Benvolguts,
L’Oriol Izquierdo, sempre
clarivident, explica com no podria ser de cap altra manera que els papers de
Panamà o d’altres semblants demostrin que tothom roba, els EUA ens roben, Europa
ens roba, Espanya ens roba, Catalunya ens roba.
Sembla una raonament
força lògic. El començament de l’article és molt clar: El fet que més em sorprèn d’això de Panamà és que em
sorprengués tan poc...
Ens roben perquè estan defraudant,
estan cometent frau fiscal, estan deixant de pagar els impostos que el govern podria utilitzar per millorar l'estat del benestar. I que els que no en
sabem tant no podem deixar de pagar. I per tant ens roben! I explica l’evident
mecanisme per fer-ho. El raonament diu que d’entrada els possibles defraudadors són els que guanyen molts
diners, Bertin Osborne, Àlex Crivillé, Carles Vilarubí, Pilar de Borbon (de tapada del seu
germà), José Manuel Soria, Mario Vargas Llosa, Núñez (i Navarro?), Arias Cañete
& his family, David Cameron, Urdangarin, Cristina & family?, Messi i
família, e tutti quanti... A continuació explica que hi deu haver
intermediaris que ajuden aquesta pobra gent a defraudar i a continuació explica
que encara que una gestoria de luxe no hagi
defraudat mai, algun dia s’ha de començar i aleshores l’experiència dels altres
que ja són dintre del crim organitzat els
ajuda a realitzar les seves primeres operacions...
Per concloure, Il·lustro
el cas amb un parell d’acudits gràfics. En el primer, d’un genial ninotaire
americà, el nen diu: Papi, estic considerant fer carrera en el crim organitzat. I
el pare respon: Govern o sector
privat? I el pare continua: Jo personalment suggereixo el Govern. Aquests no van mai a la
garjola...
En el segon, del nostre ninotaire
JAP, veiem una altra genial interpretació de com el crim s’està organitzant
encara més:
Vegem l’article:
De Panamà ençà
«El fet que més m'ha sorprès del cas dels papers
de Panamà és que se'n facin tants escarafalls, com si tot això vingués de nou a
tothom»
10.04.2016 22:00
El fet que més em
sorprèn d’això de Panamà és que em sorprengués tan poc. Vull dir que, en comptes de venir-me de nou, la trama té per a mi un cert
aire de ‘déjà-vu’. Perquè cada vegada que ens n’actualitzen la
informació em tornen al cap les confabulacions dels personatges de ‘El jardí dels set crepuscles’,
dirigides des de les ombres més impenetrables per un enigmàtic W. Suposo que quan Miquel de Palol va
ordir la seva història, publicada el 1989, tenia al cap alguna cosa així com la Trilateral, aquella organització
vinculada a Rockefeller que alimentava les teories de la conspiració cap als
anys setanta.
La impressió, ara, és
que no hi ha pas una organització que conspiri per dominar i no deixar de
dominar tots els ressorts del poder, sinó més aviat una plèiade de sàtrapes que només miren
per ells i per garantir-se unes jubilacions daurades a prova de qualsevol
accident. O sóc jo, que no tinc una mirada
gens conspiranoica i no en sé llegir els signes. O potser és que la Trilateral ha esdevingut,
finalment, una gestoria de luxe…
Doncs el fet que més
m’ha sorprès del cas dels papers de Panamà és que se’n fessin tants
escarafalls, com si tot això vingués de nou a tothom. I no entenc per què ens hauria de
venir de nou. Al cap i a la fi, què té d’extraordinari el cas?
Em fa l’efecte que no és cap anomalia, ni cap desviació, sinó la més alta
expressió del sistema econòmic global que ens regeix i l’organització social
que se’n desprèn.
Diguem-ho clar: un sistema i una organització que han posat als
fonaments l’especulació. I que han fet de l’elusió fiscal l’oli que en greixa
tots els engranatges.
Més clar encara: qui no té papers a Panamà? No pas qui no n’ha volgut, sinó qui no n’hi podria tenir ni
que ho volgués. Heu vist la
llista de noms que esquitxa la cosa? Aleshores, us imagineu Pilar de Borbó o Cameron, posem per cas o, encara més, Lionel Messi i Àlex
Crivillé fent les gestions que
sigui que cal fer per crear una ‘off-shore’ d’aquestes? No deu ser que els qui els portaven els
comptes van fer el que solien fer els qui duien comptes de magnitud suficient? No, no
és que pretengui exculpar-los: si el teu gestor t’estafa o estafa la hisenda pública, ni
que sigui a favor teu i ni que no hagi seguit ordres teves, tens un problema.
Ho reitero: quan he sentit les explicacions de Crivillé, posem per
cas, que dec ser procliu a escoltar amb simpatia perquè és una mica com dels
nostres, he tingut ben bé la impressió que
s’havia deixat dur a vendre. Que ell
havia fet els calers moto amunt moto avall i els qui li endreçaven la cosa
havien fet el que tocava.
El que tocava. Ves si no havien de fer allò
que feia tothom. Aquest és el mal. I és un mal que ens té del tot corcats.
Sí, avui tothom presumeix que no espera rebre duros
a quatre pessetes. A casa se’n diria així, però segur que la imatge val de cap
a cap del món que té el Panamà per centre d’operacions.
Tothom sap que no n’hi ha, de duros a quatre
pessetes, oi? Aleshores, per què continuem pensant que els nostres diners –els
teus, els seus, els de cadascú– justifiquen un tracte excepcional? Que rendeixin
molt i de seguida. Que es beneficiïn d’exempcions extraordinàries. L’elusió no és un
mal dels altres. És part indestriable de la relació mecànica que tenim amb
Hisenda. Se’ns dóna per suposada. Hisenda ens la dóna per suposada. I
pitjor per a tu si per algun antic escrúpol de responsabilitat no hi jugues.
Que m’equivoco? Aleshores,
com voleu que ningú es prengui res seriosament i de bon de veres?
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada