Benvolguts,
Més d'un cop en aquest Bloc hem explicat que mirar-se un fet històric com si fos una foto fixa o mirar-se un problema d'escacs de la mateixa manera i sense esbrinar què ha passat abans, opinar de com pot continuar el fet històric o la partida d'escacs i treure'n conclusions és un camí inexorablement equivocat.
La revista, malgrat que s'anomeni The Economist, mostra en aquest article un pobre coneixement cultural, d'història i d'economia. Un exemple:
La revista no s’està de lloar la “prosperitat” de l’Espanya sota el règim del 78 i jutja “comprensible” l’enuig del Rei i molts espanyols amb la rebel·lia de Catalunya, a la que l’actual sistema ha donat “una gran dosi d’autonomia” i que de cap manera es pot considerar oprimida. També insisteix que “una democràcia ben menada ha de seguir l’imperi de la llei [que] protegeix les llibertats democràtiques, no només els drets de les minories”.
Si aquest article cau en els mateixos tòpics de tots els comentaristes illetrats o de mala fe que corren per Espanya (prosperitat, una gran dosi d’autonomia, l'imperi de la llei, no només els drets de les minories) és que els autors no han entès res o no han volgut entendre res)
Vejam: A Espanya pot haver-hi prosperitat però està territorialment mal repartida i Catalunya té el 8% de dèficit fiscal des de sempre. A Catalunya no hi ha pràcticament cap dosi d'autonomia, ja que des del 2010, després de raspallar-se el nou Estatut d'autonomia (Catalunya, a diferència dels altres territoris no té actualment l'Estatut d'Autonomia que s'havia aprovat en Referèndum a Catalunya al 2005, amb l'aval del Congreso de los Diputados i l'aval de Rei Juanca), ja que el Gobierno està recentralitzant salvatgement l'autonomia territorial i el TC està tombant totes les lleis que crea Catalunya, cosa que demostra que a Espanya no hi ha separació de poders, el poder judicial fa de sicari dels altres dos poders. I finalment Catalunya no es queixa de ser una minoria (són faves comptades), sinó que es queixa d'unes lleis franquistes, mal dissenyades i pitjor executades, de forma que un territori de 7,5Mh sempre perd davant dels 40Mh de la resta de territoris sumats. És per això que hem esmentat al començament que no n'hi ha prou a mirar per sobre un país, sinó que cal analitzar-lo molt acuradament...
Vegem l'article de l'Antoni Maria Piqué, sobre un article del diari The Economist:
INDEPENDÈNCIA
'The Economist': qualsevol acord ha d'incloure l'opció d'un
referèndum d'independència
Antoni Maria
Piqué
Foto: Sorosh Tavakoli
Foto: Sorosh Tavakoli
Barcelona. Dijous, 5 d'octubre de 2017
“Qualsevol acord
[entre els governs català i espanyol] ha d'incloure l'opció d'un
referèndum d’independència”.
És el veredicte de The Economist a l'editorial que
publica aquest dijous. L'influent setmanari britànic no deixa bé ningú.
Descriu un Rajoy incompetent i intolerant, incapaç d'entendre la situació i
gestionar-la, al costat d'un Puigdemont que
lidera l’independentisme per un camí il·legal que perjudicarà Catalunya si se’n
surt. La crítica a la repressió policial
espanyola és també demolidora i sense pal·liatius.
El títol presenta
la proposta: “No és massa tard per evitar la ruptura d’Espanya”.
El subtítol indica com: “Per evitar una calamitat, preguntin als catalans què volen
realment”.
La revista
avisa al govern espanyol que “només una negociació pot restaurar la calma” i que “hauria de començar
immediatament”.
Més en detall,
especifica que caldria que votin la independència una majoria simple del cens i que també seria bo
votar, més endavant, els termes de la separació.
Cameron i Escòcia
L’exemple que
ofereix és el de l’expremier britànic
David Cameron i el referèndum escocès del 2014. “Rajoy hauria de fer el mateix”, conclou. “Les raons per a
mantenir la unitat d’Espanya són poderoses. Però cal guanyar-la amb la força
dels arguments. Només amb la força [bruta], Rajoy no impedirà la ruptura
d’Espanya, sinó que l’accelerarà”.
La secessió no és
l’opció que afavoreix The Economist, com ja ha
expressat en altres editorials. En aquest hi torna. Perjudicaria a Espanya i a Catalunya, diu, encara que
no ho raona amb gaire argument. Tampoc és el que li convé a Europa, afegeix,
perquè “pot
promoure el separatisme. A Escòcia, sens dubte, però també al nord d'Itàlia, a
Còrsega, potser fins i tot a Baviera”.
Tal como ho argumenta, qui més hi té a perdre és Espanya. “Seria
un desastre per a Espanya”, diu, perquè perdria la seva
segona ciutat i s’arriscaria a perdre el País Basc”.
Catalunya també hi perdria. La UE
ja no és la institució acollidora que va rebre els estats sorgits de
l’ensulsiada soviètica, sinó un club
d’estats al que “els nous no tenen
dret automàtic d’unir-s’hi”. A més, “sense
el suport d'Espanya [per re-entrar a la UE], Catalunya es trobaria al costat
dolent d'un nou mur de duanes”. Per tot plegat, la
independència és “imprudent i irresponsable”.
Enuig del Rei
La revista no
s’està de lloar la “prosperitat” de l’Espanya sota el règim del 78 i jutja “comprensible” l’enuig del Rei i
molts espanyols amb la rebel·lia de Catalunya, a la que l’actual sistema ha donat “una gran dosi
d’autonomia” i que de cap manera es pot considerar oprimida. També
insisteix que “una
democràcia ben menada ha de seguir l’imperi de la llei [que] protegeix les
llibertats democràtiques, no només els drets de les minories”.
Per tot plegat,
considera que “el
líder català, Carles Puigdemont, no té raons sòlides per promoure la
independència”. Tampoc les decisions del Parlament ni els resultats del referèndum “li permeten reclamar un mandat real”.
L’oferta independentista del President
és “populista”,
“simplista” i no explica “els costos ni la forma en què es podria produir”.
Ara bé, “això no és el final de la història”,
afegeix pragmàticament. “La democràcia es basa en el consentiment dels governats.
Fins i tot
alguns que no estan d'acord amb els mètodes de Puigdemont creuen que Catalunya
té raons per dir-se nació”. A més, “podria sobreviure econòmicament”.
Fort càstig a
Rajoy
Les
crítiques a Rajoy són fortíssimes. El
president del govern espanyol és assenyalat com el principal responsable de l'agreujament del conflicte, en termes
molt durs.
"Quan una democràcia envia la policia
antiavalots a colpejar àvies al cap amb porres per evitar que votin, alguna
cosa va malament", diu
en referència a la repressió de l'1 d'octubre, a la que no troba cap
justificació. "La convocatòria pels líders
catalans d'un referèndum inconstitucional pot ser tan provocadora com es
vulgui, però la reacció de Rajoy ha portat Espanya a la seva pitjor crisi
constitucional des del intent de cop d'Estat del 1981", afegeix.
Continua: "Si Rajoy pensava
que trencar caps frenaria el secessionisme, no podia estar més equivocat. Només
ha aconseguit crear un enfrontament que ha donat ales als seus enemics i deixat
en xoc als seus amics. El 3 d'octubre, Catalunya, una de les regions més riques
d'Espanya, es va paralitzar per una vaga de protesta. Centenars de milers de
manifestants van marxar per expressar la seva indignació".
Rajoy no ha entès la magnitud del problema, explica. “Sigui quina
sigui la legalitat del separatisme, un cop que el desig d'independència arriba
a un punt crític, els governs han de tractar-ho de tres maneres:
·
aixafar-lo,
·
inclinar-s’hi
o
·
negociar-hi
de bona fe, tot sabent que la independència en pot ser igualment el resultat”.
El president del
govern espanyol, però, només ha sabut “bloquejar els nacionalistes als tribunals” o “recórrer a la
força”. Amb la repressió policial “es va passar de la ratlla”, perquè “l'agressió contra
multituds de ciutadans pacífics pot funcionar al Tibet, però no en una
democràcia occidental”.
També castiga l’argument de la immobilitat de la
constitució. “Les constitucions existeixen per a servir als ciutadans,
no a l’inrevés”. Amb la seva actitud, “en comptes de defensar
l'estat de dret, Rajoy ha malbaratat la legitimitat de l'Estat espanyol”.
Antoni Maria Piqué
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada