Benvolguts,
Avui en el directe.cat hi trobem un
magnífic, documentat i molt explicatiu article sobre les sortides polítiques que
Catalunya té en aquests moments. S’anomena El fals dilema. Recordem com amb un
títol semblant, La falsa ruta, Fernando Valls y Taberner aquest franquista del 1939 va incloure-hi la següent frase, amb la tesi que 80 anys després continua sent molt actual:
La
falsa ruta. La tesi de
l’article és que la culpa de la guerra no fou dels falangistes, dels feixistes,
dels militars i de l’Església, sinó dels catalanistes que eren molt
dolents!
L’autor de l’article, Josep Pinyol i Balasch, autor de memorables articles recollits en aquest Bloc,
l’esmenta amb tota la intenció usant l’expressió El fals dilema com a títol de l’article.
De fet en Josep Pinyol ens explica el context actual i la possible
continuació de la mort anunciada de
la no-nata República catalana. O
sigui que presenten el Cop d’Estat
del franquisme borbònic amb tota la seva força i tota la seva pocavergonya,
contra un poble que sempre ha cregut en la bona fe de la humanitat, innocents!,
no reflectida en absolut en el capteniment de l’Estat espanyol ni ara ni mai...
Quan parla de la traïció dels països europeus, de la UE, esmenta els acords de Dayton que varen deixar en els anys 90 Kosove en mans dels sanguinaris
imperialistes serbis, però no esmenta els acords de No intervenció de les potències europees en la guerra civil
espanyola del 1936 al 1939, clar
exemple del capteniment del feixisme-franquisme
espanyol dignament representat actualment
pels PPSOE i C’s. Tampoc no esmenta com Europa permet el genocidi al Mediterrani
dels pobles que fugen de la guerra a l’Orient Mitjà...
En l’etapa de consells, l’autor recorda que la mare dels ous és
que:
la primera acció unilateral
la va efectuar el Tribunal Constitucional que no
només va retallar l’Estatut, sinó que, sobretot, va
prevaricar al vulnerar l’article 152.2. de la seva pròpia
constitució que no permet modificar un Estatut aprovat en
referèndum. Han de fer veure a la Unió
Europea que no usar la seva influència suposa deixar Catalunya sola com Kosovo,
en mans d’un Estat inflamat per l’odi contra
la majoria dels seus habitants; en mans d’un país que enalteix els guàrdies civils i els
policies que ataquen brutalment a pacífics ciutadans i es nega a investigar els
fets com demanen organitzacions com Human Rights Watch. Ha d’explicar que el règim constitucional s’ha negat a
acordar un referèndum com el d’Escòcia.
Vegem la història del nostre país dels darrers 100 anys i escaig, molt ben resumida, i les possibles
continuacions a l’atzucac actual:
DIVENDRES, 13/10/2017.
10:04 H
El fals dilema
El
requeriment del Govern espanyol al President de la Generalitat és un ultimàtum:
si abans de
les 10 hores del 19 d’octubre no s’anul·len tots els actes del mandat
democràtic del 27-S-2015 (des de la declaració del 9-N-2015 fins al referèndum
d’autodeterminació) s’intervindrà el Parlament i la Generalitat d’acord amb
l’article 155 de la C.E. La
confirmació, abans del dilluns 16,
sobre si s’ha declarat o no la independència és una maniobra de distracció. La proclamació
i suspensió de la independència només va ajornar l’opció entre proclamar la
independència, o evitar la intervenció de l’autonomia.
L’ajornament ha evidenciat la negativa frontal del Govern espanyol a tota mena de diàleg
i mediació i ha fet aparèixer el
poble català i els seus representants com a actors polítics racionals. La
realitat és que, abans del 19
d’octubre, no apareixerà cap mediador amb la capacitat de pressió necessària
per forçar el Regne d’Espanya a
iniciar converses.
Només hi ha dues alternatives. La primera:
el Govern i el Parlament constaten la negativa de
l’Estat espanyol a cap tipus de mediació, proclamen la independència i,
juntament amb la majoria del poble català, preparen la resistència a la
intervenció i a les detencions dels seus dirigents.
La segona:
es
retracten de tots els passos fets per evitar l’aplicació de l’article 155,
retornen a la «normalitat» constitucional i acaben convocant eleccions
autonòmiques.
Aquest és un fals dilema
perquè la Generalitat ja està
intervinguda de facto:
- aquest mes l’Estat pagarà les nòmines dels funcionaris;
- una ordre del fiscal general de l’Estat va posar els Mossos d’Esquadra sota el comandament d’un coronel de la Guàrdia Civil.
- El Parlament és una carcassa buida com ho demostra l’anul·lació de 18 lleis socials pel Tribunal Constitucional.
Evitar la intervenció
només permetrà:
a)
continuar a l’actual direcció dels mitjans de comunicació de la Generalitat;
b)
mantenir l’actual nivell d’immersió lingüística a les escoles ja sentenciada
per ordres judicials que imposen el 25% de classes en espanyol;
c)
preservar durant un temps les delegacions de la Generalitat a l’exterior.
Són
pèrdues greus, però no compensen els efectes de resignar-se a la castració química de
l’autonomia, d’esporuguir-se davant les grans manifestacions d’odi contra
Catalunya i davant del xantatge dels grans poders econòmics catalans. El retorn a la «normalitat constitucional i estatutària»
desemboca, de manera ineluctable, en una dinàmica de residualització, de provincianització del poble català.
No és
la primera vegada que una mobilització catalanista es talla en sec.
El gran moviment de la Solidaritat
Catalana de 1905 amb els
extraordinaris resultats electorals de 1907,
va acabar de manera abrupta amb la Setmana
Tràgica de 1909. L’agitació es reprèn l’any 1917 amb l’Assemblea de
Parlamentaris de 1917 i la campanya per l’Estatut d’Autonomia de 1918. Va tornar a ser finiquitada per la
vaga de la Canadenca de 1919, que va portar a
Francesc Cambó a formar part del govern d’Antonio Maura. Aquesta
maniobra va trencar la Lliga
Regionalista amb l’escissió d’Acció
Catalana, que liderada per Rovira i
Virgili va guanyar les eleccions de l’estiu de 1923. Poc després el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va fer un cop
d’Estat i imposar la seva dictadura militar. Quan Alfons XIII, el rei perjur, va voler retornar a la «normalitat» de la Constitució de 1876, la seva deslegitimació era tan
gran que la monarquia va col·lapsar el 14
d’abril de 1931. Recordar les seqüències
històriques és important.
A la majoria del poble català només li queda l’altra alternativa: continuar la lluita pacífica que ha portat al referèndum del dia 1
d’octubre i a l’aturada general de país del dia 3. Milions de persones van defensar els col·legis, van transportar les urnes,
van aguantar hores per votar i van patir la brutalitat policial. El seu sacrifici va posar el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya a totes les
portades dels mitjans de comunicació del món, a totes les cancelleries i a les
altes finances mundials. Va fer caure la cotització de
l’euro, trontollar la borsa espanyola i forçar
la resposta de les empreses catalanes que formen
part de l’oligarquia espanyola. També va generar el tancament de files de les
grans potències al voltant de Mariano Rajoy i del Regne d’Espanya.
Han ignorat
la campanya d’odi que el Partit Popular i els seus mitjans de
comunicació han atiat contra els catalans. El diputat Pablo Casado va
anunciar que el President Puigdemont acabaria com el President Companys, que va ser afusellat el 15 d’octubre. Els estats europeus repeteixen la ignomínia dels Acords de Dayton de 1995 que van posar
fi a la guerra dels Balcans, però
van deixar Kosovo en mans de l’odi de Sèrbia,
considerant aquella regió autònoma un afer intern de Iugoslàvia. [n’heu sentit parlar de la UE i de l’afer
intern espanyol?]. Els assassinats i la neteja ètnica que Milosevich
va desencadenar va acabar provocant la intervenció de l’OTAN i de les Nacions Unides.
El vertigen de perdre el
control de la Generalitat, i de sentir-nos sols, no ens pot portar a dilapidar l’enorme
capital polític acumulat en els set anys de lluita contra la
sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. No
podem dir ara que era una «falsa ruta».
El President
Puigdemont i els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP han de convocar un ple
del Parlament abans de ser intervinguts i proclamar-hi la independència.
Com la Declaració d’Independència dels Estats
Units l’han de justificar davant del món. Han de recordar que la primera acció
unilateral la va efectuar el Tribunal
Constitucional que no només va retallar
l’Estatut, sinó que, sobretot, va prevaricar
al vulnerar l’article 152.2. de la seva pròpia
constitució que no permet modificar un
Estatut aprovat en referèndum. Han de fer veure a la Unió Europea que no usar la seva influència suposa deixar Catalunya sola com Kosovo, en mans d’un Estat
inflamat per l’odi
contra la majoria dels seus habitants; en mans d’un país que enalteix els guàrdies
civils i els policies que ataquen brutalment a pacífics ciutadans i es nega a
investigar els fets com demanen organitzacions com Human Rights Watch. Ha d’explicar que el règim constitucional s’ha negat a
acordar un referèndum com el d’Escòcia.
En
declarar la independència els diputats han de tenir consciència clara que el
seu acte accelerarà la intervenció del Parlament i la Generalitat i la quasi
segura detenció del seu President i Vicepresident i membres del govern, de la
Presidenta del Parlament i de la seva Mesa. Però
la indignació pel retorn dels presos
polítics a l’Estat espanyol i
pel retrocés en les llibertats nacionals provocarà una reacció d’enormes
dimensions en defensa de les nostres institucions i els nostres representants.
I una
resistència al llarg d’un o dos anys fins
al cicle electoral vinent, que com a molt tard començarà a les eleccions
municipals de maig de 2019.
La incapacitat manifesta dels buròcrates
espanyols per dirigir els serveis públics catalans, sumada a
la no-col·laboració i la resistència passiva dels mestres i professors, dels
mossos d’esquadra, dels periodistes dels mitjans de la Generalitat, dels
funcionaris i de la població en general portarà al caos. La incompetència
del delegat del Govern, Enric Millo, i del coronel de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos, per impedir el
referèndum i organitzar la seva repressió mostra la ineptitud del Partit Popular per intervenir la Generalitat. Es multiplicaran els
conflictes i les vagues i la reacció espanyola serà incrementar la repressió,
que generarà més mobilització. A més els joves comprovaran que la precarietat
laboral és permanent i que l’oligarquia espanyola és incapaç d’oferir un futur
de treball digne i estable que els permeti emancipar-se i formar una família si
volen.
El
desprestigi del domini estatal a Catalunya assolirà les més altes cotes, a casa
nostra, a Espanya i a la resta de països.
Després de la vulneració dels drets humans elementals, dels desordres
administratius i els enfrontaments socials, amb els nostres representants
democràtics empresonats, en el proper cicle electoral la demanda de «llibertat, amnistia i república» obtindrà
un triomf esclatant. Es podrà repetir l’èxit de les forces integrades a l’Assemblea de Catalunya que van
obtenir el 80%
dels vots. Aleshores el Regne d’Espanya
entrarà en una crisi profundíssima i
no tindrà altra alternativa que reconèixer la República Catalana proclamada el 2017 o bé acceptar un referèndum d’autodeterminació vinculant amb
supervisió internacional. S’acompliran les paraules del President Companys: «tornarem a lluitar, tornarem a sofrir,
tornarem a vèncer».
Josep Pinyol I Balasch
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada