vintage
11 octubre 2017
0.00 h
DISCURS DEL
PRESIDENT DE LA GENERALITAT CARLES PUIGDEMONT
“Un moment excepcional”
Cal reconèixer, i denunciar, que l’actuació de l’Estat ha aconseguit
introduir tensió i inquietud
Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent, a ser
escoltada i respectada
Els darrers set anys han estat els pitjors dels darrers quaranta:
laminació de competències continuada Assumeixo [...] el mandat que Catalunya
esdevingui un estat independent en forma de república
El poble de Catalunya reclama des de fa anys llibertat per poder decidir.
És ben senzill
Ens han demanat que obrim un temps per donar l’oportunitat al diàleg amb
l’Estat
“Comparec davant
d’aquest Parlament a petició pròpia per presentar-los els resultats del
referèndum celebrat el dia 1 d’octubre i per explicar-los les conseqüències
polítiques que se’n deriven. Soc conscient, com segurament molts de vostès, que
avui també comparec davant del poble de Catalunya i de molta altra gent que ha
fixat la seva atenció en el que avui passi en aquesta cambra.
Vivim un moment excepcional, de dimensió històrica. Les seves
conseqüències i efectes van molt més enllà del nostre país i s’ha fet evident
que, lluny de ser un afer domèstic i intern, com sovint ens hem hagut
d’escoltar de part dels qui han negligit la seva responsabilitat en no voler
conèixer el que estava passant, Catalunya és un afer europeu.
De la meva
compareixença no esperin ni amenaces, ni xantatges, ni insults. El moment és
prou seriós com perquè tots assumim la part de responsabilitat que ens
correspon en la necessitat imperiosa de desescalar la tensió i no contribuir,
ni amb la paraula ni amb el gest, a incrementar-la. Al contrari, vull adreçar-me al conjunt de
la població; als qui s’han mobilitzat els dies 1 i 3 d’octubre, als qui ho van
fer dissabte en la manifestació advocant pel diàleg i els qui ho van fer
massivament diumenge en defensa de la unitat d’Espanya. I als qui no s’han
mobilitzat en cap d’aquestes convocatòries. Tots, amb les nostres
diferències i discrepàncies, amb allò en què ens entenem i en allò en què no
ens entenem, formem un mateix poble i l’hem de continuar fent plegats, passi el
que passi, perquè així es fa la història dels pobles que busquen el seu futur.
Mai no ens posarem d’acord en tot, com és evident. Però sí que
entenem, perquè ja ho hem demostrat moltes vegades, que la manera d’avançar no
pot ser altra que la democràcia i la pau. Que vol dir el respecte per al que
pensa diferent i trobar com fer possible les aspiracions col·lectives, amb el
benentès que això requereix grans dosis de diàleg i empatia.
Com es poden imaginar, en aquestes darreres jornades i hores, se
m’han adreçat moltes persones suggerint el que havia de fer o de deixar de fer. Tots ells són
suggeriments lícits, respectables i propis d’un moment com aquest. A tots els
que he pogut fer-ho els ho he agraït, perquè en cadascun d’ells hi he reconegut
raons fonamentades que val la pena d’escoltar. També jo he demanat opinió a
diverses persones, que m’han ajudat a enriquir l’anàlisi del moment i la
perspectiva de futur, també els ho vull agrair de tot cor.
Però el que els exposaré avui no és una decisió
personal, ni una dèria de ningú: és el resultat de l’1 d’octubre, de la
voluntat del Govern que presideixo d’haver mantingut el seu compromís de
convocar, organitzar i celebrar el referèndum d’autodeterminació, i naturalment
de l’anàlisi dels fets posteriors que hem compartit al si del Govern.
Avui
toca parlar dels resultats de l’1 d’octubre al Parlament i això és el que
farem.
Som aquí perquè
el passat dia 1 d’octubre Catalunya va celebrar el referèndum
d’autodeterminació. Ho va fer en unes condicions més que difícils: extremes. És la primera
vegada en la història de les democràcies europees que una jornada electoral es
desenvolupa enmig de violents atacs policials contra els votants que fan cua
per dipositar la papereta. Des de les 8 del
matí i fins l’hora de tancament dels col·legis, la policia i la Guàrdia Civil
van colpejar persones indefenses i van obligar els serveis d’emergències a
atendre més de 800 persones. Ho vam veure tots, també ho va veure el món que es
va esgarrifar de les imatges que s’anaven rebent.
L’objectiu no era només confiscar urnes i paperetes. L’objectiu
era provocar el pànic generalitzat i que la gent, veient les imatges de
violència policial indiscriminada, es quedés a casa i renunciés al seu dret de
vot. Però als responsables polítics d’aquesta ignomínia els va
sortir el tret per la culata. 2.286.217
ciutadans van vèncer la por, van sortir de casa i van votar. No sabem quants ho
van intentar sense èxit, però sí sabem que els col·legis clausurats violentament
representen un cens de 770.000
persones més.
Més de dos milions dos-cents mil catalans van
poder votar perquè van vèncer la por, i també perquè quan van arribar al seu col·legi hi van
trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i
operatiu. Les operacions i registres policials de les
setmanes anteriors a la recerca d’urnes i paperetes no van impedir el
referèndum. Les detencions d’alts càrrecs i funcionaris del Govern tampoc no
van impedir el referèndum. Les escoltes telefòniques, els seguiments de
persones, els atacs informàtics, el tancament de 140 webs, les violacions de la
correspondència, tampoc no van impedir el referèndum. Repeteixo: malgrat l’esforç i els recursos destinats per
combatre’l, quan els ciutadans van arribar als col·legis electorals, hi van
trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i
operatiu.
Vull fer, per tant, un reconeixement a totes les persones que
van fer possible aquest èxit logístic i polític. Als
voluntaris que van dormir a les escoles. Als ciutadans que van guardar les
urnes a casa. Als impressors que van imprimir les paperetes. Als informàtics
que van idear i desenvolupar el sistema de cens universal. Als treballadors i
treballadores del Govern. Als votants del Sí i als del No, i als del vot en
blanc. A tantíssima gent anònima que va posar el seu granet de sorra per fer-ho
possible. I sobretot, vull enviar el
meu afecte, la meva solidaritat i el meu escalf a tots els ferits i maltractats
per l’operació policial. Les imatges quedaran enregistrades a la nostra memòria
per sempre. Mai no ho oblidarem.
Cal reconèixer, i
denunciar, que l’actuació de l’Estat ha aconseguit introduir tensió i inquietud
en la societat catalana. Com a President de Catalunya, soc molt conscient que
en aquests moments hi ha molta gent preocupada, angoixada, fins i tot espantada
pel que està passant i pel que pot passar. Gent de totes les idees i
tendències. La
violència gratuïta i la decisió d’algunes empreses de traslladar la seva seu
social, una decisió, deixin-m’ho dir, més de relat per als mercats que no amb
efectes reals sobre la nostra economia (el que té efectes reals sobre la nostra
economia són els 16.000 milions d’euros catalans que són obligats a canviar de seu social cada
any), sens dubte són fets que han emboirat l’ambient. A totes aquestes persones que tenen por, els
vull enviar un missatge de comprensió i d’empatia, i també de serenor i
tranquil·litat: el Govern de Catalunya no es desviarà ni un mil·límetre del seu
compromís amb el progrés social i econòmic, la democràcia, el diàleg, la
tolerància, el respecte a la discrepància i la voluntat negociadora. Com a
President actuaré sempre amb responsabilitat i tenint en compte els 7,5 milions
de ciutadans del país.
Voldria explicar
on som, i sobretot per què som on som. Avui que tot el món ens mira, i
sobretot, avui que tot el món ens escolta, crec que val la pena tornar-nos a
explicar.
Des de la mort
del dictador militar Francisco Franco, Catalunya ha contribuït tant com el que
més a la consolidació de la democràcia espanyola. Catalunya ha estat no només
el motor econòmic d’Espanya, sinó també un factor de modernització i
d’estabilitat. Catalunya va creure que la Constitució espanyola de 1978 podia
ser un bon punt de partida per garantir el seu autogovern i el seu progrés
material. Catalunya es va implicar a fons en l’operació de retornar l’Estat
espanyol a les institucions europees i internacionals després de 40 anys
d’aïllament i autarquia.
El pas dels anys, però, va permetre constatar que el nou edifici
institucional sorgit de la Transició, que a Catalunya es veia com un punt de
partida des del qual evolucionar cap a cotes més altes de democràcia i
d’autogovern, les elits hegemòniques de l’Estat l’entenien no com un
punt de partida, sinó com un punt d’arribada. Amb el pas dels anys, el sistema
no només va deixar d’evolucionar en la direcció desitjada pel poble de
Catalunya, sinó que va començar a involucionar.
En coherència amb
aquesta constatació, l’any 2005, una
gran majoria, el 88% d’aquest Parlament, repeteixo, una majoria del 88%
d’aquest Parlament, seguint els
procediments marcats per la Constitució,
repeteixo,
seguint els procediments marcats per la Constitució, va aprovar una proposta de
nou Estatut d’Autonomia, i la va enviar al Congrés de Diputats. La proposta
catalana va desfermar una campanya d’autèntica catalanofòbia, atiada de manera
irresponsable pels qui volien governar Espanya al preu que fos.
El text que
finalment es va sotmetre a referèndum l’any 2006 ja era molt diferent de la proposta inicial del Parlament de Catalunya, però malgrat
tot va ser aprovat pels ciutadans que van anar a votar. La participació va ser
d’un 47%
del cens, i els vots favorables a l’Estatut van ser 1.899.897. Vull remarcar que són 145.000 vots menys que el Sí a la independència de l’1 d’octubre.
L’Estat, però, no
en va tenir prou amb la primera retallada. Al 2010, quatre anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut retallat, un Tribunal Constitucional format per magistrats [???] escollits a dit pels dos grans partits
espanyols, PSOE i PP, va emetre una
sentència d’infaust record que retallava l’Estatut
per segona vegada, i en modificava el contingut que ja havia estat votat pel poble en
referèndum.
Convé
recordar-ho, i subratllar-ho. Malgrat haver seguit els procediments previstos a
la Constitució, malgrat tenir al darrere un 88% del Parlament de Catalunya, i malgrat el vot popular en referèndum,
legal i acordat, l’acció combinada del Congrés
de Diputats i del Tribunal
Constitucional va convertir la proposta catalana en un text irreconeixible.
I convé recordar-ho, i subratllar-ho, també:
aquest
text irreconeixible, doblement retallat i no referendat pels catalans, és la
llei vigent actualment.
Aquest ha estat
el resultat del darrer intent de Catalunya
de modificar el seu estatus juridicopolític per les vies constitucionals, és a
dir, una humiliació.
Però això no és
tot. Des de la sentència del TC
contra l’Estatut votat pel poble, el
sistema polític espanyol no només no ha
mogut un dit per intentar fer marxa enrere i reparar la trencadissa, sinó
que ha activat un programa agressiu i
sistemàtic de recentralització. Des del punt de vista de l’autogovern, els
darrers set anys han estat els pitjors dels darrers quaranta: laminació
continuada de competències a través de decrets, lleis i sentències; desatenció
i desinversió en el sistema bàsic d’infraestructures de Catalunya, peça clau
del progrés econòmic del país; i un menyspreu feridor cap a la llengua, la
cultura i la manera de ser i de viure del nostre país.
Tot això que
explico condensadament en unes poques línies ha tingut un impacte profund en la
societat catalana. Fins al punt que durant aquest període molts ciutadans,
milions de ciutadans, han arribat a la conclusió racional que l’única manera de
garantir la supervivència, no només de l’autogovern, sinó dels nostres valors
com a societat, és que Catalunya es
constitueixi en un estat. Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya en donen
testimoni.
A més ha passat una cosa encara més rellevant: i és que en
paral·lel a la formació de la majoria absoluta independentista al Parlament,
s’ha forjat un consens amplíssim i transversal al voltant de la idea que el
futur de Catalunya, fos el que fos, havia de ser decidit pels catalans, democràticament
i pacífica, a través d’un referèndum. En l’enquesta, de
fet, més recent d’un important diari de Madrid, no d’aquí, de Madrid, un 82% dels
catalans ho expressen així.
Amb l’objectiu de
fer possible aquest referèndum, els darrers anys les institucions i la societat
civil catalanes han endegat nombroses iniciatives davant del govern i les
institucions espanyoles. Està tot documentat: fins a 18 vegades, i en tots els formats possibles, s’ha demanat obrir un
diàleg per acordar un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre de 2014. Un referèndum amb una data i una pregunta
acordades entre les dues parts, en què les dues parts poguessin fer campanya i
exposar els seus arguments, i en què les dues parts es comprometessin a
acceptar i aplicar el resultat a través d’una negociació que protegís els
interessos respectius.
Si això
s’havia pogut fer en una de les democràcies més antigues, consolidades i
exemplars del món, com és el Regne Unit, per què no es podia fer també a
Espanya?
La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa
radical i absoluta, combinada amb la persecució policial i judicial de les
autoritats catalanes. L’expresident
Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, així com
l’exconseller de la Presidència Francesc Homs, han estat inhabilitats per haver promogut un
procés participatiu no vinculant i sense efectes jurídics el 9 de novembre de 2014. I no només
inhabilitats, sinó multats de forma arbitrària i abusiva: si no
dipositen més de 5 milions d’euros
al Tribunal de Cuentas espanyol, tots els seus béns
seran embargats i ells i les seves famílies poden veure’s afectats.
A més a més
d’ells, la mesa
d’aquest Parlament i desenes de càrrecs electes municipals han estat querellats
per expressar el seu suport al dret a decidir i permetre debats sobre el
referèndum. S’han presentat querelles contra la presidenta i la
mesa del Parlament per no permetre que el Parlament pogués debatre. La darrera onada repressiva
contra les institucions catalanes ha implicat la detenció i trasllat a dependències policials
de 16 càrrecs i servidors públics del Govern de Catalunya, que van haver de
declarar emmanillats i sense ser informats de quina era l’acusació que pesava
sobre ells. El món també ha de saber que els líders de
les entitats que han liderat les manifestacions més massives i alhora
pacífiques de la història d’Europa estan imputats per un delicte de sedició que pot comportar
fins a 15 anys de presó. Els responsables que han organitzat manifestacions que
han meravellat el món pel seu civisme i sense incidents.
Aquesta ha estat
la resposta de l’Estat espanyol a
les demandes catalanes, que sempre s’han expressat de forma pacífica i a través
de les majories obtingudes a les urnes. El poble de Catalunya reclama des de fa anys llibertat per poder decidir. És ben senzill. Tanmateix, no hem
trobat interlocutors en el passat ni els estem trobant en el present. No hi ha cap
institució de l’Estat que s’obri a parlar de la demanda majoritària d’aquest
Parlament i de la societat catalana. L’última
esperança que podia quedar era que la monarquia exercís el paper arbitral i
moderador que la Constitució li atribueix, però el discurs de la setmana
passada va confirmar la pitjor de les hipòtesis.
Quiero dirigirme ahora a los ciudadanos del conjunto del Estado
español que siguen con preocupación lo que ocurre en Cataluña. Les quiero
trasladar un mensaje de serenidad y respeto, de voluntad de diálogo y acuerdo
político, como ha sido siempre nuestro deseo y nuestra prioridad. Soy consciente de
la información que les trasladan la mayoría de medios y de cuál es la narrativa
que se ha instalado. Pero me atrevo a pedirles un esfuerzo, para el
bien de todos; un esfuerzo por conocer y reconocer lo que nos ha llevado hasta
aquí y las razones que nos han impulsado.
No
somos unos delincuentes, ni unos locos, ni unos golpistas, ni unos abducidos: somos gente normal que pide
poder votar y que ha estado dispuesta a todo el diálogo que fuera necesario
para realizarlo de manera acordada.
No
tenemos nada contra España y los españoles. Al contrario. Nos queremos
reentender mejor, y ese es el deseo mayoritario que existe en Catalunya. Porque hoy, desde hace ya
muchos años, la relación no funciona y nada se ha hecho para revertir una
situación que se ha convertido en insostenible. Y un pueblo no puede ser
obligado, contra su voluntad, a aceptar un statu quo que no votó y que no
quiere. La Constitución es un marco democrático, pero es igualmente cierto que
hay democracia más allá de la Constitución.
Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de
l’1 d’octubre passat Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent,
i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada.
He de dir que
avui Catalunya és escoltada i respectada més enllà de les nostres fronteres.
El
sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria absoluta, i dos
anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de cops de porra. Les
urnes, l’únic llenguatge que entenem, diuen sí a la independència. I aquest és
el camí que estic compromès a transitar.
Com és conegut,
la llei del referèndum estableix que, dos dies després de la proclamació
oficial dels resultats, i en cas que el nombre de vots del Sí hagi estat superior al nombre de vots del No, el Parlament (i cito
textualment de la llei) “celebrarà una sessió ordinària
per a efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els seus
efectes i acordar l’inici del procés constituent”.
Hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre, i hem aconseguit
el que ens vam comprometre a fer a l’inici de la legislatura.
Arribats en aquest moment històric, i com a president
de la Generalitat, assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum
davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya
esdevingui un estat independent en forma de república.
Això és el que
avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.
I
amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui
els efectes de la declaració d’independència per tal que en les
properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a
una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en
la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes
del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que
hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que
estem disposats a obrir.
És conegut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat
en marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a nivell
nacional, estatal i internacional. Algunes
d’aquestes són públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses,
i eren difícils d’imaginar tot just fa un temps. Les crides al diàleg i a la no violència
s’han sentit des de tots els racons del planeta; la declaració ahir del grup de
vuit premis Nobel de la pau; la declaració de The Elders al front dels quals hi
ha l’exsecretari general de Nacions Unides Kofi Annan i del qual formen part
personalitats de gran rellevància mundial; els posicionaments de presidents i
primers ministres de països europeus, de líders polítics europeus... hi ha un prec de diàleg que
recorre Europa, perquè Europa ja se sent interpel·lada sobre els efectes que
pot tenir una mala resolució d’aquest conflicte. Totes aquestes veus mereixen
ser escoltades. I totes, sense excepció, ens han demanat que obrim un temps per
donar l’oportunitat al diàleg amb l’Estat espanyol.
Avui també
pertoca fer això. Per responsabilitat i per respecte.
Acabo. I ho faig
apel·lant a la responsabilitat de tothom. Als ciutadans de Catalunya, els
demano que continuïn expressant-se com ho han fet fins ara, amb llibertat i amb
respecte als que pensen diferent. A les empreses i actors econòmics, els demano que
continuïn generant riquesa i que no caiguin en la temptació d’utilitzar el seu
poder per esporuguir la població. A les forces polítiques, els demano que
contribueixin amb les seves paraules i les seves accions a rebaixar la tensió.
També ho demano als mitjans de comunicació. Al govern espanyol,
li demano que escolti, ja no a nosaltres si no vol, sinó als qui advoquen per
la mediació i a la comunitat internacional, i als milions de ciutadans d’arreu
d’Espanya que li demanen que renunciï a la repressió i la imposició. A la Unió
Europea, li demano que s’impliqui a fons i que vetlli pels valors fundacionals
de la Unió.
Avui el Govern de
Catalunya fa un gest de responsabilitat i generositat, i torna a estendre la mà
al diàleg. Estic convençut que, si els pròxims dies tothom actua amb la mateixa
responsabilitat i compleix les seves obligacions, el conflicte entre Catalunya
i l’Estat espanyol es pot resoldre de manera serena i acordada, i respectant la
voluntat dels ciutadans. Per nosaltres, no quedarà.
Perquè volem ser fidels a la nostra llarga història, a
tots els qui hi han patit i s’hi han sacrificat, i perquè volem un futur digne
per als nostres fills i filles, per a tota aquella gent que vulgui fer de
Catalunya la seva terra d’acollida i d’esperança.”
Carles Puigdemont
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada