20/04/2016. Pere Bosch i Cuenca. Inestabilitat congènita. Prou d’eufemismes! El règim actual no és “de normalitat democràtica” sinó d’”anormalitat no democràtica”. No és normal que es passi sense solució de continuïtat d’una dictadura feixista a un règim democràtic sense que els col·laboradors, falangistes, militars, jutges, i institucions com l’Esglesia, no hagin de rendir comptes dels crims i les atrocitats que varen perpetrar..

Benvolguts,

Tothom en el Reino de España fa trampa. I no parlem només dels polítics, dels monarques i dels banquers. Per què els comentaristes, inclosos els catalans, i entre ells periodistes tant brillants com en Pere Bosch i Cuenca parlen amb eufemismes i s’empenyen a definir l’actual règim polític espanyol com a democràtic, “de normalitat democràtica”? Jo més aviat el definiria com a Règim d’anormalitat no democràtica. No crec que el mot normalitat ni el mot democràtica siguin en absolut aplicables en aquest cas!

·         És normal i democràtic que una monarquia (batejada com a hereditària!) sigui entronitzada directament pel dictador usurpador de les funcions de Cap d’estat durant quaranta anys Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Diós?

·         És normal i democràtic que es passi sense solució de continuïtat d’una dictadura feixista a un règim democràtic sense que els col·laboradors, falangistes, militars, jutges, institucions com l’Esglesia no hagin de rendir comptes de les atrocitats que varen perpetrar?

·         És normal i democràtic que els franquistes no vagin ser jutjats i eventualment condemnats per un Tribunal Internacional com el de l’Haya pels crims comesos durant la guerra i els quaranta anys següents?

·         És normal i democràtic que a la mort de Franco no es revertís al règim anterior (la II República Espanyola) que ell i els seus sicaris, amb armes, amb togues, amb casulles, havien destrossat?

·         És normal i democràtic que les nacions, com Catalunya, subjugades i anorreades pel règim franquista durant quaranta anys no tinguessin cap compensació, com per exemple retornar a les condicions del juliol del 1936, o fer un referèndum per tal que els seus ciutadans decidissin si volien esdevenir independents i al mateix temps decidissin si volien dictadura, monarquia o república?

·         És normal i democràtic que es no jutgi internacionalment els actes del franquisme, com la creació de centenars de camps de concentració i centenars de presons amb presos castigats durant anys sense judicis de cap mena i afusellats sense cap consideració?

·         És normal i democràtic que els assassinats dels seus enemics quedessin sense càstig?

·         És normal i democràtic que es vagi passar per alt el genocidi que el règim franquista va cometre a Catalunya, amb l’ocupació militar, civil i eclesiàstica, amb la prohibició durant quaranta anys de la llengua i la cultura catalana, amb la crema i l’espoli de milers de llibres i documents de les institucions republicanes, i és normal i democràtic que el règim borbònico-franquista nascut en la transacció (que no transició) encara no hagi revertit als seus legítims propietaris el que el règim franquista els va robar?

·         És normal i democràtic que no es vagin castigar els assassinats de polítics contraris al franquisme, com el President Companys, en Carles Rahola, en Joan Peiró, el Salvador Puig Antich, en Julian Grimau, i milers d’altres, sense ni esment de les atrocitats que s’havien comès durant quaranta anys?

Per tant siguem clars i res d’eufemismes. El règim franquista es va transmutar a partir del 1975 en règim borbònico-franquista i d'acord amb el que hem exposat l’única denominació que es mereix aquest règim és el de:

Règim d’anormalitat no democràtica...

Vegem l’article d’en Pere Bosch i Cuenca i siguem conscients del que ell en diu Inestabilitat congènita espanyola, que és el producte, només en el segle XX, de:

 45 anys de dictadura, 3 de guerra, 29 de govern inestable i 23 d’anormalitat no democràtica:

20 abril 2016 2.00 h

KEEP CALM

Pere Bosch i Cuenca. Inestabilitat congènita

Avui es compleixen 123 dies d'ençà de les darreres eleccions a Corts; o, dit a l'inrevés, en resten 13 per evitar que tornem a desfilar per les urnes. Sóc conscient que repeteixo l'inici de fa quinze dies, però no volia deixar de reblar el clau en aquesta qüestió. Fa pocs mesos, alguns opinadors es delien amb el suposat caos de la investidura catalana; avui, resten impotents davant el trencaclosques impossible de la política espanyola.

Els precedents apunten a una inestabilitat congènita de la política espanyola, amb escenaris tan convulsos i incerts com l'actual

No es tracta d'un escenari totalment nou. Malgrat la imatge fictícia dels darrers anys, hi ha prou precedents d'un panorama convuls si resseguim la història. El segle XIX espanyol es caracteritza pels canvis polítics constants, fets a cop de sabre. Si ens fixem en el segle passat, el panorama tampoc no és excessivament civilitzat. De fet, bona part de la centúria apareix dominada per règims dictatorials: 6 anys amb Primo de Rivera, 1 amb Berenguer, 37 amb Franco i 1 més fins les eleccions del 1977; en el cas del Generalísimo, segons el territori des d'on es comptin. En total, 45 anys en dictadura. Els 55 restants, Espanya té períodes d'inestabilitat extrema. Els vint primers en són una bona mostra. Entre el 1902 i el 1923, trobem 32 caps de govern diferents, més d'un per any. El punt culminant d'aquest caos es produeix entre el 1917 i el 1920, quan es succeeixen 9 presidents diferents, un per trimestre. No deixa de resultar il·lustratiu, per exemple, que Manuel García Prieto, que va rebre el projecte d'Estatut de mans de la delegació catalana el 29 de novembre de 1918, hagués estat investit a principis de mes i ja no ho fos una setmana després, quan aquest es debatia al Congrés. La República tampoc no fou un període d'estabilitat. 

En conjunt, doncs, el segle XX espanyol es resumeix en:

45 anys de dictadura, 3 de guerra, 29 de govern inestable i 23 de normalitat democràtica.

L'escenari actual, doncs, no és nou. Contràriament, resulta més idoni afirmar que Espanya retorna a una inestabilitat congènita.

Pere Bosch i Cuenca

Joan A. Forès

Reflexions