Benvolguts,
En Partal parla d’una
trama entre Brussel·les i Madrid que nosaltres no entenem. Diu que Espanya i
Europa proposen una solució que no soluciona res. ».
Les coses que ahir
semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era previsible, les
reaccions europea i espanyola han ajudat a veure en quin punt som. Bàsicament,
es tracta d’això: Europa opta per
una reforma de la constitució espanyola com a via de solució del conflicte
català i Mariano Rajoy, aparentment, s’hi doblega i l’accepta però, sobretot,
guanya temps. «Ens tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar
aquest pacte ridícul que Brussel·les
es pensa que ha fet amb Madrid. Haurem
de veure els esdeveniments dels dies a venir per intentar entendre alguna cosa.
Seguirà…
Editorial
Vicent
Partal
Espanya i Europa proposen una solució que no soluciona res
«Ens
tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte
ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid»
Per: Vicent Partal
11/10/2017 16:23
Les coses que
ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era
previsible, les reaccions europea i espanyola han ajudat a veure en quin punt
som. Bàsicament, es tracta d’això: Europa opta per una reforma de la constitució espanyola
com a via de solució del conflicte català
i Mariano Rajoy, aparentment, s’hi doblega i l’accepta però, sobretot,
guanya temps.
Algú, a Brussel·les, pot pensar que amb això ha trobat el desllorigador de la
crisi, però tant ells com nosaltres tenim un problema: proposen una solució que
no soluciona res.
Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la contundència amb què avui tothom a la Unió Europea fa pinya entorn de la constitució espanyola. Però això ho
diuen després d’una intervenció inaudita de Donald Tusk ahir, una hora abans de
la compareixença prevista de Puigdemont, en què
va situar els governs català i espanyol al mateix nivell i va demanar a
Puigdemont diàleg i contenció. Mireu
la diferència: arran
de l’amenaça creïble de la proclamació de la independència, Europa va parlar
amb un to de respecte institucional que ha abandonat immediatament després.
La lliçó, doncs, cal anotar-la: només la proclamació i
l’acompliment de la independència de manera unilateral fa canviar la percepció
d’allò que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.
El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa reforma
de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per Rajoy acceptar
que ha de reformar la constitució és un tràngol després de la duresa amb què ha
actuat en relació amb això durant anys. Però deixar que siga Sánchez qui
l’anuncie formalment lleva tota la credibilitat al projecte. Un anunci
d’aquesta dimensió, si fos cert, hauria de merèixer una declaració solemne del
primer ministre.
I ací em sembla
que hi ha la clau. Europa fa pressió
perquè hi haja una solució que al final només consisteix en una promesa de
reforma de la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei.
Però fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.
És a dir, Rajoy aprofita la tenalla que la Unió Europea vol
aplicar, la tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert,
Elisenda Paluzie, per a
prosseguir amb el seu pla, que no és pas negociar una situació de millora de
l’autogovern català sinó restringir-lo. I per tancar el
cercle, d’una manera molt significativa, Sánchez deixa clar que aquesta
vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155. Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim cap reforma
constitucional.
L’error de tot plegat és oblidar que
no hem arribat on som per res més que per l’impacte internacional de la
repressió espanyola i per la capacitat de resistència dels ciutadans catalans en
favor dels drets civils. Per quins set sous s’hauria mogut Europa reclamant la reforma constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat heroicament els cops
de porra? L’eix que canvia les coses són els ciutadans al carrer,
el factor que determina els moviments és la
resistència i, per tant, el problema –ho vulguen
veure o no–, el continuaran tenint sobre la
taula.
Perquè
Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no tan sols vol evitar la independència
sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la força i la violència
institucional fins a l’extrem, convençut, a més, que a partir d’ara té permís
de la Unió Europea per a fer tot allò que considere convenient.
I, per tant, ens
tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte
ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.
Avui hi ha una
desil·lusió palpable pel que va passar ahir al parlament. I tothom es fa una
pregunta lícita: s’ha equivocat el
govern? Dissortadament, no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Si més no, jo
ignore si hi havia o hi ha cap mediació real sobre la taula i si això va ser determinant
per a la suspensió temporal de la independència. A VilaWeb no hem aconseguit
d’acreditar per mitjà de cap font que hi hagués cap mediació de veritat, però
hem de reconèixer que això no vol dir necessàriament que no hi siga.
Aparentment, doncs, l’única cosa que ha
aconseguit el govern català és que Espanya es moga un poc i propose a Europa
una reforma de la seua constitució com a solució. És molt poc, de fet és una reculada, però ho compensa el
fet que tampoc no hi hagi res desactivat.
Una mediació
internacional tenia sentit en canvi d’un procés de Brioni a la catalana, però
no en canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es podia acceptar un segon referèndum
impulsat des d’Europa o el reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota
qualsevol altra forma. Però no es pot acceptar
de cap manera que ara ens vulguen limitar a fer de comparsa en una reforma de
la constitució pensada només perquè ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era
la via eslovena i que feia de mal comparar. Però vaig admetre que podia
funcionar a la manera eslovena. Tanmateix, no ha estat així.
De manera que cal aprendre’n la lliçó i prémer el botó. La independència, aquesta que ha estat proclamada
però suspesa,
s’ha d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació
del 155 o tan bon punt la repressió es torne a fer visible.
Sense
gens de dilació. Perquè la repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma
anunciada de la constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la
constitució és l’escut per a permetre d’activar la repressió.
És
possible, doncs, que el govern s’haja equivocat. És més probable encara que Europa,
en compte de veure-hi generositat, hi haja vist feblesa. Però ningú no hauria
d’enganyar-se: el problema polític
català persisteix.
Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua
menystenint l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha
un nacionalisme espanyol que continua convençut que no hi ha res per a dialogar
ni per a pactar. Però,
sobretot, persisteix perquè hi ha una majoria al Parlament de Catalunya que pot
començar la república catalana en el moment que ho considere convenient.
I, més que res, perquè hi ha una població que el primer
d’octubre va demostrar que estava disposada a fer tant com fos no pas per a
reformar la constitució espanyola, sinó per a esdevenir un país lliure.
Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que
si ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns
passos que tots sabem que cal fer per aconseguir la independència efectiva. En
tot cas, la diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que els buròcrates de Brussel·les han pres partit
per Rajoy. Aquesta darrera tant se val, de manera que en realitat tot
el que hi ha en joc depèn de nosaltres.
Si el parlament i el govern
fan allò que han de fer i recuperen la confiança de la ciutadania, tot tornarà
a ser allà on era en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la
independència. És a dir, preparats, i a punt per a guanyar.
Vicent
Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada