Benvolguts,
Avui ens trobem amb un treball d’en Carles Boix que fa una anàlisi
exhaustiva de les opcions del Govern
davant de la Declaració d’Independència
que es farà aquesta tarda. Analitza
les possibilitats des de les més simples fins a les més complexes, començant
amb una moció de censura al Gobierno junt
amb el PSOE i Podemos i amb l’objectiu de tombar el règim del 78, un succedani polític de les
municipals d’abril de 1931. Continua amb la possibilitat, sense
declaració d’independència, d’unes noves eleccions autonòmiques amb el suport
de CSQP que rebutja perquè és un pas
ja provat i que és inútil ja que només fa girar una volta més la roda del
hàmster. Segueix amb l’acció de demanar, sense prendre cap altra decisió
mentrestant, un pacte amb el Govern
espanyol –si és possible, ajudats per alguna mena de mediació per part d’actors
espanyols o d’actors estrangers (estatals o no governamentals). Considera
que és un pacte sense futur, perquè el Govern
espanyol (per boca del seu president, de la seva vicepresidenta, del portaveu
del PP, dels seus aliats a les Corts i del Rei) es nega a pactar res. Una nova possibilitat és la d’una declaració d’independència “diferida”, és a dir, una declaració simbòlica que demani al Govern
espanyol que negociï i que l’”amenaci” amb una declaració real (o proclamació)
si s’hi nega. La rebutja perquè
la declaració dona temps per activar els procediments necessaris (la via del 155) a Espanya. i perquè amb el nivell
d’intervenció actual, la Generalitat
no té gaire marge per resistir. Per fer-ho necessitaria un espai d’autonomia
operativa que la DI diferida no li
dona. Finalment analitza la DI real. La DI
immediata té també una virtut
important: permet existir com a actor i, per tant, legitima la mediació i la
negociació. Per això, al seu entendre, una possibilitat seria la d’incorporar a la DI una clàusula que
permetés al Govern suspendre l’aplicació (però no la declaració en si)
d’aquelles mesures dirigides a fer efectiva la DI si apareix un mediador real i
si el Govern
espanyol s’avé a negociar.
Jo particularment crec que només la darrera opció és vàlida i
encara, perquè les maneres d’actuar nostres i les del Gobierno espanyol són
profundament i definitivament oposades. Nosaltres volem una independència total
i absoluta per relacionar-nos amb tots els estats del mon, inclòs el que quedi
d’Espanya (Rest of Spain, ROS) en
condicions d’igualtat. Ells volen com a solució la submissió total i absoluta o sigui la dissolució
total en el magma espanyol...
I ara un acudit de quan jo era jove:
Quina diferència hi ha entre
dissolució i solució?
Dissolució és submergir un polític en un recipient amb
àcid clorhídric (salfumant). Solució és submergir-los tots!
Vegem l’article, amb la voluntat d’entendre i valorar totes les
possibles accions:
OPINIÓ
Les opcions del Govern
Carles Boix
Princeton.
Dilluns, 9 d'octubre de 2017
En aquests dies
decisius per Catalunya, el Govern (i, amb ell, el Parlament) té, si entenc bé
els articles publicats i els debats en marxa arreu, cinc opcions polítiques
davant seu.
La
primera és plantejar,
conjuntament amb PSOE i Podemos, una moció de censura a les Corts espanyoles
per acabar amb el govern Rajoy. Aquesta possibilitat no té, però, cap sentit,
ni políticament ni estratègicament. En primer lloc, l’1-O va ser un
referèndum d’autodeterminació, dirigit a mesurar el suport dels catalans a la
independència, i no, com pretén l’esquerra republicana espanyola, massa feble per tombar el règim del 78, un succedani polític de les
municipals d’abril de 1931. En segon lloc, la moció
de censura no té cap recorregut pràctic. El PSOE, en mans dels barons del sud-oest peninsular amb les seves
xarxes clientelars, tots depenent de les transferències del nord, es nega en rodó a
fer l’única cosa que pot resoldre el contenciós existent: un referèndum pactat.
La segona opció és convocar unes autonòmiques,
a seques o bé vestides de “constituents” (sense declaració d’independència pel mig).
Aquesta proposta, que alguns justifiquen per tal de “comptar-nos bé”, tornaria
a generar un Parlament amb un grup polític, com CSQP ara, que, deliberadament, ni decidiria ni deixaria decidir i
que, per tant, ens tornaria a posar en el punt de partida d’una cursa
inacabable. Sobretot,
però, la convocatòria a noves eleccions destruiria tota la credibilitat dels
partits i de les institucions catalanes. El Parlament va votar una Llei
de Referèndum i una Llei de
Transitorietat amb un propòsit claríssim:
convocar els ciutadans a autodeterminar-se, amb la promesa que executaria el
resultat de les urnes. No fer-ho equivaldria a malmetre tota la confiança feta pels ciutadans
i tot el capital polític construït aquests darrers anys i a girar l’esquena a
tota la gent que va mobilitzar-se el dia del referèndum (i abans). Després de
la tensió i de la violència que vàrem patir tots l’1-O, sembla evident que els
polítics partidaris de tornar al “dia de la marmota” (amb un cicle inacabable
d’eleccions) acabarien, en aquelles hipotètiques eleccions, com va acabar en
Duran i Lleida: amb zero escons.
La tercera opció consisteix a demanar, sense
prendre cap altra decisió mentrestant, un pacte amb el Govern espanyol –si és
possible, ajudats per alguna mena de mediació per part d’actors espanyols o
d’actors estrangers (estatals o no governamentals). El problema (o problemes) d’aquesta estratègia és
que fa molts anys (abans i després de 2010)
que demanem un pacte, que el Govern
espanyol (per boca del seu
president, de la seva vicepresidenta, del portaveu del PP, dels seus aliats a
les Corts i del Rei) es nega a pactar res, i que els mateixos que (en
manifestacions a diverses capitals de província espanyoles) demanen ara parlar
(com si
Catalunya no hagués demanat de parlar mai) no han arribat ni tan sols a condemnar la
violència policial de l’1-O.
Ara per ara, la mediació (com a mecanisme d’acompanyament o de
generació del pacte) no ha arribat tampoc. O, per ser més precisos, tot i que
hi ha hagut ofertes de mediació públiques, ni les internes (amb actors
espanyols) ni les exteriors (com el tímid intent suís) han tingut cap èxit. Perquè
hi hagi una negociació, totes les parts en el conflicte han de reconèixer
l’altra part com a actor legítim. És a dir, per negociar, primer cal existir. La tesi del Govern
espanyol és, tanmateix, que la part
catalana no existeix com a igual. Davant d’això, tot mediador que s’ofereixi de bona voluntat
fracassa i fracassarà –precisament, perquè una de les parts no mostra cap
interès a començar el procés de negociació en si.
En aquestes
circumstàncies, la mediació només pot prosperar si l’actor que s’ofereix a
mediar té la capacitat de premiar o de castigar les parts del conflicte en cas
que no s’asseguin a negociar. La Unió
Europea té aquesta capacitat: Espanya necessita el suport financer
del BCE per col·locar el seu deute
(en cas de tensions polítiques o econòmiques internes) i ha de mantenir una
certa reputació davant dels altres estats membres. Tanmateix, la Unió, per les raons que ja vaig
examinar en el meu article “Juncker i el
PSOE”, està
neutralitzada per les xarxes de partits i de buròcrates existents. No hi ha cap dubte que a
Juncker les seves declaracions li devien generar una pressió extraordinària per
part del lobby espanyol
i que, fins i tot si volgués, no podria utilitzar les institucions
europees per fer res.
Això vol dir que no pot haver-hi un mediador capaç de fer seure
Espanya a la taula de negociació? No ho sabem. Ara bé, un dels estats grossos de la UE podria decidir, després
de consultar, per exemple, amb el president de la Comissió, forçar aquest camí
–potser utilitzant un país veí com a pantalla. Crec que la
probabilitat que això passi és molt baixa. Vull creure, però, que tots aquests
dies d’espera tensa no deixen de tenir una lectura positiva per al cas dels
catalans: permeten demostrar a la
comunitat internacional que, malgrat la voluntat de negociar per part nostra,
Espanya no vol fer-ho.
I això reforça la legitimitat d’una
declaració d’independència, perquè la converteix en l’últim recurs possible
davant del tancament de l’Estat espanyol.
Tot això ens duu
a les dues darreres opcions.
La quarta
possibilitat és la d’una declaració d’independència “diferida”,
és a dir, una
declaració simbòlica que demani
al Govern espanyol que negociï i que
l’”amenaci”
amb una
declaració real (o proclamació) si s’hi nega. El termini entre aquesta declaració i la
proclamació pot ser d’una setmana, un mes o sis mesos. Tant se val, però, perquè una DI diferida sembla paper mullat.
En primer lloc,
perquè si el Govern espanyol no ha mostrat cap interès a negociar quan la
mobilització popular es troba en un moment àlgid i la memòria de l’1-O és absolutament vívida, encara en tindrà menys a
mesura que passi el temps. De fet, com ja hem vist aquesta darrera setmana, a
mesura que passaven els dies, s’ha començat a produir una mena de fuita (tot i que encara controlada) de l’ala moderada dels sobiranistes.
El Govern espanyol només espera que el
temps d’espera s’allargui perquè la coalició independentista implosioni.
En segon lloc,
perquè el Parlament ja ha fet abans declaracions de sobirania diferides,
com per exemple, la d’octubre de 2015
–sense que
aquestes declaracions hagin tingut cap efecte excepte allargar el procés fins a
l’esgotament. En tercer lloc, perquè la
declaració dona temps per activar els procediments necessaris (la via del 155) a Espanya. Finalment,
perquè amb el nivell d’intervenció
actual, la Generalitat no té gaire marge per resistir. Per fer-ho
necessitaria un espai d’autonomia operativa que la DI diferida no li
dona.
La cinquena i última opció és la DI real. Cal no enganyar-se: la seva execució no
és fàcil. Tanmateix, la celebració del referèndum no ho va ser tampoc.
Va
necessitar la coordinació d’institucions i societat civil.
I aquesta sembla l’única via a seguir si es fa una DI no diferida.
La DI immediata té també una virtut important: permet existir com a actor i, per
tant, legitima la mediació i la negociació. Per això, al meu
entendre, una possibilitat seria la d’incorporar a la DI una
clàusula que permetés al Govern suspendre
l’aplicació (però no
la declaració en si) d’aquelles mesures
dirigides a fer efectiva la DI si apareix un mediador real i si el Govern
espanyol s’avé a negociar.
Carles Boix
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada