Benvolguts,
El professor López Bofill
toca allò que no sona! I ben tocat!
És un article per fer-nos
pensar moltíssim, perquè d’aquesta assumpció n’ha de sortir el nostre
capteniment futur en la relació entre la llengua dels invasors i la llengua
autòctona i en igualtat de condicions la provinença de l’unionisme actual entre
la ideologia espanyolista d’alguns dels descendents de les forces d’ocupació i
dels immigrants i la ideologia espanyolista de part de la burgesia autòctona.
Jo recordo que durant la
dictadura, en temps que en Marsillach feia televisió en programes del tipus “Silencio
se rueda”, fou entrevistat, crec que a la revista Triunfo sobre el tema de la
llengua i ell va respondre, no sé si orgullós o no, que a casa seva després de
la guerra es parlava castellà i que ell havia après el català de les minyones,
que pel que sembla no li havien ensenyat només això...
Per assumir la tesi que l’Hèctor
López Bofill defensa hem d’analitzar tots els detalls de l’escrit:
L’autor parteix de la
constatació que no hi ha cap estudi històric científicament
solvent i àmpliament documentat, que demostri que el franquisme va practicar
una política conscientment colonitzadora a través de la immigració econòmica
castellanoparlant amb la voluntat no sols d'eliminar la llengua sinó també la
comunitat nacional catalana. Això implica el fet que no hi ha cap
estudi però no significa que la política esmentada no existís!
Però com que “de meigas
haberlas haylas”, en López Bofill
en treu la conclusió que hi ha hagut dues vies per la colonització, i proposa
que si la immigració va fer de “colonitzador involuntari” probablement va ser perquè la “colonització voluntària” la va fer en bona part
l'oligarquia autòctona...
I entra de ple a la
premissa que no s’acostuma a dir i que és que aleshores topem
amb el gran tabú que ha d'acarar la Catalunya del present, a saber,
que vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que
aquest fet ha generat una societat dividida essencialment en dues comunitats.
Toca a continuació un
tema marginal, però que serà fonamental, que és que la nova immigració ha
suposat l'aparició de noves comunitats a Catalunya per bé que la lluita consisteix precisament a determinar si la integració d'aquestes noves comunitats es
canalitza a través de l'imaginari català o a través de l'imaginari espanyol...
Explica, amb dolor, que el partit que més
lluità per conservar la unitat civil durant el final del règim franquista i la
Transició, el PSUC, té en el present uns hereus que tant militen en el bàndol de l'independentisme com
en el bàndol de l'espanyolisme més acèrrim...
I evidentment ha de concloure
que posats a fer insinuacions, potser ens ajudaria a entendre
la realitat sociològica de l'unionisme actual si
entenem que està vinculat o bé a la immigració espanyola no integrada o bé als cercles amb
ascendents propers a la burgesia que va donar suport a Franco.
Finalment proposa que el
desconeixement, la mancança, dels estudis profunds sobre la ocupació
franquista, la immigració i la seva relació amb l’actual diferenciació entre unionistes i
independentistes ens obliga a aplegar
documentació per embastar una obra que tingués per objecte acostar-se a la veritat malgrat totes les sensibilitats que
es puguin ferir i el cost que pugui suposar haver de mirar directament als ulls
la bèstia dels nostres temors.
Vegem l’article, i llegim-lo amb reverència:
TRIBUNA
Els tabús
Hèctor López Bofill - Professor
de Dret UPF
“Si, com diu el grup Koiné, la immigració va fer de “colonitzador
involuntari” probablement va ser perquè la “colonització voluntària” la va fer
en bona part l'oligarquia autòctona
Dins el manifest impulsat pel grup Koiné, en denunciar el procés
d'implantació del castellà a Catalunya durant el franquisme, es pot llegir que el règim va
fer servir per als seus propòsits de promoure l'extinció de la llengua catalana
“una immigració arribada de territoris
castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”. Aquesta expressió fou la que va suscitar les reaccions més irades contra el
manifest i no sols entre els contraris
al procés de secessió i partidaris del bilingüisme sinó també entre alguns independentistes que, pel cap
baix, van qualificar la iniciativa, i la frase en qüestió, de “desafortunada”.
Com tots els plantejaments que toquen el tendre
d'una societat i
que provoquen confrontació, amb tota probabilitat l'associació entre dominació
lingüística i immigració espanyola castellanoparlant durant la dictadura té un
fons de veritat. Malgrat tot, però, no hi ha cap evidència històrica, en el
sentit que no hi ha cap estudi històric
científicament solvent i àmpliament
documentat, que demostri que el franquisme va practicar una política conscientment
colonitzadora a través de la immigració econòmica castellanoparlant amb la
voluntat no sols d'eliminar la llengua sinó també la comunitat nacional
catalana. I segurament no
existeix aquest treball, ni tan sols el projecte de realitzar-lo des d'uns
paràmetres acadèmics rigorosos (ni que sigui per desmentir la tesi de la
colonització) perquè
topem amb el gran tabú que ha d'acarar la Catalunya del present, a saber, que
vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que aquest fet ha generat una
societat dividida essencialment en dues comunitats (tal vegada
caldria sostenir que la nova immigració ha suposat l'aparició de noves
comunitats a Catalunya per bé que la lluita consisteix precisament a determinar
si la integració d'aquestes noves comunitats es canalitza a través de
l'imaginari català o a través de l'imaginari espanyol, però ara això seria
secundari).
No cal dir que un estudi d'aquesta mena sobre el
suposat paper d'imposició d'una hegemonia nacional a través de la immigració
andalusa, extremenya o castellana entre 1939 i mitjan anys setanta
tal vegada hauria de tenir present la col·laboració activa de les elits franquistes catalanes
que van optar per autodestruir la seva identitat nacional a canvi de conservar
un poder econòmic en part promogut a través de l'explotació de les masses
obreres procedents de les diverses parts de l'Estat. Si, com assegura el grup Koiné, la immigració va exercir el paper de “colonitzador
involuntari” probablement fou perquè la “colonització voluntària” va ser perpetrada en
bona part per l'oligarquia autòctona. Però
totes aquestes conjectures no passen de meres intuïcions sense una genealogia
del passat recent que, posats a fer insinuacions, potser ens ajudaria a entendre la
realitat sociològica de l'unionisme actual vinculat o bé a la immigració
espanyola no integrada o bé als cercles amb ascendents propers a la burgesia
que va donar suport a Franco.
És curiós que l'únic autor que gosà endinsar-se
amb una certa minuciositat en les agressions del feixisme contra la llengua i
la cultura catalanes, Josep Benet a través de la seva obra L'intent
franquista de genocidi cultural contra Catalunya, fos un dels màxims
representants del partit que més lluità per conservar la unitat civil
durant el final del règim i la Transició, el PSUC, els hereus del qual en el
present tant militen en el bàndol de
l'independentisme com en el bàndol de l'espanyolisme més acèrrim. Però l'estudi
de Benet fou publicat en un període molt proper als fets que analitzava (la
primera edició és de 1973) i no entrava a fons en la delicada qüestió dels lligams entre
política d'assimilació cultural i política d'immigració.
Potser caldria que algun historiador o algun grup
d'historiadors en actiu (no haurien de jugar les universitats catalanes un
paper protagonista en això?) comencessin a aplegar documentació per embastar una obra que tingués per
objecte acostar-se a la veritat malgrat totes les sensibilitats que es puguin
ferir i el cost que pugui suposar haver de mirar directament als ulls la bèstia
dels nostres temors.
Hèctor López Bofill
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada