Benvolguts,
Amb molt d’ironia en
Josep Vallverdú ens explica “coshas” sobre les monarquies decadents o sobre la decadència de
les monarquies, institucions de temps passats que han superat la
Revolució Francesa, les testes encara s’aguanten sobre les espatlles, però ja s’albira
el final…
En aquest dies que l’usurpador
del paper de cap d’estat espanyol i
usurpador de la màxima autoritat de l’exèrcit
franquista, apareix sovint en els telenotícies, un hom es pregunta què hi
pinta un militaret fent d’uixer i obrint i tancant les portes del palau d’Ali
Babà?
En Vallverdú
didàcticament ens explica que la monarquia és una institució medieval,
antiquada, “rocs
incrustats en l'argila del cos social”, passada a absolutista i que
en general ja no s’estila. Excepte en algun país europeu, entre ells el Reino de España que llueix una monarquia franquista,
entronitzada pel dictador (Caudillo de
España por la gracia de Diós) abans de morir-se. A Espanya ja els va bé
perquè el cos social està infectat i abduït
per un virus
fonamentalista anomenat franquisme
sociològic i és que després de 40 anys
de franquisme
franquisme i de 40 anys més de franquisme borbònic, acompanyat de
les immenses
mentides històriques que propaguen les
escoles del règim, per acció i per omissió, el franquisme sociològic ja els va bé, ja els
complau, ja els droga, ja els narcotitza adequadament. Els que vàrem
viure i patir el franquisme ens fem creus que la gent jove i no tant jove que
no varen viure en temps de Franco, no hagi estudiat, ni sàpiga que hi va haver una guerra de 3
anys i una dictadura de 40. Com a exemple de la mala manera d’educar,
per omissió,
podeu veure l’apunt:
I heu de saber que els Borbons
eren amagats al darrere de la dictadura, esperant millors temps per tornar a
esdevenir monarques
i per tornar a robar com sempre havien fet i com s’està veient amb els papers de
Panamà, el Juanca, la Pilar, la Corinna i la mare que els va parir....
En Josep Vallverdú, que no ha llegit la nostra introducció al franquisme sociològic, acaba preguntant-se perque no han aparegut partits republicans, i segueix explicant, molt suaument, quines pintoresques circumstàncies van portar
l'actual monarquia a instal·lar-se a Madrid: un dictador, il·luminat segons ell
mateix pel mateix Déu, instaura la
monarquia. Tassa i mitja.
Vegem l’article d’en Josep Vallverdú:
20 abril 2016 2.00 h
TRIBUNA
Monarques
Josep Vallverdú – Escriptor
Josep
Vallverdú i Aixalà (Lleida, 9 de
juliol de 1923)[1] i
té per tant 93 anys! És un narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista de reconeguda trajectòria en la literatura infantil. A causa de les tropes i
bombardejos de Franco, la família marxà de Lleida. Es refugiaren a Puiggròs i
després a Sant Martí de Maldà. Al final de la guerra civil se'n tornaren a Lleida i
al cap d'un any se'n van a Barcelona perquè
en Josep estudiés Batxillerat. El 1945 es llicencià en Filosofia i Lletres per
la Universitat de Barcelona. Durant molts
anys exercí de catedràtic d'institut.[1]
L'any 2000 va
rebre el Premi d'Honor de les Lletres
Catalanes.
“Cada vegada més les monarquies reculen, es mantenen com rocs incrustats
en l'argila del cos social
Monarquia etimològicament vol dir govern o autoritat
d'una sola persona. En principi, un rei és un manaire absolut. Les monarquies van
existir des de l'Edat Antiga, i les absolutes en foren el model extrem: corones
dures, amb més o menys crueltat, generalment sense dissimular-la.
Amb el pas del temps, d'aquella institució que
havia persistit durant tants de segles, se'n va tamisar el paper del rei,
fent-lo regnar però no governar: les funcions de legislar passaren a un
Parlament i les de govern immediat, a un primer ministre i el seu gabinet. Ens
valem dels tres poders, legislatiu, judicial i executiu. Els monarques, en el dia a dia
parlamentari, tenen avui el paper de sancionar les lleis aprovades pels parlaments
elegits pel poble i presidir cerimònies.
És clarament fora de lloc que un monarca traci les línies de la política
o intervingui en querelles de poder entre partits. El rei o reina del Regne Unit no obre la
boca en qüestions polítiques. Algun rei de més al
sud ho ha fet darrerament i ha deixat astorat tothom.
El rei no l'elegeix el poble. I en una atmosfera democràtica, aquesta
anomalia fa de mal pair, no encaixa bé.
Per això, en el panorama dels països
desenvolupats, queden sols algunes monarquies al vell continent, la nostra
Europa, precisament perquè és vella. Cada vegada més les monarquies reculen, es mantenen com
rocs incrustats en l'argila del cos social.
Poden ser respectables els membres reials només si són modèlics en
l'exemple de dignitat i consistència moral. Queden com a símbols residual, i es
mantenen en decadent equilibri, un equilibri que malgrat tot no durarà sempre.
La monarquia és un sistema antiquat i l'evolucionat cos social valora avui
més les realitats del progrés dia a dia tripulat pels que ha escollit a les
urnes, que no pas els símbols i les decoracions.
Darrerament diversos reis i reines o bé han fet
personalment fallida en aspectes ètics, o membres de la família han comès
atzagaiades, desviacions o barrabassades, purament i simplement. No poden
sorprendre's, doncs, si veuen que la gent els gira l'esquena, fa manifestacions
en contra i els caricaturistes de premsa i guionistes de televisió aprofiten el
pastís ofert.
Entre nosaltres, a
molts els semblava que això de la monarquia era un mal menor, perquè es veia
com una peça sòlida al cim del país, que no el deixava trontollar. Ara, a la vista del que passa en moltes
famílies reials, s'han desenganyat i passen a engruixir les files dels pro
republicans o simplement demanen que desaparegui d'una vegada un estol de
persones amb força defectes, que han perdut representativitat després de quedar
contaminats d'irregularitats i ja no poden ser model de ningú quan ells
mateixos han caigut en descrèdit. Ningú no
ha de compadir-los, són persones que saben el que fan i si van fer maleses era
perquè confiaven que l'excepcionalitat del seu rang els deslliuraria de cap
investigació.
Un monarca és persona superaforada, ves per on.
És clar que sempre existeix un nucli, generalment
conservador, que advoca per la continuïtat de la monarquia;
tendències així poden existir en qualsevol sistema, es tractaria d'un partit més, monàrquic, i ja
es veuria si mai aconseguiria prou vots per imposar-se.
Entre nosaltres creix la desafecció envers la casa reial i és per a molts
inexplicable que no es produeixi la formació de partits i agrupacions de signe
republicà.
Arribat el moment, un
referèndum podria clarificar les coses. Pensem que règims de
característiques molt sòlides s'han desfet en un instant: Gorbatxov amb un cop de ploma liquidà l'URSS i
unes eleccions només municipals el 1931 van portar a l'exili el rei Alfons
XIII, rei d'Espanya. Costa d'entendre que en un sistema parlamentari, i més si
darrerament a l'Estat s'ha produït la creació de nous partits, no n'hi hagi cap
que porti les sigles republicanes declaradament, excepte la històrica Esquerra
Republicana de Catalunya. Com si el fet
de l'existència de la corona barrés el pas a cap partit que aspirés a obtenir
prou empenta per arribar, ampliant el nombre de votants del seu programa, a
plantejar un referèndum sobre monarquia o república. Cal, finalment, recordar quines pintoresques circumstàncies van portar
l'actual monarquia a instal·lar-se a Madrid: un dictador, il·luminat segons ell
mateix pel mateix Déu, instaura la
monarquia. Tassa i mitja.
Sort que nosaltres, a Catalunya, passem de la jugada.
Josep Vallverdú
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada