OPINIÓ
Això té poc a veure amb el Dret, però...
La
bona política és un gran tauler d’escacs al qual en massa ocasions es permet
l’accés a jugadors de parxís. I el bon Dret en mans de picaplets oportunistes esdevé
un instrument que condueix inevitablement cap al desori.
Si el sistema
jurídic no està concebut o orientat al servei d’una ordenació raonablement
pacífica dels problemes polítics i socials, esdevé un instrument d’opressió i
un catalitzador de solucions que empitjoren encara més el que, fins i tot
suposant bona voluntat, es vol resoldre.
Un exemple el
tenim en el requeriment que
el president Rajoy ha enviat
al president Puigdemont. És un document pesat i entortolligat, tot menys clar.
Amb una extensa i, a parer meu, confusa descripció d’antecedents i amb un
encadenat de indicacions i preguntes prou impropis del que s’entén que ha
de ser un requeriment, conclou amb una peculiar intimació. En efecte, tot i
responent ‘no’, per superar l’amenaça de la posada en marxa de l’art. 155 CEcal fer-ho amb un ‘no’ pràcticament nu.
Només cal llegir
l’apartat B de l’acord del Consell de Ministres (“En el caso que la respuesta sea afirmativa y a estos efectos la
ausencia de contestación y/o cualquier contestación distinta a una simple
respuesta afirmativa o negativa se considerará confirmación [...]”).
Tota la resta, un detallat ‘no’, per exemple, serà entès per part de l’emissor
del requeriment com un ‘sí’. No solament rendició, sinó humiliació. I davant de
tothom.
No sé
què respondrà el president Puigdemont. Tant se val. Em fa l’efecte que el
dispositiu del 155 ja està preparat. Em permeto, doncs, aventurar algunes dels
possibles “mesures necessàries” que podrien implementar-se; les unes,
directament derivades del precepte esmentat i les altres, que hi són
concomitants.
De tota manera,
cal palesar dues qüestions juridicoterminològiques, potser sobreres per als
picapedrers jurídics de Guantánamo, però irrenunciables per a un jurista mitjà.
En primer lloc, l’art. 155 no diu
res d’intervenció
de la Comunitat Autònoma, sinó de
donar instruccions. Segueix, en mode traducció lliure, l’art. 37 del Grundgesetz (‘Constitució federal’ alemanya).
Amb tot, la
regulació espanyola és molt més suau que la tudesca: ni està prevista cap mena
de coacció (de coacció federal, parlen els alemanys) ni, menys encara, el
nomenament d’un agent o representat ad
hoc de l’Estat. Cert és que a les terres del Rin no hi ha delegat del
Govern com ací. Aquestes apreciacions podran semblar sobreres, però, en un
estat de dret digne de tal nom, són cabdals.
Dit això, a qui i quina mena de mesures necessàries cal dictar?
Totes les imaginables, sense límit: la Constitució no
té límits en aquest aspecte. No només es poden adreçar instruccions (no ordres,
curiosament) al president i als consellers, sinó a qualsevol autoritat
dependent de la Generalitat, incloses les parlamentàries. Això darrer, és a dir, l’alteració dels efectes
del sufragi, comportaria no la intervenció de la autonomia, sinó la seva
suspensió de facto. Que és
el tema central de la utilització del 155.
Amb el benentès que instruccions no són ordres —disquisició
que, em temo ara, és una pura fotesa—, podrien canviar, per exemple, plans
d’estudis o llibres de text “instruint” degudament els esglaons més allunyats
dels centres polítics i, per tant, més fàcilment influïbles, encara que fos a
contra cor? Imaginar-ho fa basarda.
Això podria anar
acompanyat de l’activació per part del Tribunal Constitucional, degudament
instat pel Govern central, de la suspensió (no pas inhabilitació) dels càrrecs
electes, començant pel mateix president Puigdemont. En efecte, es podria posar en marxa l’art. 92. 4. b) de la llei orgànica del TC,
declarat constitucional pel mateix TC, per a sorpresa de molts, fins i tot
d’alguns dels seus magistrats.
Quin efecte
podria tenir aquesta decisió, delejada per no pocs dels autodenominats
constitucionalistes? Doncs que, entre d’altres, el Govern central podria convocar
eleccions autonòmiques, prèvia dissolució del Parlament. A part dels aspectes no menors de la forçosa
pervivència, si més no resistencial, de la legalitat i la legitimitat
catalanes, és obvi que no tindria gaire sentit convocar a unes eleccions el
mateix cos electoral, previsiblement molt més irritat que fa dos anys, per
triar els mateixos polítics —la suspensió constitucional no és penal i,
per tant, no influeix en el dret de sufragi passiu (ser elegible).
També hi hauria solució per a aquest inconvenient a l’hora de
reespanyolitzar Catalunya: declarar il·legals els partits independentistes, com
ja algun preclar portaveu ha proposat. Amb la legislació
actual seria un xic forçat, però no cal esperar una dura oposició ni política
ni jurídica a una mesura similar. Potser, per cobrir les vergonyes davant Europa, es reformaria
per la via exprés la llei de partits, a fi i efecte d’incloure amb tota
claredat l’ideari independentista entre les causes per esborrar partits i
llistes d’electors.
Tot això, qui ho
sap, llevat dels que són en el secret d’aquest feix de no solucions, acompanyat
de previsibles mesures relatives als Mossos i a reduir la normalitat de l’exercici dels drets
fonamentals per part dels ciutadans de Catalunya.
Però
d’això tampoc no m’agradaria haver de parlar-ne.
Joan J. Queralt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada