Benvolguts,
En Mas-Colell ens proposa el dia 1-O el que més o menys s’ha acabat fent 10 o 12 dies després. Vegem-ho!
És curiós l’exercici que estem fent de rellegir i comentar un
article que no havia estat comentat quan fou escrit, i veure si les
aproximacions i la solució als problemes continuen sent vàlides o no. En aquest
cas rellegim i comentem un article de l’Andreu Mas-Colell publicat el dia 1-O, el dia dels atacs furibunds de les forces d’ocupació
espanyoles. I ara se’ns va obrint el panorama i sabem que hi ha tres
consideracions a fer sobre els mateixos escenaris en tres moments diferents:
·
A primera hora del matí, quan
s’obriren els col·legis electorals i varem començar a veure les caravanes de furgonetes
de les forces espanyoles passar rabent davant dels col·legis i adressant-se a
objectius que no sabem qui havia fixat…
·
A mig matí quan a través dels telèfons
mòbils vàrem comprobar la magnitud de la tragedia i varem veure vídeos de la
violència de guerra dels grisos i els verds atacant col·legis electorals
destrossant ulls amb bales de goma i caps malmesos amb cops de porra i de cuirasses
a més de les portes de les escoles destrossades a cops de mall i del material
escolar escampat i robat junt amb urnes i paperetes. Més de 1000 ferits amb
menyspreu de sexe i d’edat…
·
I ara que sabem que expressament no hi
va haver coordinació entre les tres forces de l’”ordre”, perquè el coronel de
la guardia civil Pérez de los Cobos que havia estat nomenat pels jutges
responsable de l’operació “Referèndum” va negligir les seves funcions, no es va
reunir amb els tres cossos policials i va deixar que els atacs de les policies
armades i de la guàrdia civil a col·legis perfectament ubicats, allà on havien
de votar els membres del Govern i les personalitats locals o observadors
estrangers, es fessin sense cap control ni coordinació…
Un cop perpetrades les accions de les policies espanyoles hem
hagut de sentir per ràdios i televisions espanyoles com no hi va haver cap referèndum ni es
va fer mal a ningú. La jutgessa o la fiscal va fins i tot explicar que només
s’havia ferit un 0,0037% dels votants, quantitat
negligible...
I amb aquest pròleg podem veure què havia escrit l’Andreu
Mas-Colell i saber si els seus neguits eren els mateixos que els nostres. Veiem
que el seu neguit anava adreçat més que res a prevenir el Govern català de
vigilar sobretot que les nostres accions des d’aquell moment no fessin cap pas
que pogués alterar o incidir en la relació entre Europa i la a punt de néixer
República catalana. Per això ens dóna consells sobre “the day after”!
Nosaltres hem explicat les accions policials al llarg del dia, en Mas-Colell,
com el Tito B. Diagonal vola més alt.
Com podem veure els neguits d’en Mas-Colell no feien part dels nostres
neguits. Ell es mira l’estratègia i nosaltres només ens mirem la tàctica. Tanmateix
hi ha un frase llatina molt coneguda que diu: “primum vivere et deinde philosophari”.
Vegem l’article:
El primer dia del que ve després
Tinguem-ho ben
present: arribats on hem arribat, Europa és un factor determinant del nostre
esdevenidor
Andreu
Mas-Colell
01/10/2017 20:23
El primer dia del que ve després /
FRANCESC MELCION
Quin dia! Orgull.
És el sentiment després de l’1-O. Un poble que es comporta com ahir ho va fer el català no podrà ser
vençut. Avui ens hem llevat amb el cap i la moral molt alts. Avui som més
forts, i ens hem de sentir més segurs que fa un mes. El camí cap a l’1-O, i l’1-O, han generat un
impacte en l’opinió pública internacional que no
afavoreix gens el govern central. L’actuació
del govern espanyol (la brutalitat, les acusacions de sedició...)
davant una mobilització exemplar de la gent ha causat revulsió. Catalunya ja és a
la llista de problemes en
els quals Europa sap que, tard o d’hora, s’haurà d’implicar.
Un referèndum amb tots els ets i uts no l’hem aconseguit fer.
Sempre hem sabut que el govern del PP el podria desnaturalitzar si estava
disposat a acceptar el cost de posar-se en evidència internacionalment. Ho
estava i s’hi ha posat. Ells sabran el que es fan.
Catalunya ja és a
la llista de 'problemes' en els quals Europa sap que, tard o d’hora, s’haurà
d’implicar
I nosaltres què
farem, ara? Més enllà de les accions reactives de protesta que poden tenir lloc
aquesta setmana, una opció és mantenir
una posició ofensiva i anar directament a la DUI. Al cap i a fi, la
independència té majoria al Parlament
i si se’ns impedeix sistemàticament fer el referèndum que correspondria no ens
podem paralitzar tot donant la clau del nostre futur a qui no ens vol bé. No
discuteixo, per tant, la legitimitat de la DUI.
Però crec que la pregunta que ens hem de fer és una altra, la de l’oportunitat:
¿on ens
porta una DUI immediata? Potser
decebré algú si dic el que a mi em sembla evident: d’aquí un mes Catalunya no serà independent. Si no hem tingut prou força per fer el
referèndum que volíem, difícilment en tindrem per proclamar i afermar un estat
independent. En si mateixa aquesta
observació no desqualifica l’opció de la DUI.
Es pot argumentar que un final d’etapa èpic
té valor. Tampoc ho discuteixo. Si el govern central continua cometent errors, ho tenim
garantit. Però pot ser un final patètic si no en comet tants, amb un
govern de la Generalitat
retorçant-se en el vent (“ twisting
in the wind”, diuen els anglesos [els penjats]), exposat
a la penosa evidència de no poder comptar amb la plena obediència de jutges, policies
o empreses [encara
menys hi podem comptar ara que a més van contra nostre] (a l’hora,
per exemple, de recaptar impostos), i perdent, dia a dia, el suport
internacional que ha anat guanyant. La DUI a curt termini és, doncs, un risc que cal avaluar amb el cap fred i sense confiar en excés
en els errors de l’adversari.
Pitjor que la DUI seria que féssim la DUI per falta d’una altra cosa. S’ha
imposat massa la idea que el govern de la Generalitat
només té dues alternatives: la DUI o
convocar unes eleccions autonòmiques que, inevitablement, connotarien desfeta i
retorn a la política autonòmica tradicional. Però, en les circumstàncies
actuals post 1-O, hi ha altres opcions.
S’ha imposat
massa la idea que el Govern només té dues alternatives: la DUI o convocar unes
eleccions autonòmiques. Hi ha altres opcions
Només un exemple.
Imagineu-vos que s’anuncia, amb una certa solemnitat, que no es renuncia a res,
però que
durant un temps, d’entre un i dos anys, no es recorrerà a la
unilateralitat (en
podríem dir una “suspensió activa i temporal de la unilateralitat”).
Es tractaria d’un missatge que s’enviaria ben alt als ciutadans de Catalunya,
d’Espanya i, sobretot, del món. Per descomptat, continuaríem lluitant contra
totes les agressions, passades i futures, a la Generalitat, i persistiríem a
fer sentir la nostra veu arreu (aquesta és la part “activa”). Per què procedir així?: doncs perquè sempre hem sabut que la lluita
serà llarga, perquè convé mantenir les estructures de resistència, per anar
sumant sectors catalans que encara no han fet el pas o que tot just l’estan
fent i, sobretot, perquè això serà aplaudit en un món que fixarà la mirada en
el govern espanyol amb l’esperança que aprofiti el que interpretarà com a mà
estesa. A ulls europeus, i
del món, la banda catalana del conflicte es carregaria de raó. Faig
constar que no és el mateix un encadenament de moviments tàctics en el dia a
dia que impliqui,de facto,
l’absència d’unilateralitat durant un període que una situació en què es fa un
anunci previ de no unilateralitat per al mateix període. Això segon té molta més força i envergadura
estratègica. Indica que continuem prenent la iniciativa i que no anem a remolc. També crec que no s’hauria d’anar més enllà en
compromisos previs. Al final del període tot queda obert.
Si no se segueix
el camí de la DUI, l’horitzó màxim
d’unes eleccions autonòmiques són dos anys. Caldria, esclar, sospesar la
possibilitat d’anar a eleccions a curt termini. Sé que és perillós i jo mateix
he escrit que si el president acaba dissolent el Parlament i convocant eleccions autonòmiques seria un senyal de desfeta. Per
tant, caldria ser molt curós. Després d’un 1-O que ens
enorgulleix i ens enforteix, unes autonòmiques no serien un pas enrere si, i
només si, es complís una condició: que Junts pel Sí es tornés a presentar amb un programa
similar al que acabo de descriure, i que, com el 27-S, els tornéssim a donar un
caràcter de plebiscit. Com ja vam dir el 27-S, si no podem
comptar-nos en un referèndum ens comptarem aprofitant els processos electorals
impossibles de prohibir. Afegeixo un
matís important: si el govern de Madrid pretén destituir el president o el
vicepresident, llavors el camí de les eleccions no l’hem d’emprendre. Els
facilitaríem la feina.
Tampoc hauríem
d’oblidar que el 2019 hi ha
eleccions europees, una altra magnífica oportunitat de comptar-nos i enviar un
missatge potent de la vocació europea de Catalunya.
Tinguem-ho
ben present: arribats on hem arribat, Europa és un
factor determinant del nostre esdevenidor.
Reflexions
La bola de vidre d´en MC funciona. Interpreto que l´opció Eleccions Autonòmiques és la que convé.
ResponEliminaEspero una actuació contundent i brillant del President Puigdemont en la seva compareixença al Senat i després.......