SERÉ BREU
Totes les opcions de Rajoy són bones
Jordi Graupera
Barcelona. Dimecres, 11 d'octubre de 2017
1. La
mediació no existeix
Les mateixes
trucades que el govern de Puigdemont va rebre, les deu estar rebent el de
Mariano Rajoy i amb exactament el mateix contingut: si no fas res irreversible, estarem amb tu.
És natural: la comunitat internacional i en particular la UE i els EUA no tenen
cap interès a tenir una crisi —una altra— al fràgil sud d’Europa (tampoc no el volen massa fort, tot sigui dit: el volen
subsidiari). Aquesta crisi es pot dir independència de Catalunya o repressió salvatge de Madrid. Si cap dels dos fa un gest irreversible, la situació es pot
partir en trossos petits que es deixen gestionar lentament i un per un, sense
entrar en el fons de la qüestió ni en el problema gros. En cas d’extrema
necessitat, podria haver-hi disposició a participar d’una negociació per
imposar una tercera via, que a Madrid es ven com un increment de l’autonomia
existent per calmar els ànims (i que té molt de marge gràcies a la
recentralització d’aquests anys), i a Barcelona com fins i tot un Estat lliure associat. Però la
mediació internacional és com el referèndum acordat o les estructures d’Estat, el pretext perfecte per dilatar els temps i no fer res, que
atrapa electors i polítics de bona fe perquè juga amb les seves pors.
2. Si Rajoy no fa
res
La suspensió de
la declaració deixa a Rajoy dues menes d’opcions: les que s’engloben sota el
paraigua “no fer res” i les que
s’engloben sota el paraigua “fer
alguna cosa”. Si Rajoy no fa res, la situació es degrada a poc a poc, els
processos judicials continuen el seu curs, es pot modular l’aparell judicial
per tal que els càstigs siguin graduals i per separat. La famosa frase de
Benjamin Franklin durant la revolució americana “we shall hang
together or we shall hang separately” és un
joc de paraules entre “hang together”
(mantenir-se junts) i “hang separately”
(penjar per separat). Resumeix bé el que aquesta
opció ofereix a Rajoy: penjar-los per separat.
Rere la suspensió
de la declaració hi ha la fantasia colauista
que diu que si frenes no et castigaran tant, argument que han volgut fer-se seu
alguns dels nostres líders com un clau ardent. Si ens portem bé es portaran bé és el cor de
l’autonomisme i la raó última del seu fracàs, i de la cultura de control social
que campa per tot l’escenari català. “Som catalans”, em va dir un representant legítim del poble de
Catalunya. Volia dir: “d’on no n’hi ha
no en raja” tant com “som uns gossos
apallissats”. Bé, els catalans, quan planten cara a l’Estat i no se’n surten, acaben a la presó o en la mort civil, depenent de què convingui més a la unitat d’Espanya.
És raonable preguntar-se si algú ha arribat a un acord per rebaixar penes o
inhabilitacions, i converses sempre n’hi ha hagut. La qüestió és la mateixa:
quines
garanties tens que algú té cap necessitat de complir els acords?
Els catalans,
quan planten cara a l’Estat i no se’n surten, acaben a la presó o en la mort
civil, depenent de què convingui més a la unitat d’Espanya
Rere la suspensió
de la declaració hi ha també l’argument que la comunitat internacional demanava
un gest de bona voluntat negociadora que consistís a no posar cap condició al
diàleg, incloent la no-independència. I que això ens dona credibilitat i la raó
quan Espanya decideixi no negociar.
Ens
han pres el número. En la mesura
que Rajoy no s’excedeixi, traduir això en una
suspensió els allibera d’haver de fer-hi res. Les dues úniques coses que són exigibles a la comunitat
internacional són que reconegui Catalunya
quan Catalunya hagi demostrat que és
un Estat de fet, i que si Espanya
traspassa els límits de la violència, hi intervinguin amb els instruments que
tinguin a mà. Tractar-la com a part
de les negociacions fent concessions d’entrada quan encara no ha entrat a les
negociacions ni té cap obligació de fer-ho, és estalviar-li la negociació sencera.
Ja té el que vol. Asseient-se, només hi pot perdre. Altres canals diplomàtics han fet córrer
l’amenaça contrària: que es deixaria via lliure a Espanya per frenar una
independència tan precipitada i fràgil. És
el pal i la pastanaga: ni es poden permetre complir aquesta amenaça ni poden
assegurar el que prometen, sobretot si ja tenen el que volien.
3. La clàusula
suspensiva
Si calia enviar un missatge d’aquesta mena, la càrrega de la
prova havia de ser per la negociació. Això és, en lloc de dir: “suspenc
la declaració a l’espera de diàleg”, que només t’afebleix
i et fa perdre credibilitat de fons, pots arribar a dir, com a màxim, que si
Espanya s’asseu a dialogar, mentre durin les negociacions, suspens les mesures
concretes que es deriven de la declaració. Suposant que Espanya
s’assegui o que Europa s’assegui, la declaració està en suspens. Aquesta és la
proposta que en Carles Boix i jo mateix vam fer arribar en
públic i en privat a qui pren les decisions. Amb un però: aquesta clàusula és innecessària i
perjudicial, perquè és implícita. Si Espanya
s’asseu a negociar o Europa s’asseu a negociar, cosa
que només passaria si es declara la independència, i encara, es pot frenar el procés d’implementació de la declaració, però ho han de demanar i ha de ser a canvi d’algunes
garanties en la negociació. Has de deixar espai perquè puguin
demanar alguna cosa grossa i que tu puguis negociar-la; si no, a banda de
tractar-los de salvatges, els deixes el camp perquè demanin una altra cosa, per
exemple: que l’anul·lis i si de cas, ja la tornaràs a fer. Però si hi havia d’haver clàusula, ha de ser de
tal manera que la càrrega de començar negociacions sigui per a l’altre, que és
el responsable de la repressió i del control policial.
La suspensió
d’ahir, almenys per part d’alguns, era una manera de demanar la tercera via, ni
que sigui per tornar a la fase anterior a la recentralització
Tot això són
fantasies, a hores d’ara. La veritat és que la idea de la suspensió la van comprar
el PDeCAT, ERC i la CUP el dilluns a la nit.
Les corredisses d’ahir al Parlament
van ser perquè encara
es volia rebaixar més la cosa traient la declaració del ple i del diari de
sessions, i el màxim que part d’ERC, la CUP, Demòcrates i pressions de fora van
aconseguir va ser la signatura al pati de llums. Això demostra que quan et vens allò essencial, ja no hi
ha límit. Qualsevol instrument que ofereixis
per solucionar una oposició —com la clàusula suspensiva— serà utilitzat en contra teva i explotat
fins a desarticular la força de cada acció política.
4. No es pot
La suspensió també beu de la idea que la independència no és
possible perquè no estem preparats. Algú hauria de
donar explicacions sobre els 7 anys
de construcció de les estructures
d’Estat, l’absència
de les quals és avui esgrimida, pels mateixos que les van prometre, com a
argument per al “no podem”. A banda que sense declaració no pots fer estructures d’Estat, la suspensió no
soluciona aquest problema perquè la Generalitat està intervinguda i cada dia que passa és més
feble com a institució. Si és cert
que “no podem”, cada dia podem menys. Això indica
que la suspensió d’ahir, almenys per part d’alguns, era una manera de demanar la tercera via, ni
que sigui per tornar a la fase anterior a la recentralització. Les
reaccions a l’anunci d’exploració de la reforma constitucional ja indiquen que
és així.
Sortirà
la gent a defensar les institucions catalanes si aquestes són reprimides? Quants en sortiran?
El darrer
argument rere la suspensió és la por a la ulsterització de Catalunya. Per això
aquests dies s’ha insistit tan poc en la victòria real de l’1 d’octubre, que és la conquesta efectiva del dret a l’autodeterminació i
l’expulsió de les forces de l’Estat, que el
resultat ni apareix en la declaració del pati de llums. En canvi,
s’ha insistit en la violència, en el poder de veto de les manifestacions
unionistes, i en la pressió de les empreses i els sectors econòmics regulats
pel govern de Madrid. En resum: s’ha buidat de poder l’articulació política del
sobiranisme, malgrat el cost que va pagar per guanyar-se’l, i s’ha omplert
l’abstenció, les manifestacions i els bancs de poder de veto.
El problema és que això no evita la violència social sinó que la
incentiva. Es legitima el
paper de la policia aliada amb part de l’unionisme i l’alliberament de les
forces feixistes als carrers de les ciutats, i es deixa desemparada la gent que
ha demostrat estar disposada a resistir pacíficament el control dels drets
democràtics. Sortirà la gent a defensar les institucions catalanes si aquestes són
reprimides? Quants en sortiran? Només que en surtin 10, ja rebran en nom de
tots els altres. Si en surt un milió, què estaran defensant exactament,
una suspensió?
5. Si Rajoy fa
alguna cosa
L’altra opció per
Rajoy és fer alguna cosa. Això va des d’aplicar la repressió més intensa que
l’ordenament estirat com un xiclet li permeti a entrar en negociacions formals per reformar
la Constitució, reforma que no té cap necessitat de fer arribar a bon port i
que té majories i consensos necessaris per fer-la durar i modificar el text de tal manera que el problema de fons no es resolgui, o es
resolgui per sempre. Tot i que encarem qualsevol cosa que vingui,
inclosa la reforma de la Constitució,
sense
garanties ni eines de pressió real, els mateixos que van frenar la declaració, per
la mateixa lògica, alimentaran ara les esperances de la reforma de la
Constitució. Així alimentaran també les seves esperances de
salvar-se. És debades. El problema existeix, i cada cop es veurà més clar que ells
en són part.
Si Rajoy afegís un increment de la repressió, sigui
desarticulant més l’autonomia o per la via judicial, no obtindria cap queixa
significativa de ningú, perquè la UE, en aquest context, ja ha decidit tancar
files amb Rajoy.
Una mica de soroll empàtic,
com ja va passar al segle XVIII i el 1939, però ja està.
Per això alhora
que Rajoy es fa una foto amb Sánchez en nom de la reforma constitucional, repta
els polítics catalans a dir que han declarat la independència com a procediment
per activar el 155, que és el que ja
passa de facto, però ara
amb la força del Senat i del PSOE,
que fa una setmana no tenia, i amb el silenci obligat de Podemos, que ja només pot cridar a eleccions i mirar de pescar en
la repressió, atès que Puigdemont els ha donat la raó.
Si Rajoy afegís
un increment de la repressió, no obtindria cap queixa significativa de ningú,
perquè la UE ja ha decidit tancar files amb Rajoy
Suposant que un eventual 155 o similar, fos interpretat pels
polítics catalans com el senyal d’aixecar la suspensió,
ho farien en un context explícitament hostil de la comunitat internacional i
amb les institucions encara més afeblides. També cal ser
conscient que la discussió sobre si aixecar la suspensió seria entre exactament
les mateixes persones que van acordar fer-la, reunits en les mateixes
habitacions, i amb exactament els mateixos arguments. Però amb tot més degradat, internament i
externa. I amb el precedent d’haver cedit a
totes les pressions. A més, tots hem vist les febleses internes del Govern i del grup parlamentari de JxSí, el xoc d’interessos, i la facilitat
amb què es fan presents als mitjans de comunicació, els discursos i els marcs que augmenten la
pressió contra la independència.
6. Un sol
escenari per ara
L’únic escenari que se m’acudeix és que alguns diputats sobiranistes
convoquin un ple i presentin la declaració del pati de llums a votació. Que el Parlament recuperi el seu poder davant
d’una suspensió que se li va “proposar”
en el discurs del president, però que no va votar, i que no és d’acord a la
llei del Referèndum aprovada al
setembre. Si
hi ha diputats que la van signar però que no la volen votar, almenys hauran
d’oferir un argument i tindrem més cartes sobre la taula. És millor això que
no saber res i continuar amb el relat processista que confon totes les
posicions com si no hi hagués marge. Però
no vull enganyar ningú: el pas d’aixecar la suspensió és només un dels molts
que caldria fer i no tinc cap raó per creure que superat aquest pas, els altres
siguin superables amb aquesta manera de prendre decisions. Ja portem 10 dies perduts discutint tot
això en lloc de preparant la independència.
I com més
s’allarga, més fàcil és per als que no volen tirar endavant fer valer el pes de
no tenir res a punt. Ahir l’entorn d’ERC al Parlament feia tota la cara d’estar derrotat: tota derrota és una lliçó que cal escoltar.
7. Més llarg, més
costós
Si, com
sembla, tot se’n va a la merda, no s’acaba el país ni la independència es torna
impossible, però aquesta generació de polítics i la cultura que han promogut
se’n van a la trituradora; pot durar més o menys, però és eixorca i només pot
desaparèixer.
El problema
existeix i a cada hora que passi es veurà més clar que l’única opció raonable
per al sobiranisme era la declaració que demanava la llei del referèndum.
Mai amb tanta força, mai tan barata, mai tan legitimada.
Entre
confiar en l’Estat i les seves amenaces, o confiar en la gent que va protegir
les urnes, han triat l’Estat: a contracor, protestant, amb por o amb càlcul,
però és el que és.
Si
algú vol que aquesta història s’expliqui amb noms i cognoms hauria de fer
alguna cosa que indiqués que és rellevant qui fa què. El paper dels mitjans, dels líders socials, del poder
econòmic i dels partits també va emergint diàfanament i ja no es pot amagar com
abans. Des d’una revolta ciutadana fins a un govern de
Ciutadans, tot el que no era possible ara ho és. Les forces desfermades a Espanya aquests dies també tindran conseqüències per a tots els
espanyols i els seus líders, però si el conflicte és general, ja no cal admetre
que Catalunya és una nació, que és el que la
violència del dia 1 d’octubre i la derrota de la policia van demostrar. El conflicte no s’ha acabat, s’ha endurit.
Jordi
Graupera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada