Benvolguts,
En Partal ens torna a explicar que cal saltar del vaixell en flames abans que sigui massa tard! I sobretot no ens podem entretenir!
Editorial
Vicent Partal
Vicent Partal
La independència ja és cosa d’hores, més que no pas de setmanes
«En tots els processos d'independència, hi ha una espurna que desencadena ràpidament el final»
Per: Vicent Partal
La proclamació de
la independència de Catalunya ja és més una cosa d’hores que no pas de
setmanes. Després
de la intervenció crispada, ahir al vespre, del rei d’Espanya, que va legitimar
les mesures que sens dubte prendrà aviat el govern espanyol, ja no hi ha espai
per a cap mena de diàleg.
S’ha acabat. La manera com
va parlar el Borbó anunciava ben clarament l’adopció de mesures dràstiques per
part del govern espanyol, que implicaran la dissolució de l’autonomia.
En aquesta situació, el Parlament de Catalunya només té
una possibilitat de reacció: la proclamació immediata de la independència del
Principat.
L’intent d’aplicar formalment el 155 o fins i tot el possible enviament de l’exèrcit espanyol a Catalunya només poden rebre aquesta resposta. Entre més motius perquè, després de la proclamació de la independència, el president de la república podrà demanar immediatament als Mossos d’Esquadra que defensen la població civil de noves agressions.
En
tots els processos d’independència, hi ha una espurna que desencadena
ràpidament el final.
Els qui em llegiu des de fa anys ja deveu recordar que he dit moltes vegades que hi ha un punt, un moment, en què tot s’accelera i es precipita. I ara ja som ací, definitivament. La salvatge repressió espanyola de diumenge passarà a la història dels processos d’independència a Europa com un acte paral·lel a l’atac del gener del 1991 al parlament i la torre de la televisió lituanes, o bé a l’anomenada guerra dels Deu Dies eslovena, per a posar dos exemples ben coneguts. Serà un acte paral·lel i tan inútil com aquells, que van obrir definitivament la porta de la independència en ambdós països. La violència fa mal i causa molt dolor, però la violència també foragita la por i reforça definitivament la determinació del poble.
Els qui em llegiu des de fa anys ja deveu recordar que he dit moltes vegades que hi ha un punt, un moment, en què tot s’accelera i es precipita. I ara ja som ací, definitivament. La salvatge repressió espanyola de diumenge passarà a la història dels processos d’independència a Europa com un acte paral·lel a l’atac del gener del 1991 al parlament i la torre de la televisió lituanes, o bé a l’anomenada guerra dels Deu Dies eslovena, per a posar dos exemples ben coneguts. Serà un acte paral·lel i tan inútil com aquells, que van obrir definitivament la porta de la independència en ambdós països. La violència fa mal i causa molt dolor, però la violència també foragita la por i reforça definitivament la determinació del poble.
Ahir, durant tot
el dia, el Principat va demostrar amb una enorme serenitat i dignitat la
determinació de ser lliure, una determinació que el Parlament de Catalunya ha de portar ara a la pràctica, en el moment que ho
considere més convenient, però sense dilació. Ho ha de fer per respecte a l’esforç dels ciutadans durant tota la
campanya del referèndum, durant el colp
d’estat del dia 20, durant el cap de setmana de les votacions i ahir.
Però l’ha de proclamar també simplement perquè no tenim res a salvar darrere nostre.
L’autonomia
de Catalunya haurà desaparegut en qüestió de poques hores i amb la fi de
l’autonomia l’únic camí possible és el de la llibertat, el de la república, el
de la independència.
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada