, i es va mantenir en el càrrec fins poc abans d'esclatar la Guerra Civil. El va recuperar el 1939, en finalitzar la contesa.

També intervingué a l'àmbit català des de càrrecs diversos. El 1916 havia estat nomenat Jutge d'Apel·lacions del Principat d'Andorra, càrrec que mantindrà fins al final de la seva vida. El desembre de 1918 fou nomenat membre adjunt de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans i a partir de 1935 en serà membre numerari. El 1918 va ingressar a l'Oficina d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i el 1920 a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Des d'aquestes institucions col·laborà a la Revista Jurídica de Catalunya i impulsà la creació de la biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona.

Llevat d'un període curt, a l'inici dels estudis univeristaris, que va militar a les Juventudes Monárquicas, sempre es va significar políticament com a membre de la Lliga Regionalista, partit amb el qual guanyà l'acta de diputat provincial pel districte de Barcelona en les eleccions del 12 de juny de 1921. Aquesta acta fou suspesa pel Reial Decret de 12 de gener de 1924, promogut per Primo de Rivera, que dissolia les diputacions elegides per sufragi universal. El 17 de juliol de 1922 va prendre possessió de la càtedra d'Història d'Espanya de la Universitat de Múrcia. Hi va impartir solament un curs (1922-1923). Ferran Valls-Taberner va integrar-se a la Junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona, de marcat signe catalanista. La Junta va ser abolida el 6 de març de 1926 per "la resistencia a publicar en idioma español las listas de los colegiados" de la Guia Jurídica. Els membres de la Junta van ser empresonats i Ferran Valls-Taberner, després, va ser confinat a Morella.

En proclamar-se la Segona República Espanyola, Ferran Valls-Taberner va entrar a formar part de la Comissió d'Acció Política de la Lliga, màxim òrgan de govern del partit. Atès que Francesc Cambó i Joan Ventosa i Calvell s'autoexiliaren a França i Lluís Duran i Ventosa se'n va apartar per malaltia, tot feia pensar que la direcció la prendria Ferran Valls-Taberner. Francesc Cambó, però, no va cedir mai el control partit i Ferran Valls-Taberner es va anar apartant de la política activa, tot i que es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya i en va sortir elegit diputat.

Tanmateix, va ser durant el període republicà quan Ferran Valls-Taberner va exposar la seva actitud hostil al catalanisme publicant unes reflexions que reprenien un fil de pensament que ja havia iniciat a finals de la Dictadura amb la publicació de Paraules del moment, on proposava la revisió del pensament d'Enric Prat de la Riba. La publicació d'Hores confuses, poc abans dels fets del sis d'octubre de 1934, posa de manifest el seu refús al pensament de Prat, al sufragi universal, a la democràcia parlamentària i al nacionalisme, que considera una moda temporal que degenera fatalment en extremismes i violència. Jordi Rubió va manifestar que en aquest llibre s'hi troba la llavor "de tot el que escrigué i predicà després". Cal dir que Ferran Valls-Taberner va servir la Lliga Catalana amb lleialtat i dedicació, però el seu pensament polític era advers als principis defensats per aquest partit.

En esclatar Guerra civil espanyola Ferran Valls-Taberner, que era diputat a Corts a Madrid, fugí d'Espanya gràcies a amics seus republicans i cercà refugi a Roma. Més avant tornà a Espanya i es posà al servei del govern de Francisco Franco, de qui esdevingué partidari incondicional, de primer a Burgos i més tard a Còrdova. El Ministeri d'Educació Nacional del govern de Franco el va enviar a l'Amèrica del Sud juntament amb José Ibáñez Martín, el jesuïta Francisco Peiró, Gonzalo Valentín i el periodista Eugenio Montes, que constituïen una missió cultural de suport a la causa franquista. Partiren el 2 d'octubre de 1937 i retornaren a primers de febrer de 1938.

El 28 de gener de 1939 tornà a instal·lar-se Barcelona, on fou nomenat catedràtic d'història universal de la Universitat de Barcelona, president de l'Acadèmia de Bones Lletres, de l'Ateneu Barcelonès i de l'Escola de Bibliotecàries,^[1] i director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i de la delegació catalana del CSIC, on va mantenir una bona relació amb José María Albareda.

La seva apostasia del catalanisme queda reflectida en el llibre La reafirmación espiritual de España, un conjunt de conferències i articles publicats en diversos mitjans com La Vanguardia i d'altres i que va agrupar en tres parts. La tercera, titulada Unidad de destino. (Palabras a Cataluña), inclou l'article "En los comienzos de la paz. La falsa ruta", en què denuncia "els errors de la burgesia catalana"^[2][3] i canta les excel·lències del nou règim.

Quan s'ordenaren els seus papers després de la seva mort l'any 1942, es va trobar un escrit en el qual fa un compendi la seva ideologia, ja emmarcada en els principis del règim franquista. Hi declara que, si bé ell no militava en el partit únic, tampoc no s'oposava a la seva existència i que el 21 de setembre de 1936 s'havia adherit al Movimiento Nacional. S'hi declarava catòlic, apostòlic i romà, i refusava el comunisme, el socialisme, el liberalisme, l'anarquisme i el totalitarisme. Es considerava espanyol de cor i abjurava del catalanisme amb aquestes paraules:

"Nada tengo ni quiero tener con ninguno de sus grupos o matices".

Monàrquic per convicció i sentiment, es considerava súbdit del Comte de Barcelona i finalment declarava la seva adhesió a Franco.

Obres

• Texts de dret català (1913-1920)
• Els usatges de Barcelona (1919) amb Ramon d'Abadal i de Vinyals
• Les genealogies de Roda o de Meià (1920)
• Història de Catalunya (1922-1923) amb Ferran Soldevila
• Pròleg de l'assaig Noves proves de la catalanitat de Colom, de Lluís Ulloa (1927)
• Estudis d'història jurídica catalana (1929)
• Les Notes sobre el "Consolat de Mar" (1929)
• La cour comtale barcelonnaise (1935)
• Reafirmación espiritual de España (1939)

Referències

• Josep M. Mas i Solench Ferran Valls i Taberner: jurista, historiador i polític (2002) Edicions Proa.
• Parpal, J.A.; Lladó, J.M.: Ferran Valls i Taberner, un polític per a la cultura (1970), Edicions Ariel

1. Jump up↑ «Ferran Valls i Taberner». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
2. Jump up↑ Francesc Vilanova i Vila-Abadal, La falsa ruta de los regionalistas catalanes, a Espacio, Tiempo y Forma, sèrie V, História contemporànea, 1996, pàgines 189-205
3. Jump up↑ Ignasi Riera "Els catalans de Franco"pàg. 311-313

ANNEX

Base documental d'Història Contemporània de Catalunya.
El Franquisme ( 1939- 1975) - L' Autarquia ( 1939-1953)
 

" LA FALSA RUTA" . ARTICLE DE FERNANDO VALLS TABERNER A "LA VANGUARDIA"

Font:
VALLS TABERNER, Fernando: La Falsa Ruta. 1939: (Barcelona). " La Vanguardia". 15 de Febrer de 1939

Text:

La emoción de la llegada de Barcelona, al día siguiente de su liberación por el Ejército Nacional, y las intensas impresiones de los quince primeros días de nueva estancia en ella son algo inenarrable. Tantos y tan variados sentimientos se agolpan en el ánimo del que acaba de reintegrarse a su ciudad natal después del largo y doloroso martirio por ella sufrido, que no son para descritos fácilmente. Ni entra ello en mi propósito.

Al ponerme hoy otra vez en contacto con el gran público de Cataluña, merced a la amable invitación de LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, en calidad de colaborador de la misma, considero un deber hablarle, más que de emociones sentimentales, de razonamientos y criterios fruto de reiteradas meditaciones acerca del problema palpitante de la trayectoria espiritual de nuestra región catalana. Quienes, en otro tiempo, tuvimos en la vida pública de la misma, en cualquiera de sus aspectos: social, político, cultural, etc., o en varios de ellos a la vez, una representación más o menos calificada y notoria, tenemos, a mi juicio, en este momento augusto y decisivo la obligación de hablar clara y francamente a nuestros paisanos, de proclamar ante ellos la verdad a través de tantas experiencias dolorosas vislumbradas, de decir sinceramente nuestro pensamiento sin rebozo ni disimulo, sin subterfugios ni eufemismos, que sólo representarían propiamente deslealtad o cobardía.

Durante dos años y medio de ausencia y de peregrinaciones, mi evolución ideológica, que resaltaba ya en artículos y folletos por mí publicados en los años 1930-1935, se ha acentuado progresivamente, como resultado de la continuada observación de los acontecimientos y de la reflexión y el estudio frecuentes. Al reanudar ahora mi vida barcelonesa, he tenido ocasión multiplicada de constatar que las conclusiones a que principalmente por raciocinio había llegado desde mi lejanía de la región nativa, presente, empero, siempre en mi espíritu, coinciden especialmente con las que, derivando más que nada de una elaboración sentimental, me comunican aquellos amigos que han sufrido aquí la tortura inmensa de la tiranía roja y con los cuales he tenido el placer de conversar. Estas conclusiones por lo que se refiere específicamente a la trayectoria política de Cataluña en los últimos decenios del siglo XIX y en lo que llevamos del siglo presente, pueden resumirse en esta opinión:

Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista.

Múltiples factores han contribuido, en el decurso de un período bisecular, a la preparación de la magna tragedia española; y en el examen general de las responsabilidades escasos son, en la historia moderna de España, los hombres y las colectividades que puedan aparecer exentos de errores graves o de culpas. En la propagación de un subversivismo, cada vez más acentuado y más extendido por el cuerpo social de España, y que llegó por fin a producir la gran catástrofe, en la que hemos estado a punto de sucumbir para siempre, casi todos tuvimos parte. No me incumbe, ahora entrar a analizar otras causas, algunas más profundas y decisivas, de la tremenda convulsión española. Lo que creo de mi deber señalar, en este momento de salvación, a mis paisanos, como oportuna y saludable advertencia dirigida a ellos por un conocedor del asunto, es que uno de los factores de subversión, cuya reaparición se debe evitar decididamente, ha sido el catalanismo político, y aún, para simplificar la denominación, diremos el catalanismo, a secas. Este ha constituído la falsa ruta de la Cataluña contemporánea.

Catalanismo no ha resultado lo mismo que amor a Cataluña, aunque de buena fe aparecieran a muchos, en otro tiempo, uno y otro como cosas idénticas. Escrutando hoy el pasado próximo, podemos darnos cuenta, si la pasión o la terquedad no enturbian nuestra mente, de que el catalanismo, en su actuación política, contribuyó poderosamente al desarrollo del suversivismo en Cataluña, llevándolo hasta las capas sociales superiores. Huelga hoy por suficientemente notorio, entrar en detalles acerca de este extremo. Pero, además, hay que reconocer que el catalanismo resultó en definitiva un lamentable factor de disgregación, así con el respecto a la unidad nacional española, como también dentro de la misma entidad regional catalana, produciendo en ella una funesta separación, mejor diremos contraposición, que a veces, enconada por el odio político, llegó a parecer irreductible, entre los mismos catalanes, divididos en catalanistats y anticatalanistas, con lo que se inició ya, dentro de la misma Cataluña, una discordia profunda, que en el orden moral era un preludio de guerra civil vehemente y furibunda.

El catalanismo no logró casi nunca dejar de presentar una significación partidista; ni alcanzó a abandonar a tiempo unos derroteros que a la postre han conducido al país a la ruina. Nadie puede hoy honradamente dejar de confesar que, en fin de cuentas, el catalanismo, al término de su trayectoria, se ha vuelto contra Cataluña; y que incluso lo que un tiempo pudo tener de generosa aspiración renovadora, en medio de la general decadencia, lo que tuvo también de idealidad, desviada sin duda , pero llena de ingenuas ilusiones, lo que haya representado en cuanto a anhelos de reforma y de perfección , bien que exaltados y turbulentos , todo ello ha sido ignominiosamente prostituído y sacrificado en estos últimos años. Lo que, en medio de la equivocación general, hubiera en él de nobles ansias renovadoras y de esencias tradicionales, ha sido muerto últimamente por los corifeos separatistas, y a consecuencia de ello el catalanismo es hoy un cadáver. Para el bien de Cataluña y de España entera no lo podemos de ningún modo dejar insepulto.

Hay que liquidar, pues, un pasado equivocado, y en sus resultados desastroso; hay que reemprender el camino, volviendo al buen sendero. 

Cataluña es una realidad viva y no un prejuicio tendencioso; y para restaurar su vida y redimirla y dignificarla de verdad sólo hay un camino: despojarla de sectarismos, de mezquindades y de encogimientos, devolverle el buen sentido, librarla de megalomanías y de emperezamientos, de disipaciones y de frivolidades, de chavacanerías y de ridiculeces, y hacerla andar con fe, con amor y con el mejor espíritu por la ancha vía triunfal de la Nueva España, hacia un destino común lleno de promesas y de esplendores, de gloria auténtica y de progreso positivo. Y puesto que la Providencia, en el momento más angustiosos y de máximo peligro, nos ha salvado de una ruina irreparable, por medio de nuestro excelso Generalísimo y del glorioso Ejército Nacional, es necesario que la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación de la vida de Cataluña, reincorporada a España definitivamente. A la obra grandiosa de la reconstrucción de la Patria española emprendida por el Movimiento Nacional deben, pues, cooperar todos los catalanes efusivamente y con la máxima lealtad, sin reservas, sin recelos y sin regateos de ningún género; sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación renaciente, y salvador de nuestra civilización tradicional, al cual debemos gratitud perenne, adhesión inquebrantable y confianza plena amplísima, cual la merece por su genio extraordinario por su patriotismo insuperable y por su abnegación y esfuerzo admirables.

Després d’haver llegit el currículum, i des d’un punt de vista acadèmic, cal treure’s el barret. Però l'article és un libel!

Aprofundint una mica més un hom es pregunta si el movia la seva declaració de catòlic, apostòlic i romà, refusava el comunisme, el socialisme, el liberalisme, l'anarquisme i el totalitarisme, es considerava espanyol de cor i abjurava del catalanisme amb aquestes paraules: "Nada tengo ni quiero tener con ninguno de sus grupos o matices"...

O, vista la seva relació amb el Banco Popular de la seva família, el que el movia era la pela?

Finalment us acabo d’explicar l’anècdota que m’ha estimulat a escriure aquest apunt:

Tal com us he dit vaig anar a treure diners del caixer automàtic del banco Popular del costat de casa. Vaig introduir la tarja VISA i em vaig trobar amb una pantalla que deia (en castellà, of course): Quina llengua prefereix usar: Español, Francés, Inglés, Aleman, Portugués, Italiano...

I quina llengua creieu que manca?

El català!

Pur feixisme, nacionalisme espanyol, a l'any del Senyor de 2016, etc!

Joan A. Forès

Reflexions